Epíleg2017

Avui surt al carrer l'home dels nassos.

Tocaran els quarts i les dotze campanades. Amb el darrer repic de campanes, es farà el silenci; serà aleshores quan, durant un instant que sembla una eternitat però que fuig de pressa, assaboriré la soledat del moment, l'abisme, o l'alegria continguda, el vertigen emocionant del full en blanc. Quan tot comença de nou. Gaudiré de tres-centes seixanta-cinc oportunitats més.

Em queden, però, unes quantes hores d'aquest any que marxarà per no tornar. Recapitulo i no puc evitar somriure tot i que alguna llàgrima regalima galta avall; recordo, repenso, rectifico, corregeixo, imagino, m'il·lusiono. 2017 ha estat un any intens.

De ben endins em ve aquest neguit que sento; és aquella mitja por, la del punt i final; malgrat tot, floreix un bri d'esperança que noto que creix i creix i no s'atura... Rebobinat inconscient. Agraeixo haver-me sentit viva: el cor m'ha fet salts d'alegria, i se m'ha encongit de pena. El rostre m'ha tibat de felicitat, però també se m'hi han dibuixat ganyotes de dolor. He sentit el caliu que tant escalfa de la bona gent, amb tot l'ànima també m'ha quedat ben glaçada. He notat l'aire fred a la cara, i m'he emmirallat en els estels. Els ulls m'han vessat de bellesa extrema i han estat testimonis de l'horror més horrorós. La vida m'ha pessigat amb dolçor i m'ha sacsejat furiosa.

És inevitable, avui també faig memòria i escric la història. Em venen al cap els meus nebots, i els petits de la meva gent; no puc evitar anar-me'n cap a un futur potser incert. Ells avui són petits i sóc incapaç d'imaginar-me com recordaran ells els fets ocorreguts al nostre país aquest any. Des d'aquest demà imaginari m'agrada pensar que totes viurem en un món just i digne. Però l'única certesa que tenim avui és aquest nostre present que no ens deixen viure amb normalitat. M'assalta la impotència, la ràbia i el color groc. Els punys se'm clouen mecànicament i les llàgrimes vessen a raig. Ens prohibeixen ser i existir perquè sí, i no hi ha res que m'indigni més que aquesta dictadura que ells anomenen democràcia. De les llàgrimes, n'hi ha que tenen gust d'orgill, de lluita i d'esperança. I m'aferro a aquest regust de vida que em brinda la força per seguir, sempre avant. Seguim, seguirem. No abandonaré. Els ho dec als meus avis, memòria i fermesa incansable; també als meus pares, a qui més dec i a qui tant poc agraeixo; als petits i les petites, que no vull que hagin de demanar permís per ser lliures ni perdó per ser-ho.

Les agulles del rellotge no s'aturen. Al punt de les dotze tu i jo. Tots dos serem i les nostres mirades es buscaran fins a fondre's. Farem dringar les copes. I vindrà aquell instant de soledat, que sembla una eternitat però que fuig de pressa, i el compartirem. I seràs tu, i seré jo, serem nosaltres. I ens sabrem vius.

Escriurem el punt i final que, acte seguit, esdevindrà punt i seguit.
I brindeu mirant-vos als ulls.

Tempus fugit V

Fas tants anys com dits tens a les mans.

Va d’equadors, el primer de molts.

Alegria la meva de veure’t amb les dues mans ben obertes i els dits ben separats, que mostren la xifra ferms i orgullosos. I encara més cofoia jo d’observar la innocència en el teu rostre; i aquella espurna tan viva en els teus ulls, la de la felicitat despreocupada, la d’un despertar latent que no vol arribar.

Queda’t-hi; juga, juga, juga i riu molt fort... no tinguis pressa per travessar a l’altra banda.

I quan no hi hagi retorn, no oblidis mai el joc. Mai.

28 de maig 2017

Viure VIII

Allargant el moment de dir-te adéu amb la mà.

Passejo per la llista d'itunes sense acabar de trobar la cançó adequada per immortalitzar el moment; finalment la trobo, faig clic i comença a sonar. A tot volum.

Que res ni ningú ens l'espatlli. 

Te'n vas. Te'n vas i em quedo sola, només en companyia de la meva ombra.

Ja no hi ets, ha estat a so de dotze campanades; una per la darrera mirada enrere, de cua d'ull t'he vist fitar-me tan sols un últim instant; dues per les fotos en blanc i negre penjades a l'estudi que m'evoquen aquell viatge, el primer; tres pels tres esternuts matiners de cada dia; quatre pels gargots mal escrits en una nota abandonada dins les pàgines d'aquell llibre regal d'algun Sant Jordi; cinc pel nostre equador; sis per les nits de cada setmana; set per cada despertar al teu cantó; vuit per les confidències en veu baixa; nou perquè és un bon número de la sort; deu per cadascun dels octubres; onze pels que celebrarem la tardor que ha d'arribar; dotze per tots els t'estimo que he callat.

El darrer repic de campana ressona en el buit, sembla que eternament. Al cap de mig segon, però, bogeria col·lectiva. I es torna a sentir el dringar de les copes. Vida altre cop.

Mirem-nos als ulls. I celebrem la vida!

Epíleg2016

(Demà surt al carrer l'Home dels nassos, quina por que li tenia...)

El calendari informa que arriba el final, un de nou, un altre, un més.

Final.. ho repeteixo en silenci, i la paraula em ressona dins el cap; el so es magnifica, i  m'envaeix una sensació estranya, com de por (però sense el com)

Por de girar la vista enrere.

Por de perdre'm en la incertesa.

Por d'enfrontar-me amb la certesa de l'error comès.

Atrapada, vull fugir, el neguit se'm cruspeix.

Cometo altre cop la mateixa errada, alço la vista enlaire; el calendari. I em maleeixo. 

Abisme. Precipici.

Despullar-me davant meu en una habitació solitària i freda, només un llum de peu que m'interroga insistent, i la meva ànima fràgil. Tremolo. Intento protegir-me desesperadament. Lluito contra mi, contra la percepció dels meus records. M'esforço a esborrar-los, tanco els ulls fort fort, que el negre de la foscor s'ho endugui tot...

Immensitat.

Obro els ulls, la respiració ressona en el buit, em descobreixo arraulida en un racó de l'habitació, m'estremeix la solitud que sento; jo amb jo mateixa, recolzo el cap a la paret, per tercera vegada la vista se m'envà, enfoco els darrers números del calendari. Després, el no-res. Decideixo.

Oportunitat(s).

La incertesa del no-res de sobte em brinda la claror de l'existir, d'un voler ser. Perquè val la pena.

Vida. Passat, present, futur.

M'agradaria canviar coses que van passar ahir, potser; però també m'agradaria reviure-les com si fos aleshores, segur! I aturar el temps, i recrear-me en els detalls, en aquelles paraules dites sense pensar que signifiquen tant, en aquelles mirades dignes de ser immortalitzades, en les sensacions que vaig sentir i que vull que el pas del temps em permeti conservar. 

M'agradaria que l'ara i l'aquí durés per sempre.

M'agradaria poder somriure demà a aquest passat que serà avui.

Avui tan sols és preludi. Demà inexorablement sonaran les campanes; seran campanes d'un final, d'un inici i d'un temps de ningú. Atrapa'l, fes que sigui teu i gaudeix-lo com si no hi hagués demà.

I brindeu mirant-vos als ulls.

Enamorada, enamorada de la vida.

Tempus fugit IV

Esperar. O la idea de saber que et trobes esperant (algú o alguna cosa)

Penses que el temps és lent, i maleeixes aquesta lentitud; i et passa pel cap fer petar els dits i... màgia, les agulles del rellotge marquen l'hora desitjada!

T'agrada aquest pensament. I és màgica l'hora H, I s'ha fet l'hora. Parpelleges dues vegades, no t'ho acabes de creure, i et sorprens pensant que al cap i a la fi l'espera no ha estat tan llarga. 

I sobretot que ha valgut la pena.