31/12/17

Epíleg2017

Avui surt al carrer l'home dels nassos.

Tocaran els quarts i les dotze campanades. Amb el darrer repic de campanes, es farà el silenci; serà aleshores quan, durant un instant que sembla una eternitat però que fuig de pressa, assaboriré la soledat del moment, l'abisme, o l'alegria continguda, el vertigen emocionant del full en blanc. Quan tot comença de nou. Gaudiré de tres-centes seixanta-cinc oportunitats més.

Em queden, però, unes quantes hores d'aquest any que marxarà per no tornar. Recapitulo i no puc evitar somriure tot i que alguna llàgrima regalima galta avall; recordo, repenso, rectifico, corregeixo, imagino, m'il·lusiono. 2017 ha estat un any intens.

De ben endins em ve aquest neguit que sento; és aquella mitja por, la del punt i final; malgrat tot, floreix un bri d'esperança que noto que creix i creix i no s'atura... Rebobinat inconscient. Agraeixo haver-me sentit viva: el cor m'ha fet salts d'alegria, i se m'ha encongit de pena. El rostre m'ha tibat de felicitat, però també se m'hi han dibuixat ganyotes de dolor. He sentit el caliu que tant escalfa de la bona gent, amb tot l'ànima també m'ha quedat ben glaçada. He notat l'aire fred a la cara, i m'he emmirallat en els estels. Els ulls m'han vessat de bellesa extrema i han estat testimonis de l'horror més horrorós. La vida m'ha pessigat amb dolçor i m'ha sacsejat furiosa.

És inevitable, avui també faig memòria i escric la història. Em venen al cap els meus nebots, i els petits de la meva gent; no puc evitar anar-me'n cap a un futur potser incert. Ells avui són petits i sóc incapaç d'imaginar-me com recordaran ells els fets ocorreguts al nostre país aquest any. Des d'aquest demà imaginari m'agrada pensar que totes viurem en un món just i digne. Però l'única certesa que tenim avui és aquest nostre present que no ens deixen viure amb normalitat. M'assalta la impotència, la ràbia i el color groc. Els punys se'm clouen mecànicament i les llàgrimes vessen a raig. Ens prohibeixen ser i existir perquè sí, i no hi ha res que m'indigni més que aquesta dictadura que ells anomenen democràcia. De les llàgrimes, n'hi ha que tenen gust d'orgill, de lluita i d'esperança. I m'aferro a aquest regust de vida que em brinda la força per seguir, sempre avant. Seguim, seguirem. No abandonaré. Els ho dec als meus avis, memòria i fermesa incansable; també als meus pares, a qui més dec i a qui tant poc agraeixo; als petits i les petites, que no vull que hagin de demanar permís per ser lliures ni perdó per ser-ho.

Les agulles del rellotge no s'aturen. Al punt de les dotze tu i jo. Tots dos serem i les nostres mirades es buscaran fins a fondre's. Farem dringar les copes. I vindrà aquell instant de soledat, que sembla una eternitat però que fuig de pressa, i el compartirem. I seràs tu, i seré jo, serem nosaltres. I ens sabrem vius.

Escriurem el punt i final que, acte seguit, esdevindrà punt i seguit.
I brindeu mirant-vos als ulls.





Cap comentari: