Una de nassos II

Avui surt al carrer l'home dels nassos.

"Si em dius adéu,

vull que el dia sigui net i clar,

que cap ocell

trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort

i que trobis el que t'ha mancat

en mi.

Si em dius: et vull,
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar

temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren, i així pren
tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc,
escrius per demà.
Que demà, que demà
mancarà el fruit de cada pas;
per això malgrat la boira,
cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg."

Lluís Llach
Que tinguem sort

Una de nassos

I el pastís d'en Nobita!

capgirell

1 m. [LC] Caiguda en rodó. Rostos avall, a capgirells.

2 m. [LC] Tombarella . Fer un capgirell.

3 m. [LC] Canvi sobtat de situació, de fortuna, etc., ruïna. En aquests moments, hi ha moltes cases comercials que fan un capgirell.

Capgirat. Un bon espectacle circense. Nas vermell, acrobàcies, gags, mímica... El resultat: diversió a tutti plen.

Que bonic tornar a ser criatures. Impagable.

De tradicions

Fer Nadal.

Família al voltant de la taula. Neules de xocolata, torró i cava. Nadales. Brindis, versos i desitjos de prosperitat. Regals, petons i somriures. Compres, consum i despeses. Pessebres i arbres de Nadal. El joc del quinto, la quina, el concert de Sant Esteve, i el 25 de desembre fum fum fum. Cop de bastó al pobre tió, pares Noel que arrisquen la seva integritat física tot enfilant-se als balcons. Carrers engalanats i pessebres vivents, missa del Gall i cantada de nadales. Sopa de galets, escudella i carn d'olla, i canelons.

Torna Nadal
L'arbre desvella sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

A la una, a les dues, a les tres...

Bufa! (però, abans pensa't un desig)

Aniversaris.

Un any de lletres entrellaçades. Tres-cents seixanta-cinc dies de somnis somiats. Dotze mesos d'esperances no perdudes a mig camí. I encara no hem arribat.

Tot és possible i tot està per fer.

Miquel Martí i Pol

Ara mateix

Momentets II

Persecucions nocturnes.

"Sigo buscando una sonrisa de repente en un bar,

una calada de algo que me pueda colocar,

una película que consiga hacerme llorar, ahá...

Cambiar un “no me creo nada” por “te quiero, chaval”,

cualquier excusa, una chorrada, es buena para brindar

soltar en una carcajada todo el aire y después respirar.

Sentirme como una colilla entre unos labios al fumar,

colgarme de cualquiera que le guste trasnochar,

qué inoportuno fue decirte “me tengo que largar”,

pero qué bien estoy ahora, no quiero volver a hablar

de princesas que buscan

tipos que coleccionar

a los pies de su cama,

eres algo que he olvidado ya.

(...)"

Pereza

Princesas

Somriures gratuïts. Perquè sí, només perquè en tens ganes. Una d'aquelles cançons que t'encanta; no té res d'especial, i fins i tot és simple, enganxadissa, repetitiva, però et produeix una sensació impagable: bon rotllo a dojo!!!

Per la pluja, el fred, la nit, el sol del migdia, el color lila, la criatura que portes dins, les abraçades, la copa dalky, el te a la intempèrie, la cita acordada, la becaina al tren, la gent que té ganes de xerrar, les boníssimes notícies, el futbol espectacle (o l'espectacle del futbol), l'olor dels llibres, el plaer de tenir-te, la solidaritat, el petó espontani, el retrobament, la superació personal, les ganes de viure, el recolzament incondicional,

per la lluna plena.

Viure IV

Fred.

Sense tacte a les mans, tampoc als dits dels peus. Llavis tallats i nas vermell. Orelles congelades, pell resseca. Glopades d'aire gèlid. Mans encongides dins les butxaques, rostres amagats sota les bufandes. Les dents espeteguen.

Un cafè amb llet ben calent, hi apropes les mans. Quin plaer! Un glop; la llengua crema però tan se val, o potser ni te n'adones. Només escalfor que recorre tot el cos: et revifes. I allargues aquest moment, a glopets petits.

Sense por

Ara sí!

Mans entrellaçades que s'estrenyen amb força. Mirades que desprenen espurnes. Cossos nus que no tremolen. Et miro i sé que lluitarem si se'ns giren en contra. Que hi tenim el cul pelat, potser és cert. Que sovint n'estem fins els collons, una gran veritat. Que l'ambient és pura hipocresia, això sempre ho hem sabut. Que estem farts de caure però que sempre ens tornem a aixecar, ningú no ho podrà negar mai. Que no abaixarem la mirada, per desafiar el món.

Que em tens i que et tinc, aquí.

"(...) Recordo el dia que em vas dir si et podia escoltar;

jo tenia els ulls cansats, m'acabava de llevar.

(...)"

Sau

Tu ho esperes tot de mi

Teràpia musical

I divendres faves tendres. (oh lai la, la masovera, la masovera!) *

Busques una mitja rialla que t'il·lumini el rostre. Quelcom que valgui la pena, que et faci tirar endavant. Vols abandonar aquesta actitud pessimista; sembla, però, que ella no et vulgui abandonar a tu: se t'arrapa més fort que una paparra.

Busques una cançó que il·lustri sentiments. Una melodia trista, la trobes. Apuges el volum, ben alt, i cantes fort, molt fort. Poc més d'un parell de minuts i la música calla, tu també. Una mena de pau interior, un mig somriure. No saps perquè ni de què, però t'has alliberat.

I penses que és divendres, i un cap de setmana llarg, i fa solet, i saps que hi haurà tranquil·litat, i sentiràs el silenci, i t'escoltaràs, i tindràs temps per a tu. I t'encanta! I taral·lareges oh, lai la, la masovera, la masovera... I somrius.

* Cançó popular

La masovera

L'angoixa

Nits en blanc.

Quan no tens on agafar-te. Ni sí ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata. Incertesa.

"Huyes, huyes, huyes a otro lugar,

otra percepción de la vida te ayudará.

Otra percepción de la vida demuestra

que nada es verdad, otra percepción

de la vida, te ayuda a pensar.

Huyes, huyes, quieres tranquilidad,

que te dejen pasar un rato en soledad,

que te dejen pensar un rato por qué

sientes gran malestar. Escuchando un disco

barato en soledad"

Skalariak

Huyes

Un disc barat. I que quan desperti tot hagi estat un malson.

La fragilitat

De sota les pedres.

Com fulles tremoloses, que pengen d'un fil abans de caure i perdre's a la seva sort. Arriba una ràfega de vent, violent, i empeny, arrasa tot el que troba al seu davant. Aleshores, no som res, no som ningú.

Somriures de vidre, trencadissos.

La no-felicitat

Fet miques.

Algun dia em van dir: la vida és bonica. Més d'una vegada he vist la pel·lícula La vita è bella (Roberto Benigni), una de les grans del cinema, sens dubte. I canten que La vida és bonica (però a vegades complicada).

Em quedo amb la darrera, d'Els pets. Quina raó!!! I és que pequem, pequem d'innocència. Tot va bé, i ens despreocupem; caminem per la vida com si flotéssim en un mar de núvols de sucre. Feliços, riallers, banals fins i tot. La sort ens va de cara. Ens creiem reis i reines del mambo, els més grans, els millors. Res ni ningú ens podrà tòrcer. Res? Ningú?

El somni trencat a bocins. Un bon dia el vent se'ns gira en contra. Ja no som reis ni reines del mambo, ja no som els més grans, ni els millors, sinó tot al contrari... i tot d'un dia per l'altre, així, en un obrir i tancar d'ulls. Érem a dalt de tot i hem caigut, de ben amunt. Ara tot és de color negre, res no va com hauria d'anar. No veiem llum al final del túnel.

Replantegem-nos la realitat.

Deliris

(O la troca groga)

Si camino i no arribo enlloc.

Tot. És massa per a mi. Em faig petita en aquest món (de mones), sóc petita. Petita o no, tan se val. Alço la mirada, em perdo. Tampoc no sé què busco. No em trobo. Idees, sensacions, mareig. Tot, no-res. Blanc, ara negre. Notes en un paper mig esquinçat, gargots. Missatges codificats. Tot. És complicat. Una sortida, llum ben lluny, però llum al cap i a la fi. Decisió i fermesa. Tornem-hi altre cop: ensopego. Una pedra rodola carrer avall. Tot, què és tot? Sense resposta. Nit, somriures. I els fanals encesos. Fuig, indiferència. Intents. Si caic em torno a aixecar, si caic em torno aixecar, cauré... sí! Mans entrellaçades. Abraçades fetes miques. Una llàgrima, brilla a contrallum. Pluja fina, el vent em confessa un secret. Tot, res, sempre, mai. Extrems. Violència i tendresa. El so del silenci, el silenci del soroll. Entre tanta gent, ningú. Dibuixo amb els dits enfonsats en la sorra...i s'esborra, tot. No en queda res. En blanc.

Redescobrint la importància dels petits detalls.

Un cafetó, si us plau

(encara que sigui virtual)

Només són quilòmetres.

Moments compartits que quedaran sempre per al record. L'atzar ens va fer trobar i vam connectar, tan simple com això. Èpoques d'estudi, dolces èpoques d'estudi... ara que ja han passat.

Els amics al costat de casa: fas un truc i ja ets en un bar fent un cafè tot conversant-hi. Els coneguts que et creues tres vegades cada dia pel carrer. I els habituals dels cap de setmana a la nit. Amics de la infància que tornen, com si no haguessin marxat. Amics d'amics que es converteixen en amics. I companys de facultat, i amics de la facultat. I amics que són lluny, però sempre propers.

Quan necessites que s'inventi el canvi de lloc instantani. Quan trobes a faltar aquella expressió, la mirada de complicitat, hores perdudes en qualsevol racó, passejant, en una llibreria, una cerveseta al bar del costat de la facultat (i els comentaris dels cambrers), les hores com passaven volant al jardinet, i la campana habitual a l'hora de francès, i el Raval, i les competicions de morenor, i aquell somriure que t'arregla un dia de merda, i les hores compartides al tren, i sopars i festes (borratxeres ultracomentades i inoblidables), un petó perquè sí, perquè fas cara de trista, en el moment adequat.

Somriure als llavis. Malgrat la poca constància, hi ha coses que perduren.

... reprendrem la conversa en el mateix punt...

Banda sonora III

"Tan tan...
Llaman a la puerta otra vez,
¡Ya va! ¿Quién es?
Fuí a abrir,
y se metió en mi casa un amanecer.
(...)"

Extremoduro
Golfa

Teva. Meva. Nostra.
Em sembla que si mai em preguntessin quina és la nostra cançó, contestaria: "Golfa, d'Extremoduro". Sí, és probable. Tot i que hi ha una llarga llista de cançons d'aquest grup que em recorden a tu (com ara La vieja (canción sórdida), So payaso, entre d'altres). I és que aquella cinta de casset va girar infinites vegades dins la platina del radiocasset del teu cotxe.

Temps era temps...

Momentets

Perquè em ve de gust,

escalfar-me les mans davant de l'estufa, comprar tomàquets al mercat, menjar torró de xocolata abans de Nadal, i fer bombolles de sabó amb el meu nebot, i sentir-lo riure, caminar pel carrer despistada, molt despistada (com sempre), fer-te un truc a mitja tarda, fer un cafè en bona companyia, aprofitar el solet en una terrassa del passeig, brindar per un any més, abraçar-te tota la nit, regalar coses verdes, i corticoles para volver a empezar, riure fins a plorar, adormir-me al sofà, escriure coses sense sentit, olorar la rosa vermella (que no fa olor), mirar-te mentre dorms, fer-te massa petons, estar-nos en silenci...

Perquè sí.

"Quan tot sona tan repetit,

tan inútil, tan avorrit,

quan l'únic combustible és el dolor.

Quan la veu que tant t'ha promès

et confessa que no pot més,

quan el que era per sempre, ara és record.

Quan se't fa tan costa amunt

començar des del mateix punt

prova de cridar-me, que no tens motiu per estalviar-me.

Jo sóc el teu amic,

vull que em molestis, sóc aquí,

parla'm o plora,

mai és mal moment, mai tard o d'hora.

(...)"

Els pets

Jo sóc el teu amic

Un d'aquells dies en què costa seguir. Sense motiu (aparent).

Gris és el color del dia, i amarg el gust del meu somriure. Busco una raó per justificar aquest estat d'ànim; deu ser que necessito fer la fotosíntesi, un raig de sol, si us plau! Per tornar a brillar.

Em regales un somriure?

En positiu

El dia és gris, ennuvolat. Però duu un missatge amagat: avui pot ser un bon dia. Fem que així sigui!

Les històries del passat. De vegades fa mandra remenar-les, altres cops fa mal, sovint fa replantejar-se actuacions, pensaments i altres menes de sentiments, ja sigui en positiu o en negatiu. Ens fan riure, i ens fan plorar. Potser no canviem, potser; però evolucionem, de ben segur que sí.

Quan es curen les ferides. I compartim.

La felicitat IV

Converses a mig matí.
Xerrades de llit, amb el llençol que ens tapa fins al capdamunt, escalfor, paraules tranquil·les i sinceres que res no volen fer malbé, ans al contrari... Mirades penetrants, de confiança, benestar, abraçades càlides i intenses que voldríem que no tinguessin final.

Sensació de ressaca, injustificada. Son, molta son. I mandra, encantadora. Ai! Què faríem sense aquestes tardes de diumenge? Amb pijama i bata d'estar per casa, lleganyes als ulls, la marca dels llençols, permanent, a la galta dreta, la boca com pastosa, els cabells despentinats, despentinadíssims, cadascun fa la seva, i els ulls que pesen, massa, i piquen encara més, els reflexos van tard, no tenen pressa, la vida passa lenta, sempre, els diumenges a la tarda.

D'això se'n diu felicitat.

Gris

Viure en una bombolla.

No pensar, no, no, no! Silenci, quietud i color blanc, quasi transparent. Sentir l'imperceptible so del no-res, l'esclafit de les bombolles de sabó. Alimentar-me de moments que facin somriure, somiar amb muntanyes impossibles, somiar. Fer-me petita, recordar jocs innocents que retornin aquella felicitat. Evadir-me, respirar molt profundament i volar, volar ben amunt. Conventir-me en un punt llunyà i minúscul, gairebé invisible. Desaparèixer.

Un bon dia

Aire als pulmons.

Diumenge. Res a celebrar. Somriure espontani, enorme, i ulls brillants. Camisa, pantalons, sabates, i cinturó: tot elegància.

Celebro que sóc jo amb tu, que ets tu amb mi.

(Sense) fum

Les hores passen lentes,
els dies no es fan nit.
Nits sense gust a res, insípides.

Cercles de fum, trencats.
Cendrers que perden tota utilitat,
encenedors que s'apaguen.

D'entretemps

Filigranes per un raig de sol, intens; no escalfa prou. El paisatge de tons groguencs, terrossos. Fulles tremoloses. Algunes cauen i es fan sentir sota les sabates, a cada pas. ni màniga curta ni llarga, mitges mànigues i mocadors al coll.

Benvinguda, tardor!

A flor de pell

Errors, records, i crits de revolta.

No sempre és fàcil. Aixecaré la vista i t'afrontaré, de fit a fit. És el moment, tinc ganes de gaudir-lo, i de gaudir-te. Mots i mirades, somriures i ganyotes, brindis i silencis, cendrers i flors, papers i llaminadures de maduixa.

Via lliure a la imaginació. Per a tu.

"Tinc una mania inconfessable

i és que m'encanta capbussar-me

en els teus ulls

tocar-te en silenci,

besar-te lentament

per tot el cos.

L'alba ens sorprèn

mirant-nos tendrament

després de la batalla

sempre ve la calma,

des del teu llit tot sembla diferent.

Tinc una mania incontrolable

i és que m'agrada mossegar-te en el bescoll,

ficar-te les mans per dins de la brusa

i jugar amb els teus pits.

I arrancar els botons dels teus pantalons,

amb tan poca destresa

que redolen per terra

com si foren

dos gladiadors.

Ja no aguante més,

vaig a rebentar,

sent calfreds per la columna vertebral,

quina sensació d'immortalitat,

com si tan sols existirem en el món nosaltres dos,

com si acariciara els núvols amb les mans...

Sent una alegria irreprimible

cada vegada que em desperte

al teu costat,

i em ve a la memòria

la nit increïble

que se n'ha anat volant.

Isc al carrer,

camine entre la gent,

és hora de somriure,

és el moment d'escriure

cançons que parlen del present.

Ja no aguante més,

vaig a rebentar,

sent calfreds per la columna vertebral,

quina sensació d'immortalitat,

com si tan sols existirem en el món nosaltres dos,

com si acariciara els núvols amb les mans...

Ja no aguante més,
vaig a rebentar,

sent calfreds per la columna vertebral,

quina sensació d'immortalitat,

com si tan sols existirem en el món nosaltres dos,

com si el temps es detinguera en aquest mateix instant,

com si acariciara els núvols amb les mans, amb les mans..."

Pau Alabajos

Tinc una mania inconfessable

Crits, gargots, boira.
Somriures ofegats, llàgrimes.
Silenci.

Preguntes al món, i calla. La Lluna brilla.
La ciutat s'apressa, acaba un altre jorn.
I tu immòbil.

Preguntes al món, i calla. Covard.

Sensacions

... de finals d'estiu

"(...) dies que em toquen el cor,

petites carícies que em treuen la por,

instants que encadenen les penes,

bocins de tu que em fan millor.

(...)

flors de taronja,

espelmes i esponges,

llibretes noves,

nines de roba,

platges amb arbres,

llocs on besar-te,

flors de taronja,

espelmes i esponges,

llibretes noves,

nines de roba,

flors de taronja,

espelmes i esponges,

platges amb arbres,

llocs on tocar-te

la meva millor cançó. "

Els pets

Bocins de tu

Setembre.

Canvia el temps, es fa fosc més d'hora, passen les hores a poc a poc, sense pressa. Bonica sensació de mandra. Fulles que cauen, primerenques. Aprofitem els darrers raigs de sol, del migdia. Gotes de pluja damunt la pell, arraulits sota el llençol.

M'agrada.

Engrunes

Miquetes de tu, miquetes de mi.

Elimino imatges, innecessàries. Retoco moments, imperfectes. Repasso contorns, mig esborrats. Detalls borrosos, indefinibles.

Arranco full rere full, fins a quedar-me sense. He esgotat tota paraula possible. Res que et defineixi. Invisible.

Ja només ens queden les engrunes; de tu, de mi,

les nostres.

Camins

Cicles.
Torna l'agost. I el paradís.

Moments de tranquil·litat transparent.

La cobardia II

He arribat a l'última ratlla de la darrera pàgina d'un llibre de contes curts d'en Pàmies, breus però carregats d'intenció. Un bon exercici? Aturar-se a pensar què amaga cada conte, què ens xiuxiueja entre línies. Doncs sí, com deia, he tancat el llibre, però minuts més tard l'he tornat a obrir per rellegir-ne algun conte, alguns fragments a l'atzar. I l'última frase del darrer conte: "(...) A la ràdio, he sentit que si menges una llimona sense fer ganyotes, s'acomplirà tot el que desitgis, però em fa por provar-ho, fer ganyotes i que cap desig no es faci mai més realitat"

Sergi Pàmies

Precisament parlàvem de tu,

dins el llibre Si menges una llimona sense fer ganyotes

Els ulls fixos en el punt final. Paràlisi. En blanc. Estat de xoc. A mi també em fa por. No en sabria, no en sabré, i aleshores cap més desig... mai més... El món s'acaba. Tanco el llibre de pressa i el deso al prestatge, al final de tot: ara, els contes curts de'n Pàmies són els últims de la fila, a l'espera que algun altre llibre, aviat, ocupi aquest darrer lloc.

Sentència carregada de significat. Efecte aconseguit: no deixo de pensar-hi. Pensament que em condueix cap a altres camins, altres pensaments. No oblido la llimona ni les ganyotes.

Em fa por la carretera, tinc por dels gossos, em fa por la ignorància, em fan por les alçades, la soledat, em faria por viure una guerra, i em fa por perdre aquells a qui estimo, i tinc por...

i tanta por!

Sense ordre ni concert

"És tard, no sé quina hora és,

però és fosc fa estona.

És fàcil veure que no hi ets,

ni un paper, ja poc importa.

Poso els peus a terra, vull caminar,

necessito despertar en un dia radiant.

Encara em queda temps per descobrir

tot allò que m'he amagat i que no m'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren

paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.

I ploren, ploren pels carrers, ploren

com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Difícil descobrir qui sóc avui.

(...)"

Gossos

Corren

D'ahir i d'avui.

Dimecres 6 d'agost, ahir, vàrem posar fi a la Festa Major 2008. Moments que no s'esborraran: molta cervesa, moltes estones ballant al so dels tabals i les gralles, actuacions castelleres, i falconeres, concerts, foc i bèsties...

Grans estones, que es barregen amb sensacions un pèl estranyes; dies de festa i gresca de la grossa marcats per un cert regust amarg, el pes de temps passats. Agafem distància i sembla que tot brillava, que tot era meravellós. I sí, segurament va ser-ho, si més no, prefereixo guardar-me'n aquest record, l'idil·li.

Avui, però, el sol també espurneja.

FM '08

Omple't de festa!

Veure com plouen espurnes de foc, sentir l'olor de pólvora pels carrers plens de gent, amb barrets de palla, fent dringar els gots que vessen de beguda, amb el repic dels tabals tothora. I música, nits d'estiu al costat del mar. Seran dies llargs, de sol a sol, intensos. Fins a l'últim toc de gralla, l'últim brindis, l'última boja, l'últim pilar, el darrer acord... A gaudir-ne com mai, com sempre, un any més!

VISCA LA FESTA MAJOR!!!

Etapes

Cada día trato de acertar

por donde saldrás,

eso es tanto como adivinar

qué nos va a pasar.

Has estado, hace tiempo,

algo raro por momentos

me pregunto, algo inquieta,

qué nos va a pasar.

No recuerdo cuando decayó

la conversación,

ni el punto en que dices tú

que algo cambió.

Sin embargo, mientras tanto

yo me guardo la esperanza

y las cosas que en la plaza

nos dijimos hoy.

Ahora que te vas, pediré perdón

y dirás que no y estará muy bien,

ya sabes porqué, yo me esconderé.

Ahora que te vas ya no saldré más,

dime para qué, si no te voy a ver...

Cuando pase el tiempo

conocerás a alguien más

y me olvidarás, es que es lo normal.

Aunque nos dé rabia siempre ocurre igual,

y nos esforzamos en disimular...

La buena vida

Qué nos va a pasar

Tanquem parèntesi

* He vist un riu a París/ a prop de sa torre gris...

París queda enrere. Una joia. Una ciutat per tornar-hi, sens dubte. Tanco els ulls i encara la veig; que perduri molt temps dins la memòria, fins que els ulls la puguin tornar a assaborir.

Silenci opressor, martiri de covards.

Mirades que busquen reflex en pupil·la aliena.

* Antònia Font

Mecanismes

Parèntesi

Amb el cap de setmana passat encara ben viu. Faraday 08: la puesta en sociedad del verano, que dic jo. Ubicació immillorable, bona temperatura, bona música, millor ambient (amb guapitos i guapitas inclosos, no s'ho perdrien per res del món) Repetirem l'any vinent, com cada any.

Inici de setmana amb pedals, tanta festa! I demà passat: París, la ciutat de la llum, la ciutat de l'amor, m'espera. Per perdre'm-hi. Ganes de passejar, d'impregnar-me de paisatges, de colors, d'olors, de sensacions...

À bientôt, Vilanova!

"S'aire l'atravessa amb un minut i un avió de ferro bimotor

vola més enllà des niguls a 9'5 mil peus d'altitud, latitud sud

mos precipitam damunt París i sa maniobra és en descens

t'he d'escriure un vers un moment..."

Antònia Font

Love song

No sóc valenta

Busco una llum
busco un color
camino sense direcció.
El carrer és fosc
me'n vaig de tort
avui no em sento triomfador.

Espero que et vagi tot bé
ja ens trobarem allà a l'infern
ens en riurem del que vam ser.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
No sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
tot queda igual.

M'aixecaré d'aquest racó
m'escaparé de la paret
als meus records calaré foc
quan trobaré algun bar obert.

Vull perdre el nord
vull estar boig
Beure'm un riu sencer d'alcohol.
Vull cridar al cel que ja no hi sóc.

No sé si això és l'inici del final
no sé si estic despert o estic somiant
només sé que quan provo de canviar
tot queda igual

No sé ...

Sopa de cabra

Tot queda igual

Quan el que falta és comunicació.

A tota persona que, com jo, algun dia, o tot sovint, no ha sabut trobar les paraules. Un cop deixes anar la primera tot és més senzill, diuen.

Banda sonora II

¿Qué tiene tu veneno,
que me quita la vida sólo con un beso,
y me lleva a la Luna,
y me ofrece la droga que todo lo cura?
Dependencia bendita,
invisible cadena que me ata a la vida.
Y en momentos oscuros,
palmadita en la espalda ya estoy más seguro.
Se me ponen si me besas...rojitas las orejas.
Pon carita de pena,
que ya sabes que haré todo lo que tú quieras.
Ojos de Luna llena,
tu mirada es de fuego y mi cuerpo de cera.
Tú eres mi verso, pluma, papel y sentimiento.
La noche yo y tú la Luna,
Tú la cerveza y yo la espuma.
Se me ponen si me besas...rojitas las orejas.

Fito y Fitipaldis

Rojitas las orejas

Qui canta...
Recordo, com si fos ara mateix, la primera vegada que vaig sentir aquesta cançó: era migdia, tornàvem de l'institut i un amic em va posar un auricular a l'orella, em va dir "escolta, és boníssima". Vaig escoltar, en silenci. Quan va sonar l'últim acord, vaig somriure. Tenia raó. I aquella veu m'havia atrapat, m'havia captivat, m'havia hipnotitzat...

"Orgàsmic", li vaig dir.

D'altres temps

Parábolas I

Era un niño que soñaba

un caballo de cartón.

Abrió los ojos el niño

y el caballo no vio.

Con un caballito blanco

el niño volvió a soñar;

y por la crin lo cogía...

¡Ahora no te escaparás!

Apenas lo hubo cogido,

el niño se despertó.

Tenía el puño cerrado.

¡El caballito voló!

Quedóse el niño muy serio

pensando que no es verdad

un caballito soñado.

Y ya no volvió a soñar.

Pero el niño se hizo mozo

y el mozo tuvo un amor,

y a su amada le decía:

¿Tú eres de verdad o no?

Cuando el mozo se hizo viejo

pensaba: Todo es soñar,

el caballito soñado

y el caballo de verdad.

Y cuando vino la muerte,

el viejo a su corazón

preguntaba: ¿Tú eres sueño?

¡Quién sabe si despertó!

Antonio Machado

L'havia oblidat...

i ara m'ha tornat, com un cop sec i inesperat.

La tranquil·litat

Empremtes i contorns
Sola, enmig de la cridòria d’aquest món boig que no s’atura, lluito per allunyar-me de la pressa; que el so despreocupat de les ones s’apoderi de mi. Busco un refugi, un racó per trobar-me. Necessito deixar-me anar, alliberar les paraules que m’habiten, tancades en la foscor dels viaranys del meu cervell.

M’enlluerno. Raigs de sol topen amb el blau més pur. Un mirall de mil cristalls turqueses s’alça imponent, s’ofereix com un regal. Un dia, de més, per no deixar-ne perdre ni un sol gra d’arena.

Trepitjo. Sense adonar-me’n els peus es dibuixen a la sorra. Cinc segons més tard, desapareixen. És l’empremta inescrutable del pas del temps. Sento el present damunt la pell, el vent de l’illa m’acaricia suaument, sense aturador, l’olor de la mar em transporta fins als dies de jocs infantils que ja no tornaran. Recordo el passat i visc l’avui.

Torno d’un viatge a través del meu temps. Potser em calen només uns minuts, o potser més estona per desfer-me de l’estat de nostàlgia que s’ha instal·lat dins meu. Un cop ha desaparegut aquesta sensació, observo. Deixo que els ulls s’impregnin del blau del cel, que en retinguin la intensitat, n’aprenc de memòria tots els tons. Ressegueixo ara un núvol amb la mà, ara un altre amb la mirada, després en toco un, és cotó fluix! Vull tastar-ne un, un amb gust de llimona i textura flonja! Continuo com hipnotitzada, captivada per aquest paisatge feréstec que m’apareix davant dels ulls sense que jo pugui evitar-ho. Les roques, immòbils i desgastades, em recorden que el temps és efímer; l’ara i l’aquí ja s’han convertit en moment passat amb regust estrany de record entranyable.

Xàldiga
23/8/07

Banda sonora

Temps per al record.

Cançons que han posat lletra a la meva vida, a la nostra. Acords que creia oblidats, tornen com si mai no haguessin callat. I em provoquen un somriure, amarg. Pensem que qualsevol temps passat va ser millor. Demà també recordarem l'ahir. I somriurem, mig tristos.

Se m'escola entre els dits.

"Para algunos, la vida es galopar un camino empedrado de horas, minutos y segundos. Yo más humilde soy, y sólo quiero que la ola que surge del último suspiro de un segundo me transporte mecido hasta el siguiente"

Extremoduro

Salir

Intuïcions

El principi del final.

Saps quan tens aquella sensació? Sí, aquella en què saps una cosa però ben bé no saps perquè la saps, però saps que la saps (?) Em fa l'efecte que ho he fet més complicat del que és en realitat, però bé, ja em passa això a mi... No ho intentaré arreglar, no sigui cas que hi doni més voltes i ho acabi d'enredar del tot!

Tornem-hi: saps quan tens aquella sensació? Un cuc a l'estómac que et fa pessigolles, que se't passeja amunt i avall, que se t'entortolliga al coll fins a fer-t'hi un nus. Quin patir! I el cuc que no marxa, no hi ha manera de fer-lo desaparèixer. I les nits passen, en blanc i els ulls oberts. Des del llit (i dins el cap) vius mil històries en color, reals com la vida. En canvies els diàlegs, els torns de paraula, l'entonació i, evidentment, també en canvies el final no saps quantes vegades. I les hores passen, lentes.

Inventes una història sense final. T'enganyes.

La por III

Damunt d'un trapezi.
Em fan por les altures. Estic a dalt, a dalt de tot. I tanco els ulls, ben fort. Els obro: la immensitat del món davant meu. Reina del cel. El vent em fueteja la cara. Aires de llibertat.

Abaixo la mirada. L'abisme als meus peus.
Caiguda lliure.

"Por de parlar,

de dir alguna cosa que no et pugui agradar,

de deixar anar una altra mentida

a la teva mida.

Por de callar,

desant les paraules a qualsevol calaix,

per no deprimir-te o fer-te badallar,

saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga.

(...)"

Els pets

Por

Sentit(s)

Et miro, em mires.

Ulls endins.

T'oloro, m'olores.

Perfums.

Et tasto, em tastes.

Entre gustos.

Et toco, em toques.

Sense mans.

Et sento, em sents.

Tremoli el món.

La pluja

Quan ballo danses ancestrals.

No m'ha quedat altre remei que acostumar-me a les gotes d'aigua. A aquelles que cauen del cel, quan els angelets ploren o pixen (diuen alguns). Doncs sí, amb resignació, o amb més o menys bon humor no me n'ha quedat altra que acceptar-ho. No per res, sinó perquè els fenòmens naturals no els puc controlar: tandebò pogués obrir i tancar l'aixeta quan més de gust em vingués. Però el món no funciona així.

Primer remugo, em queixo, odio aquestes gotes, que sembla que mai hagin de parar de caure. Després m'ho miro des de darrera la finestra. Cauen incessants, amb força. Passa l'estona i continuo immòbil a l'altre cantó. Decideixo obrir una miqueta: una alenada d'aire fresc m'arriba. Em relaxo. No deixo de mirar-m'ho: el paisatge mullat té quelcom d'especial. M'atrau, el so de les maleïdes gotes quan topen contra el terra. No sento res més, només el xiri-miri. I no em moc. Que res ni ningú espatlli la màgia d'aquest instant, que sembla que hagi de durar per sempre.

M'enamoro del que veuen els meus ulls, d'aquest caure i topar de les gotes contra el terra mullat, i del moment. Em quedaria així, quieta, fins al final. El temps m'ha fugit. Ara ja no plou. El carrer mut, humit. El cel gris, mig trist. Surto al carrer a respirar, que tot l'aire sigui meu. Els llevis premuts amb força l'un contra l'altre, que cap soroll inútil ho espatlli.

Un moment de silenci.

Jo mai mai...

...

Arriba divendres. Compres. I plans. I missatges i trucades. Confirmat. Bombons de Bèlgica. Formatge de cabra a l'amanida, massa. Xibeques buides, l'endemà trencadissa al contenidor de vidre; serem sostenibles. Olives negres i olives verdes. Catànies, un pecat deliciós. I pizza, per no perdre el costum. I vodka, rus. I més vodka. Preguntes indiscretes, i descobrim coses que no ens esperàvem jajjaja. Una altra ronda, i una més, i per què no una altra? Jo mai mai... toca beure, confessió d'inconfessables! Fins l'última gota. I Patum a Berga. Brindis amb barreja? Salt de plens i l'últim tirabol. Pluja a manta, ganes de sol. I el llit em dóna voltes. Donuts mini max, mmm... orgàsmic! Sofing. Coca de la iaia, i pizza. Més bombons. I cigarretes que seran burilles al cendrer, ple a vessar. Vinillu del bo. La selecció, la nostra. Partit a partit ho aconseguirem. I obrim més xibeques. I el Chiquilikuatre. Perrea, perrea. I va, marxem. L'última copa de vi, brindis. Seguim amb cervesa. Els llums s'encenen, ens fan fora. A dormir! I plou... Diumenge fa mandra, i sofà i més birretes. I conversem.

De cap de setmana.

Patacs d'aigua

"Pienso que un sueño parecido no volverá más

Y me pintaba las manos y la cara de azul

Y me improviso el viento rápido me llevo

Y me hizo a volar en el cielo infinito

Volare, oh oh

Cantare, oh oh oh

Nel blu dipinto di blu

Felice di stare lassu

Y volando, volando feliz

Yo me encuentro más alto

Más alto que el sol

Y mienstras que el mundo

Se aleja despacio de mi

Una musica dulce

Se ha tocada solo para mi

Volare, oh oh

Cantare, oh oh oh

Nel blu dipinto di blu

Felice di stare lassu

Pienso que un sueno parecido no volverá más

Y me pintaba las manos y la cara de azul

Y me improviso el viento rápido me llevo

Y me hizo a volar en el cielo infinito

Volare, oh oh

Cantare, oh oh oh

Nel blu dipinto di blu

Felice di stare lassu
(...)"

Doménico Modugno

Volare

Llibertat.

Olor a terra mullada, aire pur.

Després d'un ram d'aigua, el silenci.

Inspiro vida, expiro bones sensacions.

Perquè sí.

Un bon dilluns.

La cobardia

Tot el que m'agradaria.

Vespre de dissabte, insípid. Sense gust de res, hi falta sal. Des de fa molts dies, desitjava un cap de setmana tranquil, lent. Potser ha arribat. És aquest. Ara que m'hi trobo de ple, no em desempallego de la sensació de mandra i son permanent. Sense ganes de fer res, gairebé ni de moure'm. Miro per la finestra. El cel és gris, el terra humit. Tot en harmonia, lentitud. M'imagino dins el llit: els llençols que em cobreixen fins al cap, només sobresurten els ulls. Immòbil. Sense pensar; deixar de ser, deixar d'existir. Quina sensació tan agradable!

Sento passar el temps: segons, minuts, hores, tot s'esfuma. I miro per la finestra. Bona música per acompanyar el temps, que se'n va. Cau el dia, exacte, com cada dia a aquesta hora. I gaudeixo de la calma. Silenci. Observo: el món es mou, més enllà de la meva bombolla de dissabte vespre. I me'n vaig. Com sempre, fixo la vista en algun punt, qualsevol, escollit sense pensar. I ja no hi sóc. Ara escric una carta, aquella que sempre dic que hauria d'escriure. Però mai no és el moment. Ara sí. Mentalment, remeno i trio paraules. Intento que siguin les millors, les més adequades. Però això no se sap mai. Provo d'ordenar-les i que, juntes, tinguin sentit; em temo que no me'n sortiré.

Per tercera vegada, giro la mirada cap a la finestra. I veig vida al carrer, una mica més fosc i gris, però menys humit. I torno d'allà on era, perduda. Esborro les paraules. M'oblido, un dia més, d'aquella carta que sempre dic que hauria d'escriure. Però mai no és el moment.

Potser demà.

La felicitat III

Somriure fàcil. Rialla ampla i sincera.

És un d'aquells moments petits. Un momentet efímer efímer. Un dels que t'hauria agradat enregistrar per prémer el play quan volguessis. I congelar-ne la imatge just quan toca, ni un segon més ni un menys.

I rebobinar. I reviure'l idèntic, com si sempre fos la primera vegada.

Pròleg
Obro la llibreta de tapes dures, la de color blau. Passo els fulls, quadriculats i plens de mots qualsevols, un rere l’altre fins a trobar-ne un que estigui en blanc. A la fi el trobo, destapo el bolígraf, i em disposo a escriure-hi alguna cosa. Encara no sé ben bé què, però de seguida la tinta va impregnant la nitidesa blanca.

Decideixo no pensar, només escriure: una lletra lligada amb la següent, una paraula, un espai buit, a continuació un altre gargot que sembla una lletra seguida d’un altre traç insegur, i un altre... quan me n’adono ja he de girar full. Abans de continuar, però, rellegeixo el que he escrit: res massa transcendental als ulls dels altres, em sembla.

Després d’aquesta reflexió d’estar per casa, giro full i continuo escrivint, o potser més aviat hauria de dir fent gargots, no ho sé. Ara, una mica més conscient de tot plegat, reflexiono: aquesta és la meva manera d’escoltar-me i, alhora, de fer-me sentir encara que sigui en silenci. M’explico i us explico coses: de vegades són imatges del dia a dia, de vegades petites pinzellades dels meus somnis, dels meus neguits, alguna vegada també intento trobar les paraules exactes per descriure instants viscuts, en fi, un munt de paraules encadenades que se’m passegen pel cap.

Sigui com sigui, sempre comença de la mateixa manera: amb la necessitat d’evocar-ho tot, de tenyir el full en blanc. I a poc a poc, a mesura que brollen les paraules, aquesta necessitat es va esvaint fins arribar al punt i final. Només aleshores s’acaben les ganes d’expressar-me i expressar-vos. Arribat aquest punt, llegeixo i rellegeixo, retoco i torno a retocar, i hi torno una i infinites vegades. La satisfacció mai no és plena: continuaria buscant sempre la perfecció, malgrat que no existeixi. Una cosa és ben certa, però: un cop tapo el bolígraf i tanco la meva llibreta de tapes dures, la de color blau, em sento bé amb mi mateixa. I penso també què busco: només pretenc despertar-vos emocions quotidianes, somnis, neguits... en definitiva, fer-vos sentir una mica més vius.

Xàldiga
29/10/07

De color de gos com fuig

Aigua. Núvols. Vent. Bassals. Paraigües desplegats. Bombolles.

Quietud.

Finals

La quinta essència
Era de nit. Algú em va dir que vagava pel món cercant la quinta essència. Ho recordes? Va emergir dels teus llavis, punyent. La temuda sentència. Era una nit de principis d’agost. Tu i jo. Dins del cotxe, aparcat, la immensitat del mar davant nostre. Negra nit, quarts d’una o la una. Tu parlaves i parlaves, ni un silenci. Mentre, jo, absorta, vaig fixar la mirada en la blanca lluna, que creia plena. S’enfilava enorme, majestuosa, inabastable horitzó enllà. Lluny, molt lluny. La Lluna; milers i milers de quilòmetres la separen de la Terra. Entre tu i jo, la mateixa distància.

Em feia petita per moments. Arraulida en el seient del copilot; volia desaparèixer, anar a fer companyia a la Lluna. Tu ocupaves el lloc del conductor; les mans se’t passejaven pel volant. Una emissora a l’atzar. Música ambient. I sons i sons encadenats; els pronunciaves l’un rere l’altre, sense pauses. Jo seguia captivada per la puresa d’aquella llum blanca d’agost. Les paraules m’arribaven esmorteïdes, llunyanes, buides. No podia mirar-te. Hipnotitzada.

Pensaves en veu alta. Un monòleg inacabable. Havies callat durant mesos. De sobte, sota la fosca, vas articular un so i se’n va desencadenar un altre i, un altre... Et desfeies de tot allò que t’oprimia. Cada paraula, una mica més de llibertat. Res no t’importava. Jo, ja no t’importava. Buscaves els meus ulls, però no els trobaves. Ni te n’adonaves. Jo seguia esgarrapant la lluna amb la mirada; li implorava una resposta, un perquè.

El cap em bullia. No entenia res; era incapaç de deixar anar ni un sol mot. Ho intentava, sense èxit, una vegada i una altra. Els pensaments no trobaven la sortida. Desordre i covardia. En canvi, tu creixies amb cada frase. Més i més gran. Ho veies tot molt clar: cercaves la quinta essència. Jo no ho entenia; la quinta què? Quelcom que jo no t’havia sabut donar. Quelcom que no havies trobat en mi. Resignació. Se’m tancava una porta sense que jo no hagués pogut fer-hi res. Tu havies decidit tancar-la.

Aquelles paraules, que vaig relegar al racó més inhòspit del subconscient, sempre acaben tornant. Ressonen dins el meu cap, buides, sense sentit. Hi penso. Intento donar-los forma, faig que tinguin sentit; un sentit a la meva mida. Mil vegades et sento repetir que vas pel món cercant la quinta essència. Mil cops més em pregunto si ja l’has trobada. Qui ho sap! Qualsevol nit, aixecaràs la mirada cap a la blanca lluna d’agost i ella et picarà l’ullet. Aguanta la mirada i dedica’m tan sols un segon. Un últim segon, si us plau. Aleshores, no ho dubtis, l’hauràs trobat.

Xàldiga

10/4/07

Absències

Perquè les persones som així de curioses.
Et dibuixo en la foscor, ara ho sé del cert: t'aguanto la mirada i ja et trobo a faltar...

Entre vies i records.

La felicitat II

Perquè mai no ho llegiràs, t'escric.

Papallones? Dius que no saps què són. T'estimo? Encara no has descobert què significa. Et miro de reüll, i tu no te n'adones. Somric quan m'expliques coses que ja he sentit abans. I callo. En silenci et dic tot allò que tu no sentiràs. Et faig preguntes que tampoc no em respondràs. T'espero quan fas tard. I m'enfado, però no marxo. Divaguem entre núvols de fum i mars que tot ho distorsionen. Espero que els teus dits es passegin, suaus, pel meu cos. Sento l'escalfor i m'agrada. Et regalo un petó, dolç. Preguntes estúpides omplen els buits del temps. M'abraces i callo. Sóc feliç. Potser tampoc no saps què és la felicitat. O, potser sóc jo que me n'he fet una imatge equivocada.

Tan a prop. Tan lluny.

... i Sant Jordi va matar el drac

Projecteu somnis, regaleu llibres.

Provoqueu somriures, regaleu roses.

Descobriments

La ceguesa del món.

Els has vist tantes vegades! Tantes com has donat per fet de quin color eren. Els has vist, sí, però no els has mirat. De sobte, un dia t'hi pares algun segon més del compte, i al·lucines en colors i en tres dimensions: aquells ulls que has vist milions de cops han canviat de color!? No, sempre han estat verds (i tu sempre els havies pensat blaus).

Petites subtileses.

Declaració d'intencions

(o més ben dit: Intent de declaració d'intencions)

Faig dissabte un divendres.

La pantalla d'un blanc que fa por. M'hi assec al davant amb el propòsit d'endreçar la ment, però no sé per on començar. Pel principi, és clar, és obvi, suposo. Faig l'esforç d'estirar el fil, si estiro i estiro hi arribaré. No és tan senzill: pel camí em desvio. Em trobo bifurcacions cada punt i moment, i sempre trio la direcció equivocada (allò de sempre a l'esquerra es veu que no funciona, tu!). No desisteixo, cada cop que m'adono que he errat en l'elecció desfaig el trajecte. Torno al punt inicial, i altra vegada! De primer, hi insisteixo. No em dono per vençuda. Arribaré a desembolicar la troca. L'he de desfer, si vull treure'n algun profit de tot plegat. Però repeteixo que no és fàcil: són massa històries que s'entrecreuen. Massa temps, massa silencis. Malgrat tot, continuo.

Al cap d'una estona ben bona, m'adono que potser el que falla són els procediments. No progresso adequadament. M'hi hauré d'esforçar, vull progressar com cal. Ho necessito. La meva ment ho necessita sinó, tard o d'hora, esclatarà. Mil bocins de sentiments escampats damunt la taula. Inspiro i m'hi torno a posar.

Estiro i estiro. Em perdo. M'embolico amb tant fil! Em distrec amb detalls sense importància, bonics. Futileses que em fan somriure. Una selecció dels millors moments, podríem dir. Que senzill que sembla tot, ara. Hauria de continuar el meu periple particular pels racons més foscos, cert. Diuen que no deixis per demà el que puguis fer avui, que potser aleshores ja serà massa tard. Però prefereixo gaudir d'aquesta innocència tan estúpida, tan falsa,

almenys una estona més.

Fent memòria

Així i tot, cada dia es torna fosc,

com un llagost de bot en bot,

queda clar que volia córrer món,

de camp en camp, de brot en brot.

De tant en tant s'oratge de la mar

li feia recordar.

Va fer un alè, es va jeure davall un pi,

cada pinyó era un desig.

Així i tot va bé, així i tot va bé, així.

Va germinar sa llavor

que es va sembrar.

Serà es febrer com cada any,

com una llum, com un estel a l'horitzó,

com cada nit a sa tardor,

com un arbre desfullat

davant sa fredor del món

contemplava es seu entorn.

Així i tot va bé...

Però volia tornar

a cercar es seu encís.

De tres en tres, de sis en sis,

s'embafava de pastís,

d'ensaïmades de Sant Joan.

Sa festa començà, va córrer s'alcohol

i es cavalls que peguen bots.

L'amo Joan arronsava en es Pla

més d'un el va tastar.

Així i tot va bé...

Ja t'ho diré

Així i tot

Grans cançons per a grans moments.

Recordes i somrius. Et deixes transportar pel temps i l'espai dels records, els pèls de punta. Fas memòria. Tot està igual que l'última vegada que t'hi vas passejar.Un calfred et recorre tot el cos.

La por II

La pálida

Mis certezas desayunan dudas. Y hay días en que me siento extranjero en Montevideo y en cualquier otra parte. En esos días, días sin sol, noches sin luna, ningún lugar es mi lugar y no consigo reconocerme en nada, ni en nadie. Las palabras no se parecen a lo que nombran y ni siquiera se parecen a su propio sonido. Entonces no estoy donde estoy. Dejo mi cuerpo y me voy, lejos, a ninguna parte, y no quiero estar con nadie, ni siquiera conmigo, y no tengo, ni quiero tener, nombre ninguno: entonces pierdo las ganas de llamarme o ser llamado.

Eduardo Galeano

El libro de los abrazos

La por

Sempre plou sobre mullat.
Algú em va dir un dia que si tinc por és perquè tinc alguna cosa a perdre (més o menys anava per aquí la història). M'acaba de venir al cap. Quanta raó tenies! No recordo qui m'ho va dir, potser ho vaig sentir o ho vaig llegir en alguna banda, ara no ho recordo exactament (una de les tantes males jugades que ens fa la memòria, en fi!). Tant és, anem a les coses importants.

Doncs sí, si tinc por deu ser que hi tinc alguna cosa a perdre, oi? Rotundament, sí. I no m'agrada tenir aquesta sensació; estic neguitosa, em mossego les ungles, les cigarretes volen més de pressa que de costum (que ja és dir...), no controlo les llàgrimes i menys els pensaments.

I no ens agrada perdre, a mi tampoc. Se'n diu egoisme, d'això? Potser hauríem d'admetre que som egoistes per naturalesa? No ho sé, ja m'ho acabaré de rumiar un altre dia. Ara no toca, com dirien alguns. Però, que no és bonic lluitar per allò que volem? Sí, ho és. Ens fa sentir vius, estem vius. Tinc por i no m'agrada. Estic viva perquè sento por. M'agrada sentir por.

Em neguitejo, ja no tinc ungles, enceto un altre paquet de cigarretes, més llàgrimes, pensaments cada vegada més contradictoris. M'importes.

Tinc por.

"Passe el que passe recorda respirar.
Passe el que passe recorda caminar.
Passe el que passe recorda caminar.
Passe el que passe recorda respirar.
Passe el que passe recorda imaginar
un dia, en el futur,
on siga lliure amb tu."

Feliu Ventura
Recorda respirar

L'oblit

Ahir
Cau el sol d’octubre. Agafo les claus i tanco la porta d’un cop sec. Camino sense rumb pels carrers deserts. La ciutat ha callat aquesta nit. Els fanals s’han apagat. Sento la foscor, respiro el silenci. Travesso ara un carrer, ara una avinguda. Passejo a poc a poc, immersa en els meus pensaments. No sé on vaig ni ho vull saber. Només faig anar un peu davant de l’altre, i respiro profundament.

Camino sense pensar que camino, però penso enmig del fred desert nocturn. Passejo i penso en tu. M’aturo en un semàfor, es posa verd i creuo. Sense ni adonar-me’n em trobo davant del mar. Miro al meu voltant, busco un lloc per asseure’m i pensar en tu. El vent glaçat em recorda a tu: les teves abraçades càlides, els teus somriures còmplices, la teva mirada plena de força. Tanco els ulls, em transporto fins aquells dies, fins als nostres dies.

Xàldiga
22/10/07

Quan oblidar es fa difícil.

Cal començar de nou. Una pàgina en blanc per reconstruir el teu món. A poc a poc, sense presses tot tornarà al seu lloc. Somriures i esperances. Que mai no falti un motiu.

En silenci

Si pogués et diria tantes coses, tantes!

Tan sols si pogués.

"Cuando estoy a tu lado me siento como un niño

en el vientre de su madre, calentito y protegido.

No siento dolor, ni siento tristeza,

se borran las penas de mi cabeza.

(...)"

Agua bendita

A tu lado

La incertesa

... del nostre existir.

Juga bé les teves cartes.
O tot o res!

Va de papallones

Amors fugissers,

asseguts al teu mateix vagó de tren, en aquell bar on fas el cafè cada dimecres a les sis en punt, al banc del parc, al claustre de la facultat, a la cantonada de més amunt de casa, on vagis de cap de setmana llarg, al metro de la línia tres, palplantats al teu costat mentre espereu que el semàfor es posi verd, a l'entrevista de la feina que tant prometia, en un antro triat a l'atzar per prendre una mitjana, a la plaça de la vila, en aquell poble que vas visitar l'estiu passat, al supermercat de sempre, a l'escala de casa els cosins, perduts pels carrers de la ciutat dels teus somnis, en un concert, diumenge al migdia fent un vermut en una terrassa davant del mar, a la teva llibreria preferida...

Qualsevol dia. A qualsevol lloc.

Els somnis

Quins tres desitjos demanaríeu al geni de la llàntia màgica?

Far i lluna

"Un día soñando en un sueño soñé,

que estaba soñando contigo,

soñar con hacerte el amor

y soñé que no estaba dormío,

sueño que sueño, piel con piel,

calor con calor… cuerpo con cuerpo

y aquel color de tu pelo y tu piel a la vez,

aún despierto y recuerdo."

Muchachito bombo infierno

Ojalá no te hubiera conocido nunca

Lluna baixa, groga, que apareix del no-res. Immensa mar fosca, tranquil·la. Quietud. El far: un, dos, tres, mar endins, un, dos, tres... L'esfèrica bombolla s'enfila, a poc a poc; amunt amunt fins a retrobar-se, una nit més, amb les estrelles.

Juntes il·luminen el món, els somnis, les il·lusions. Juntes encenen paraules, mirades furtives, i també aquelles que penetren, que despullen. Juntes atien anhels, pensaments ocults en la penombra. Juntes desperten sensacions que creies oblidades.

Estones de tu i jo. I l'infinit davant nostre.

Amistad a lo largo

Pasan lentos los días

y muchas veces estuvimos solos.

Pero luego hay momentos felices

para dejarse ser en amistad.

Mirad:

somos nosotros.

Un destino condujo diestramente

las horas,y brotó la compañía.

Llegaban noches.

Al amor de ellas

nosotros encendíamos palabras,

las palabras que luego abandonamos

para subir a más:

empezamos a ser los compañeros

que se conocen

por encima de la voz o de la seña.

Ahora sí. Pueden alzarse

las gentiles palabras

-ésas que ya no dicen cosas-,

flotar ligeramente sobre el aire;

porque estamos nosotros enzarzados

en mundo, sarmentosos

de historia acumulada,

y está la compañía que formamos plena,

frondosa de presencias.

Detrás de cada uno

vela su casa, el campo, la distancia.

Pero callad.

Quiero deciros algo.

Sólo quiero deciros que estamos todos juntos.

A veces, al hablar, alguno olvida

su brazo sobre el mío,

y yo aunque esté callado doy las gracias,

porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.

Quiero deciros cómo trajimos

nuestras vidas aquí, para contarlas.

Largamente, los unos con los otros

en el rincón hablamos, tantos meses!

que nos sabemos bien, y en el recuerdo

el júbilo es igual a la tristeza.

Para nosotros el dolor es tierno.

Ay el tiempo! Ya todo se comprende.

Jaime Gil de Biedma

Avui per a la Carol (jefa rastafari), la Moni, la Clareta i l'Eleneta. Amigues i companyes de viatge que són lluny, que fan camí. Una abraçada d'aquelles tan càlides!!! Perquè tot sovint sobren les paraules.

24+1

25

Pels que sigueu un pèl transcendentals i això d'anar sumant anys no us acabi de convèncer... mireu-vos-ho des d'una altra perspectiva: feu que cada dia sigui una festa!! Avui:

9129 dies

"Me he despertado casi a las diez

y me he quedado en la cama

más de tres cuartos de hora

y ha merecido la pena

ha entrado el sol por la ventana

y han brillado en el aire

algunas motas de polvo

he salido a la ventana

y hacía una estupenda mañana."

Los planetas

Un buen día

Viure III

Dies de valoracions.

A tocar del quart de segle (buf, com sona!), el món em sembla massa gran: tan fred i impersonal...

Perduda enmig de tot. Perduda enmig d'enlloc.

"Sigo apostndo al cinco

y cada dos por tres sale seis"

Fito & fitipaldis

Me equivocaría otra vez

Amb bolígraf vermell

Perquè em fas esbossar una rialla, sempre.

Perquè fas que els ulls em brillin de felicitat, sempre.

M'agraden les coses senzilles. Aquelles que, tot sovint, passen desapercebudes. Potser és, precisament, aquesta discreció el que m'atrau dels petits detalls. Grans tresors. Una copeta de vi sense res més a l'estómac, una cigarreta en bona companyia, rialles. Passegem per algun carrer de la capital, tranquils. Triem un local a l'atzar, i un cop a dins ens serveixen uns xauarmes i dues begudes. La conversa: sobre qualsevol tema, ara no recordo quin. Possiblement, ens devíem endinsar en l'obscur, però fascinant, univers dels mots. Que si tomba, que si gira. En algun moment, vaig treure de la bossa un bolígraf vermell. Les tovalles de paper (blanc), ja us podeu imaginar com van acabar: dibuixets, figuretes, paraules inconnexes, ratllades, guixots...

Cafè, i cap a casa. Un migdia senzill. Un migdia impagable.

Viure II

"Puede que no me guste correr tanto, dejarme llevar

y que ya esté cansada de ser copiloto de tu amor,

yo ya sé conducir y hoy fijo un rumbo nuevo a mi corazón,

ya no hay marcha atrás, ni nada que hablar

pues yo ya no soy copiloto de tu amor.

Y no puedo engañarme, no voy a decir que no dolió,

me robaste la risa mientras yo dormía, ¡valiente ladrón!,

si todos tus abrazos fueron de mentira, ¿qué me estranguló?,

ya no hay marcha atrás ni nada que hablar,

pues yo ya no soy copiloto de tu amor,

ni pienso viajar en el asiento de atrás, jamás."

Nosoträsh

Copiloto

Qui dia passa, any empeny.

Hi ha dies que tot torna. No saps com ni per què, però cada dos segons et sorprens mirant enrere. Fas l'intent de mirar endavant i no pots soportar-ho: no t'agrada el que hi veus, et fa por. Decideixes refugiar-te en algun lloc on tot sigui més senzill. Malgrat tot, promets en silenci que aquesta serà l'última vegada que giraràs la vista.

Aquesta nit, però, viuràs en l'ahir. Només aquesta nit.

Trencaclosques (post)electoral

Dimarts postelectoral.

Amb els ànims un xic més calmats, ja; més que res, perquè anem assimilant la situació, no pas perquè ens satisfaci el nou panorama polític. No! Tendim a la bipolarització (real o provocada per la por a quelcom pitjor) i els partits minoritaris (minoritzats, potser?) perden pes, perden força, perden la seva veu. Un càstig massa sever? Som massa exigents? O el càstig és meditat, i merescut? El vot útil a la desesperada, per evitar el desastre, ens ha costat massa car? No ho acabo de tenir clar, seria una mica com allò de si l'ampolla és mig buida o mig plena... En fi, l'únic que sé del cert és que podria haver estat molt pitjor: potser una majoria, o potser un canvi de govern. Tot i que amb els temps que corren, tots sabem que ja no queda ni un pam de net enlloc, que els colors es difuminen... Ja el tenim aquí: l'apassionant moment de les converses, els pactes, les sumes, les restes, els estira-i-arronsa, etc. A veure qui s'endú el millor tros del pastís!

Paraules al vent
Llances paraules al vent. Paraules de llibertat. Elles, que vénen sense que les hagis cridat. Només apareixen, de sobte; ara cap aquí, ara cap allà. Plouen infinites, no s’aturen. Una darrera l’altra, en fila índia. De vegades, s’embarbussen. Tenen massa pressa. Són paraules d’ahir que ens fan ser avui. I demà els traurem la pols; avui, paraules d’ahir per construir un demà.

Elles, que ho són tot. Paraules de lluita i combat; dius que no m’aturi. Mots del dret i del revés, mai l’últim; sempre en queda un, i el següent, i un altre... Crides que som i volem ser.

Remenes. Paraules de paper. Sota la pluja, gust de maduixa. Dius que miri sota el coixí; s’amaguen, quietes. I ara canten. Petits tresors per seguir endavant. Mots que a poc a poc es fan més grans, busquen i troben.

Badalles. Paraules de somni. Dius que no m’amagui en un racó. Mots per a tu, mots per a mi. Paraules que s’esmicolen; guarda-les en una bossa. Elles, menudes i dolces, fan camí. Mots porucs i tremolosos d’uns dies grisos que encara ens amenacen. No t’amaguis, insisteixes; el pols ben ferm. Sent l’orgull a cada pas.

Xiuxiueges. Paraules de llum i penombra. Mots que embolcallen, suaus; rínxol i xiruca. Mig ple o ple del tot; paraules juganeres, sensuals, a mitjanit. Sorpresa! Sense avisar fa la seva aparició: el silenci, sht.

Calles. Paraules de savis. Dius que m’escolti; sento la calma. Hi són, no han mort; el cap a punt d’esclatar. Mots que no descansen: l’endemà ha de ser millor. I tot començarà de bell nou.

Assaboreixes...

Xàldiga
11/4/07

El sistema/1

Los funcionarios no funcionan.

Los políticos hablan pero no dicen.

Los votantes votan pero no eligen.

Los medios de información desinforman.

Los centros de enseñanza enseñan a ignorar.

Los jueces condenan a las víctimas.

Los militares están en guerra contra sus patriotas.

Los policías no combaten los crímenes, porque están ocupados en cometerlos.

Las bancarrotas se socializan, las ganancias se privatizan.

Es más libre el dinero que la gente.

La gente está al servicio de las cosas.

Eduardo Galeano

El libro de los abrazos

Aquí ho deixo escrit. Llegiu-ho i penseu-hi!I diumenge sigueu conseqüents, que no ens prenguin el pèl!

Salut!

Toca escollir

(Més ben dit, toca anar a fer el/la paperina)

Bombardeig de paraules buides. Enganyifes. Sentiment d'estafa.
No n'esteu farts, aquests dies, de tantes bones intencions i falses promeses? Jo sí! Així que ni me'ls escolto, però sembla mentida de quina manera estem condemnats a seguir la puta propaganda en tinguem ganes o no! No me'ls escolto tot i que els sento (de fons), i m'indigno!!! Tanta falsedat fa vomitar... quin circu que tenim muntat, eh!

Desitjo que us sigui lleu la recta final.

L'esperit del bloc

... O era blog? Ho deixarem a gust del consumidor, d'acord?

Avui, l'entrada va pel Cice: un noiet de Ses illes (bé, ell diria que és de s'illa, i amb tota la raó, perquè només és d'una illa, de Menorca), més concretament de Maó. Fa uns dies a través del seu bloc/blog (Galerades, hi teniu accés des d'aquesta mateixa pàgina) em va encolomar això dels propòsits blocaires; és a dir, què pretenc que en surti d'aquest bloc/blog i tot d'històries relacionades amb aquest suport virtual.

Doncs bé, com recordareu, el dia que vaig encetar el bloc/blog els propòsits eren pocs, per no dir que eren inexistents. Avui, dos mesos i escaig més tard, això dels propòsits està si fa no fa igual. Us ho explicaré:

No és només el fet de no haver-me plantejat què en vull treure o què n'espero sinó que, ni el busco ni el vull trobar el perquè de l'espai Xàldiga. És tan simple com això. Escriure em funciona. És com una teràpia, si n'hi voleu dir així. Jo sempre he dit que no em sé expressar, que només m'entenc jo quan parlo. En canvi, quan em poso davant d'un full en blanc (o davant la pantalla) les idees prenen forma, s'estructuren, es col·loquen al lloc exacte on han d'anar, una rere l'altra, i tot és torna tan senzill, tan entenedor... Escric per a mi, m'escric. Es tracta d'una necessitat. Una necessitat intermitent, tinc èpoques que ho necessito moltíssim, i també hi ha temps que les paraules no em surten, ni tan sols les paraules escrites.

Així doncs, Cice i qui passi per aquí, entendreu que amb aquest panorama no me'n puc fer, de propòsits. L'únic que vull és ser jo mateixa i escriure sobre el que em crida l'atenció, el que m'amoïna, el que em fa somriure... En fi, sobre tot allò que mereixi una reflexió. Ser jo i compartir-ho amb vosaltres; m'agrada que passeu l'estona remenant per aquí, m'agrada que els mots us desordenin la consciència, almenys de tant en tant, m'agrada el vostre esperit crític.

En definitiva, per a tots aquells que conviviu amb la contradicció (sigui, o no, constant)!

"Tanta ressaca per tan poc alcohol,

matins de vermut i diari.

Coses menudes, petites engrunes,

eclipsis de lluna, tresors que et caben a la mà.

Una mirada, hores sense son,

gust de maduixa en els teus llavis,

trossos de vida sense cap valor

que ho tornen tot tan fàcil. (...)"

Els pets

Fàcil

Cice, moltíssimes gràcies per un divendres com els d'aleshores.

Viure

"Hoy tengo la vista cansada

porqué sólo miro hacia atrás.

Las cosas que me pasan no me bastan (...)"

Sidonie

Acrobacias en exopotamia

Idealització. Realitat. Incertesa.

Temps passats: foren millors? Vindran millors èpoques? I el present, val tan poc la pena com per deixar-lo d'assaborir?

Repasso imatges d'altres temps: algunes em costa recuperar-les, com si les hagués enterrat per sempre més al fons d'un bagul profund, molt profund. Els trec la pols i, ara, em deceben. M'entristeix no sentir el mateix d'aleshores, aquella sensació que ja és record (també idealitzat?). Altres, les palpo com si les revisqués un cop més, idèntiques. M'entristeix pensar (saber) que ja no són pas reals, només són ideals.

Imagino la forma que podria prendre la meva vida d'aquí uns anys. No escatimo esforços en posar i treure: tinc la vida entre les mans i la modelo al meu gust. Somiar, fins ara, encara és gratuït: la felicitat i les seves mil formes, totes a l'abast.

La cançó s'ha acabat, però en comença una altra. L'una ja és passat, l'altra és present efímer que, irremeiablement, desembocarà en un passat perdurable. Instants que se succeeixen en un present (quasi) imperceptible que s'esfuma...

Recorda, sent, projecta't.