30/12/15

Epíleg2015

(En) Desconstrucció.
Del calendari, en ratllo el penúltim dia; dues xifres, indicadors de fugacitat.
Desconcert per l'imminent arribada del final; expectació pel conseqüent inici d'un nou començament.

M'agrada aturar-me i mirar enrere, potser sóc una rara avis enmig d'una societat que no deixa marge per l'error, que ens vol en fila índia i amb la mirada sempre endavant, amb aquella por del què passaria si algú gosés girar la vista enrere. Cataclisme.

Vaig directa al cataclisme, doncs. 
A l'estudi de casa m'assec al meu racó, -una taula ampla i llarga plena de piles de papers, llibres a mig començar amb la punta superior doblegada per no perdre'n el punt, fulls rebregats amb notes inconnexes d'històries a mig escriure, la formiga feta de filferro que vam comprar a Costa Rica, llistes de la compra, la carpeta de l'institut, el munt d'examens que he de tenir corregits quan s'acabin les vacances de Nadal, un punt de llibre de Cadaqués que treu el nas des de dins d'un pot de llapis, la funda de les ulleres de sol, el telèfon mòbil amb poca bateria endollat a l'ordinador... - encenc l'ordinador, obro un nou full en blanc, minimitzo, trio la música del moment, play, maximitzo el full en blanc. Disposada a llençar-me a l'abisme.

Fer balanç, quelcom que em demana el cor, o potser el cap?, quan aconsegueixo reduir la velocitat de la roda que gira gira i gira sense aturador. Decideixo no posposar-ho més. Perdre'm en les interioritats del meu món; remenar records, recuperar paraules pronunciades, sentir sensacions viscudes, esborrar pensaments pensats en veu alta, subratllar decisions preses, corregir sentiments equivocats, escoltar sons coneguts... I de sobte tot sembla més senzill, deu ser que la perspectiva i la distància juguen amb la relativitat i el resultat sempre es decanta a favor nostre. Somric irònicament. De fons, entre els pensaments, distingeixo aquella cançó, la que no puc parar d'escoltar i que no deixa de sacsejar-me l'ànima una i mil vegades; i ara somric amb llàgrimes als ulls, salades. 

Somriure serè, ample i de felicitat sincera.
Demà sortirà al carrer l'home dels nassos.
Demà, mentre repiquin les campanes, escriurem un punt i final que, acte seguit, esdevindrà un nou inici.
Feu dringar les copes, Salut!


17/11/15

La immensitat (de les muntanyes) i una història

Decorats.
O la immensitat de les muntanyes i una història.

"Era una nena, vestia de lila i anava tapada tapadíssima, no fos cas que passés fred. Tot caminant pel bosc va topar-se amb un follet que, tot alegria i despreocupació, va dir-li que li concedia un desig. Un desig? Sí, sí ho havia entès bé! La decisió semblava fàcil i la nena va contestar sense pensar-s'ho; no volia tenir por, no volia tenir vertigen. Però això eren dos desitjos, va replicar el follet. I només n'hi concediria un. Ara sí, una decisió difícil. 
La nena va debatre's interiorment una llarga estona i no es decidia, no sabia quina decisió havia de prendre: dubtava entre la por i el vertigen. Va ser aleshores quan el panxacontent del follet li va fer una proposta, i ella va obrir els ulls com a taronges! Si travessava el bosc, i aconseguia arribar a l'altra banda, hi trobaria un altre follet. I aquest li concediria un segon desig.
Així doncs, decidida, va demanar no tenir por, ser prou valenta per travessar el bosc. El camí no va ser fàcil, però l'esforç va valdre la pena. Ja gairebé hi era quan va sentir de lluny una veu que no li era desconeguda, semblava talment la del primer follet. I si resulta que no hi havia dos follets i els dos follets n'eren un de sol? Li concediria el segon desig?
El follet, llest com era, va adonar-se de seguida que la nena de lila dubtava (un o dos follets?) i va decidir explicar-se: sí, era ell mateix, el que s'havia trobat a l'entrada del bosc, no un altre follet ni el seu germà bessó i estava disposat a concedir-li un segon desig si encara li volia demanar. Però ella ara encara dubtava més i més. Va mirar enrere i va somriure, ella tota sola havia travessat el bosc i se sentia forta i segura. Potser ja no li caldria demanar aquell segon desig que feia tan sols una estona tant anhelava.
Va acomiadar-se del follet amb la mirada tranquil·la i la consciència serena. Va donar-li les gràcies amb el cor, la seva confiança l'havia ajudat infinitament. Gràcies, va dir-li de nou.
Quan la nena s'allunyava amb pas decidit el follet la va cridar:
- No ho oblidis mai, només tu has fet l'esforç, tu has travessat el bosc. Tu tens la força, la voluntat i les ganes. Mira sempre endavant, proposa't nous reptes i assoleix-los. Pots, tan sols depèn de tu"

11/10/15

Viure VII

Adonar-se'n del pas del temps. Des de les paraules d'un infant.

Esmorzo dues vegades perquè sóc petit (i has de créixer.)
No m'agrada fer-me gran ( i com ho saps, que et fas gran? I em mira amb aquells ulls desconcertats de "quantes preguntes...", i arronsa les espatlles.)
(En algun moment del dia el notes cansat?) Després del pati.

Converses de dissabte matí amb un infant que ja és un nen que s'ha convertit en tot un homenet que em desperten un cert desassossec quan afronto la vida, tot observant de cua d'ull l'expressió desconcertada de quan (de sobte als vuit anys) poc a poc comences a descobrir que res no és com t'havien explicat, veus com la màgia desapareix poc a poc i comences a entreveure realitats.

Incerteses en el llindar entre la infància i el primer despertar de la pròpia consciència. 

14/7/15

Viure VI

De vegades, quan me n'adono, penso que no prenc prou consciència de la vida. I és que et miro i el cor se m'accelera, em batega fort fort, i no puc evitar somriure, saber-me molt feliç. Fins i tot, potser s'escola galtes avall alguna llagrimeta d'emoció de ser al teu costat (però això ja costa més de reconèixer...) I és que em sé afortunada, i massa sovint em fa por fer-ho malbé i no valorar prou el que tinc, el que visc, el que sento, el que sóc. Per això, també massa sovint, maldo per tancar els ulls  amb tanta força que pugui desaparèixer una estona i refugiar-me enllà, al meu univers on tot és ideal. I me'n vaig: jo, les coses que penso, els meus silencis i els "i si..." que em ronden pel cap. I em deixo endur...

De fons sona música que em fa sentir. I sento, i penso. I prenc consciència. Ara puc tornar. Em sento respirar, serena i profunda, el respir compassat ressona en el buit del silenci. Noto com quelcom es desprèn de mi molt a poc a poc, em sento alleujada, tranquil·la amb mi mateixa i amb el món. 

Ara ho sé: em sé afortunada del que tinc, de les coses que visc, del que sento i de qui sóc. I ho celebro. M'agrada jugar a prendre distància, allunyar-me i sospesar les diferents perspectives de les coses. I quan hi sóc però sóc lluny, sempre necessito tornar i aferrar-me aferrar-me ben fort a la vida, a les coses que m'importen i als somnis que desperta o adormida no vull deixar de somiar.

9/7/15

Bones vibracions

Estiu. Vida. Tu, jo. Nosaltres.
És el que passa quan fas un clic, comença a sonar un acord, una melodia i el cor et fa un salt, se t'eriça la pell, i el cap et va a mil; ni t'atrapes per identificar-los, de tants flaixos com et dispara la ment. Tots coneguts, imatges viscudes fa més o menys temps: cadascuna et desperta emocions, totes diferents. 

I continua sonant la cançó. I ens veig anys enrere i no puc evitar somriure! Ens fem petons i més petons fins a adormir-nos amb un somriure als llavis; inventem noves paraules, construïm un món privat, el nostre.

I encara sona, pocs segons. Tanco els ulls. I imagino un temps futur i no puc evitar somriure encara més!

S'acaba a poc a poc. Silenci. Obro els ulls. Tinc gust de tu.

9/6/15

La felicitat XIII

Quan la vida és un viatge que anomenem felicitat.
En ressegueixo el llom amb els dits, l'agafo del prestatge, en trec una mica la pols que el temps ha fet seva. Em retrobo amb la portada, allargo els segons. Passo la primera pàgina, pell de gallina; un cop d'ull ràpid, m'aturo en una frase subratllada ara ja fa temps; una esgarrifança d'emoció m'electritza el cos, i de retruc l'ànima. M'hi capbusso de cap i de nou, més que contenta de retrobar-me amb la calidesa de paraules, frases i sensacions tan familiars.

A flor de pell, 
Pura vida.

8/6/15

No purs

Com puc? Sentiments.
Però, com? Paraules.
Penso pensaments, dic paraules; i tot ben tancadet dins el meu caparró, en silenci, que ningú pugui notar tota la impuresa que hi amago.

3/6/15

La tranquil·litat II

La tranquil·litat de les veritats.
Potser m'enduré un munt d'hòsties a la vida, segur. Però avui he après a valorar la pau interior que aporta l'honestedat. Ser sincera davant del món allibera. I saber que camino amb el cap ben amunt i la mirada ferma i clara em dóna la força per continuar endavant, malgrat totes les traves sempre endavant.

Perquè sóc sincera i això mai m'ho podran arrabassar, diguin el que diguin. I que diguin el que vulguin!

29/5/15

Tempus fugit II

Instants de tu i per a tu.
Hi ha moments que t'encanta assaborir: aquella estona tan teva, la que esperes amb candeletes durant tota la setmana, i que quan arriba no saps com fer-t'ho per retenir-la una miqueta més.

Perquè hi ha instants que es mereixen tot el temps del món.
Perquè quan vas massa de pressa el cap se t'omple de mil estones que dedicaries a fer això i allò altre i el moment sembla que no hagi d'arribar mai... i quan per fi arriba, felicitat absoluta! És ara o mai.

Gaudeix-lo, exprimeix-lo al màxim perquè saps que sempre, inevitablement, se t'escola entre els dits com un grapat de sorra i el món rodarà, rodarà rodarà... altre cop massa ràpid pel teu gust.