Absències

Perquè les persones som així de curioses.
Et dibuixo en la foscor, ara ho sé del cert: t'aguanto la mirada i ja et trobo a faltar...

Entre vies i records.

La felicitat II

Perquè mai no ho llegiràs, t'escric.

Papallones? Dius que no saps què són. T'estimo? Encara no has descobert què significa. Et miro de reüll, i tu no te n'adones. Somric quan m'expliques coses que ja he sentit abans. I callo. En silenci et dic tot allò que tu no sentiràs. Et faig preguntes que tampoc no em respondràs. T'espero quan fas tard. I m'enfado, però no marxo. Divaguem entre núvols de fum i mars que tot ho distorsionen. Espero que els teus dits es passegin, suaus, pel meu cos. Sento l'escalfor i m'agrada. Et regalo un petó, dolç. Preguntes estúpides omplen els buits del temps. M'abraces i callo. Sóc feliç. Potser tampoc no saps què és la felicitat. O, potser sóc jo que me n'he fet una imatge equivocada.

Tan a prop. Tan lluny.

... i Sant Jordi va matar el drac

Projecteu somnis, regaleu llibres.

Provoqueu somriures, regaleu roses.

Descobriments

La ceguesa del món.

Els has vist tantes vegades! Tantes com has donat per fet de quin color eren. Els has vist, sí, però no els has mirat. De sobte, un dia t'hi pares algun segon més del compte, i al·lucines en colors i en tres dimensions: aquells ulls que has vist milions de cops han canviat de color!? No, sempre han estat verds (i tu sempre els havies pensat blaus).

Petites subtileses.

Declaració d'intencions

(o més ben dit: Intent de declaració d'intencions)

Faig dissabte un divendres.

La pantalla d'un blanc que fa por. M'hi assec al davant amb el propòsit d'endreçar la ment, però no sé per on començar. Pel principi, és clar, és obvi, suposo. Faig l'esforç d'estirar el fil, si estiro i estiro hi arribaré. No és tan senzill: pel camí em desvio. Em trobo bifurcacions cada punt i moment, i sempre trio la direcció equivocada (allò de sempre a l'esquerra es veu que no funciona, tu!). No desisteixo, cada cop que m'adono que he errat en l'elecció desfaig el trajecte. Torno al punt inicial, i altra vegada! De primer, hi insisteixo. No em dono per vençuda. Arribaré a desembolicar la troca. L'he de desfer, si vull treure'n algun profit de tot plegat. Però repeteixo que no és fàcil: són massa històries que s'entrecreuen. Massa temps, massa silencis. Malgrat tot, continuo.

Al cap d'una estona ben bona, m'adono que potser el que falla són els procediments. No progresso adequadament. M'hi hauré d'esforçar, vull progressar com cal. Ho necessito. La meva ment ho necessita sinó, tard o d'hora, esclatarà. Mil bocins de sentiments escampats damunt la taula. Inspiro i m'hi torno a posar.

Estiro i estiro. Em perdo. M'embolico amb tant fil! Em distrec amb detalls sense importància, bonics. Futileses que em fan somriure. Una selecció dels millors moments, podríem dir. Que senzill que sembla tot, ara. Hauria de continuar el meu periple particular pels racons més foscos, cert. Diuen que no deixis per demà el que puguis fer avui, que potser aleshores ja serà massa tard. Però prefereixo gaudir d'aquesta innocència tan estúpida, tan falsa,

almenys una estona més.

Fent memòria

Així i tot, cada dia es torna fosc,

com un llagost de bot en bot,

queda clar que volia córrer món,

de camp en camp, de brot en brot.

De tant en tant s'oratge de la mar

li feia recordar.

Va fer un alè, es va jeure davall un pi,

cada pinyó era un desig.

Així i tot va bé, així i tot va bé, així.

Va germinar sa llavor

que es va sembrar.

Serà es febrer com cada any,

com una llum, com un estel a l'horitzó,

com cada nit a sa tardor,

com un arbre desfullat

davant sa fredor del món

contemplava es seu entorn.

Així i tot va bé...

Però volia tornar

a cercar es seu encís.

De tres en tres, de sis en sis,

s'embafava de pastís,

d'ensaïmades de Sant Joan.

Sa festa començà, va córrer s'alcohol

i es cavalls que peguen bots.

L'amo Joan arronsava en es Pla

més d'un el va tastar.

Així i tot va bé...

Ja t'ho diré

Així i tot

Grans cançons per a grans moments.

Recordes i somrius. Et deixes transportar pel temps i l'espai dels records, els pèls de punta. Fas memòria. Tot està igual que l'última vegada que t'hi vas passejar.Un calfred et recorre tot el cos.

La por II

La pálida

Mis certezas desayunan dudas. Y hay días en que me siento extranjero en Montevideo y en cualquier otra parte. En esos días, días sin sol, noches sin luna, ningún lugar es mi lugar y no consigo reconocerme en nada, ni en nadie. Las palabras no se parecen a lo que nombran y ni siquiera se parecen a su propio sonido. Entonces no estoy donde estoy. Dejo mi cuerpo y me voy, lejos, a ninguna parte, y no quiero estar con nadie, ni siquiera conmigo, y no tengo, ni quiero tener, nombre ninguno: entonces pierdo las ganas de llamarme o ser llamado.

Eduardo Galeano

El libro de los abrazos

La por

Sempre plou sobre mullat.
Algú em va dir un dia que si tinc por és perquè tinc alguna cosa a perdre (més o menys anava per aquí la història). M'acaba de venir al cap. Quanta raó tenies! No recordo qui m'ho va dir, potser ho vaig sentir o ho vaig llegir en alguna banda, ara no ho recordo exactament (una de les tantes males jugades que ens fa la memòria, en fi!). Tant és, anem a les coses importants.

Doncs sí, si tinc por deu ser que hi tinc alguna cosa a perdre, oi? Rotundament, sí. I no m'agrada tenir aquesta sensació; estic neguitosa, em mossego les ungles, les cigarretes volen més de pressa que de costum (que ja és dir...), no controlo les llàgrimes i menys els pensaments.

I no ens agrada perdre, a mi tampoc. Se'n diu egoisme, d'això? Potser hauríem d'admetre que som egoistes per naturalesa? No ho sé, ja m'ho acabaré de rumiar un altre dia. Ara no toca, com dirien alguns. Però, que no és bonic lluitar per allò que volem? Sí, ho és. Ens fa sentir vius, estem vius. Tinc por i no m'agrada. Estic viva perquè sento por. M'agrada sentir por.

Em neguitejo, ja no tinc ungles, enceto un altre paquet de cigarretes, més llàgrimes, pensaments cada vegada més contradictoris. M'importes.

Tinc por.

"Passe el que passe recorda respirar.
Passe el que passe recorda caminar.
Passe el que passe recorda caminar.
Passe el que passe recorda respirar.
Passe el que passe recorda imaginar
un dia, en el futur,
on siga lliure amb tu."

Feliu Ventura
Recorda respirar

L'oblit

Ahir
Cau el sol d’octubre. Agafo les claus i tanco la porta d’un cop sec. Camino sense rumb pels carrers deserts. La ciutat ha callat aquesta nit. Els fanals s’han apagat. Sento la foscor, respiro el silenci. Travesso ara un carrer, ara una avinguda. Passejo a poc a poc, immersa en els meus pensaments. No sé on vaig ni ho vull saber. Només faig anar un peu davant de l’altre, i respiro profundament.

Camino sense pensar que camino, però penso enmig del fred desert nocturn. Passejo i penso en tu. M’aturo en un semàfor, es posa verd i creuo. Sense ni adonar-me’n em trobo davant del mar. Miro al meu voltant, busco un lloc per asseure’m i pensar en tu. El vent glaçat em recorda a tu: les teves abraçades càlides, els teus somriures còmplices, la teva mirada plena de força. Tanco els ulls, em transporto fins aquells dies, fins als nostres dies.

Xàldiga
22/10/07

Quan oblidar es fa difícil.

Cal començar de nou. Una pàgina en blanc per reconstruir el teu món. A poc a poc, sense presses tot tornarà al seu lloc. Somriures i esperances. Que mai no falti un motiu.

En silenci

Si pogués et diria tantes coses, tantes!

Tan sols si pogués.

"Cuando estoy a tu lado me siento como un niño

en el vientre de su madre, calentito y protegido.

No siento dolor, ni siento tristeza,

se borran las penas de mi cabeza.

(...)"

Agua bendita

A tu lado

La incertesa

... del nostre existir.

Juga bé les teves cartes.
O tot o res!

Va de papallones

Amors fugissers,

asseguts al teu mateix vagó de tren, en aquell bar on fas el cafè cada dimecres a les sis en punt, al banc del parc, al claustre de la facultat, a la cantonada de més amunt de casa, on vagis de cap de setmana llarg, al metro de la línia tres, palplantats al teu costat mentre espereu que el semàfor es posi verd, a l'entrevista de la feina que tant prometia, en un antro triat a l'atzar per prendre una mitjana, a la plaça de la vila, en aquell poble que vas visitar l'estiu passat, al supermercat de sempre, a l'escala de casa els cosins, perduts pels carrers de la ciutat dels teus somnis, en un concert, diumenge al migdia fent un vermut en una terrassa davant del mar, a la teva llibreria preferida...

Qualsevol dia. A qualsevol lloc.