Vagar pel món sense rumb amb el cap ple de mots. No hi ha res més bonic.
Ulls frenètics que tot ho devoren sense descans, de pressa però sense perdre's detall; mirada viva que tot ho explora, expeditiva. Cervell que no deixa de processar, registrar, emmagatzemar. Ulls que s'acluquen, foscor instantània, finestretes que es reobren frenètiques, maleint l'instant perdut.
Mots, sense sentits, frases inconnexes, veritats a mitges m'assalten inesperadament. Paraules dites en veu baixa quan despunta un nou dia; silencis sorollosos quan m'escolto; crits de polítics emprenyats quan practico allò del zàping; paraules antigues que no recordo qui em va dir aleshores; dites populars perquè el calendari passi més ràpidament; lletres que s'entrellacen a altes hores entre llençols juganers.
Paraula, palabra, mot, word, parola...
Que mai es faci el silenci.
Que mai es faci el silenci.
