(o ser efímer)
Quan tot sembla tranquil, alguna cosa t'alerta, et fa aturar i prendre consciència que res mai no serà etern.
Tot - res, sempre - mai, blanc - negre; extrems massa llunyans entre si.
I quantes vegades hem volgut prémer un botó i aturar el món en un precís instant? Infinites vegades he volgut viure en un món aturat, ser-ne tan sols jo mestressa i senyora i que tot girés al meu voltant segons el meu gust i predilecció. He volgut aturar en el temps aquella teva rialla juganera, aquell diumenge mentre respiràvem l'aire fresc d'un matí d'hivern, qualsevol de les nostres estones de sofà, nits de lluna plena, totes aquelles mirades en silenci que ja sabem què volen dir...
I tants i tants instants més que ens agradaria conservar aturats, almenys uns segons, per poder-los memoritzar per, posteriorment, poder-los recordar una vegada i una altra, i encara un cop més. Volem conservar-los perquè avui ho som tot però, i demà? Demà... tantes esperances i tants somnis dipositats en aquest temps que encara ha d'arribar!
Pequè algun dia aturarem la trencadissa d'un instant i just aleshores començarem a reconstruir-lo per poder-lo viure de nou, i memoritzar-lo. Perquè la vida és massa bonica per deixar que s'escoli entre les esquerdes de la memòria.
