18/6/17

Tempus fugit V

Fas tants anys com dits tens a les mans.

Va d’equadors, el primer de molts.
Alegria la meva de veure’t amb les dues mans ben obertes i els dits ben separats, que mostren la xifra ferms i orgullosos. I encara més cofoia jo d’observar la innocència en el teu rostre; i aquella espurna tan viva en els teus ulls, la de la felicitat despreocupada, la d’un despertar latent que no vol arribar.
Queda’t-hi; juga, juga, juga i riu molt fort... no tinguis pressa per travessar a l’altra banda.

I quan no hi hagi retorn, no oblidis mai el joc. Mai.



28 de maig 2017

31/12/16

Viure VIII

Allargant el moment de dir-te adéu amb la mà.
Passejo per la llista d'itunes sense acabar de trobar la cançó adequada per immortalitzar el moment; finalment la trobo, faig clic i comença a sonar. A tot volum.

Que res ni ningú ens l'espatlli. 
Te'n vas. Te'n vas i em quedo sola, només en companyia de la meva ombra.
Ja no hi ets, ha estat a so de dotze campanades; una per la darrera mirada enrere, de cua d'ull t'he vist fitar-me tan sols un últim instant; dues per les fotos en blanc i negre penjades a l'estudi que m'evoquen aquell viatge, el primer; tres pels tres esternuts matiners de cada dia; quatre pels gargots mal escrits en una nota abandonada dins les pàgines d'aquell llibre regal d'algun Sant Jordi; cinc pel nostre equador; sis per les nits de cada setmana; set per cada despertar al teu cantó; vuit per les confidències en veu baixa; nou perquè és un bon número de la sort; deu per cadascun dels octubres; onze pels que celebrarem la tardor que ha d'arribar; dotze per tots els t'estimo que he callat.

El darrer repic de campana ressona en el buit, sembla que eternament. Al cap de mig segon, però, bogeria col·lectiva. I es torna a sentir el dringar de les copes. Vida altre cop.

Mirem-nos als ulls. I celebrem la vida!



30/12/16

Epíleg2016

(Demà surt al carrer l'Home dels nassos, quina por que li tenia...)
El calendari informa que arriba el final, un de nou, un altre, un més.
Final.. ho repeteixo en silenci, i la paraula em ressona dins el cap; el so es magnifica, i  m'envaeix una sensació estranya, com de por (però sense el com)

Por de girar la vista enrere.
Por de perdre'm en la incertesa.
Por d'enfrontar-me amb la certesa de l'error comès.

Atrapada, vull fugir, el neguit se'm cruspeix.
Cometo altre cop la mateixa errada, alço la vista enlaire; el calendari. I em maleeixo. 

Abisme. Precipici.
Despullar-me davant meu en una habitació solitària i freda, només un llum de peu que m'interroga insistent, i la meva ànima fràgil. Tremolo. Intento protegir-me desesperadament. Lluito contra mi, contra la percepció dels meus records. M'esforço a esborrar-los, tanco els ulls fort fort, que el negre de la foscor s'ho endugui tot...

Immensitat.
Obro els ulls, la respiració ressona en el buit, em descobreixo arraulida en un racó de l'habitació, m'estremeix la solitud que sento; jo amb jo mateixa, recolzo el cap a la paret, per tercera vegada la vista se m'envà, enfoco els darrers números del calendari. Després, el no-res. Decideixo.

Oportunitat(s).
La incertesa del no-res de sobte em brinda la claror de l'existir, d'un voler ser. Perquè val la pena.

Vida. Passat, present, futur.
M'agradaria canviar coses que van passar ahir, potser; però també m'agradaria reviure-les com si fos aleshores, segur! I aturar el temps, i recrear-me en els detalls, en aquelles paraules dites sense pensar que signifiquen tant, en aquelles mirades dignes de ser immortalitzades, en les sensacions que vaig sentir i que vull que el pas del temps em permeti conservar. 

M'agradaria que l'ara i l'aquí durés per sempre.
M'agradaria poder somriure demà a aquest passat que serà avui.

Avui tan sols és preludi. Demà inexorablement sonaran les campanes; seran campanes d'un final, d'un inici i d'un temps de ningú. Atrapa'l, fes que sigui teu i gaudeix-lo com si no hi hagués demà.

I brindeu mirant-vos als ulls.
Enamorada, enamorada de la vida.

18/7/16

Tempus fugit IV

Esperar. O la idea de saber que et trobes esperant (algú o alguna cosa)
Penses que el temps és lent, i maleeixes aquesta lentitud; i et passa pel cap fer petar els dits i... màgia, les agulles del rellotge marquen l'hora desitjada!

T'agrada aquest pensament. I és màgica l'hora H, I s'ha fet l'hora. Parpelleges dues vegades, no t'ho acabes de creure, i et sorprens pensant que al cap i a la fi l'espera no ha estat tan llarga. 

I sobretot que ha valgut la pena.

13/7/16

La fragilitat VIII

Invasions (o la recerca de tants perquès...)
Vius. Si fos per tu, ho definiries com viure en una lleugeresa permanent, instal·lada en el poc comprometedor "anar fent" que sempre funciona. Però el Món gira, i no n'ets capaç; no hi trobes el teu lloc. Intueixes, dubtes, vius sense fer-ho del tot. T'habitues a la comoditat de la letargia.

No et fas massa preguntes. D'aquesta manera la vida conservarà la seva volatilitat infinitament... I t'agrada la idea, potser. Però també fa que t'enrabiïs, de sobte, sense saber que saps per què t'enfades. I és que no suportes la condescendència.

Et menysprees davant del mirall. T'agradaria arrancar-te aquesta pell que t'embolcalla, voldries no ser tu no ser tu... I ho crides molt fort, tan fort com et permeten els pulmons. El crit es fa petit petit més petit fins a perdre's en el silenci.

I en la immensitat del so mut esclates en plor. I plores.