L'esperit del bloc

... O era blog? Ho deixarem a gust del consumidor, d'acord?

Avui, l'entrada va pel Cice: un noiet de Ses illes (bé, ell diria que és de s'illa, i amb tota la raó, perquè només és d'una illa, de Menorca), més concretament de Maó. Fa uns dies a través del seu bloc/blog (Galerades, hi teniu accés des d'aquesta mateixa pàgina) em va encolomar això dels propòsits blocaires; és a dir, què pretenc que en surti d'aquest bloc/blog i tot d'històries relacionades amb aquest suport virtual.

Doncs bé, com recordareu, el dia que vaig encetar el bloc/blog els propòsits eren pocs, per no dir que eren inexistents. Avui, dos mesos i escaig més tard, això dels propòsits està si fa no fa igual. Us ho explicaré:

No és només el fet de no haver-me plantejat què en vull treure o què n'espero sinó que, ni el busco ni el vull trobar el perquè de l'espai Xàldiga. És tan simple com això. Escriure em funciona. És com una teràpia, si n'hi voleu dir així. Jo sempre he dit que no em sé expressar, que només m'entenc jo quan parlo. En canvi, quan em poso davant d'un full en blanc (o davant la pantalla) les idees prenen forma, s'estructuren, es col·loquen al lloc exacte on han d'anar, una rere l'altra, i tot és torna tan senzill, tan entenedor... Escric per a mi, m'escric. Es tracta d'una necessitat. Una necessitat intermitent, tinc èpoques que ho necessito moltíssim, i també hi ha temps que les paraules no em surten, ni tan sols les paraules escrites.

Així doncs, Cice i qui passi per aquí, entendreu que amb aquest panorama no me'n puc fer, de propòsits. L'únic que vull és ser jo mateixa i escriure sobre el que em crida l'atenció, el que m'amoïna, el que em fa somriure... En fi, sobre tot allò que mereixi una reflexió. Ser jo i compartir-ho amb vosaltres; m'agrada que passeu l'estona remenant per aquí, m'agrada que els mots us desordenin la consciència, almenys de tant en tant, m'agrada el vostre esperit crític.

En definitiva, per a tots aquells que conviviu amb la contradicció (sigui, o no, constant)!

"Tanta ressaca per tan poc alcohol,

matins de vermut i diari.

Coses menudes, petites engrunes,

eclipsis de lluna, tresors que et caben a la mà.

Una mirada, hores sense son,

gust de maduixa en els teus llavis,

trossos de vida sense cap valor

que ho tornen tot tan fàcil. (...)"

Els pets

Fàcil

Cice, moltíssimes gràcies per un divendres com els d'aleshores.

Viure

"Hoy tengo la vista cansada

porqué sólo miro hacia atrás.

Las cosas que me pasan no me bastan (...)"

Sidonie

Acrobacias en exopotamia

Idealització. Realitat. Incertesa.

Temps passats: foren millors? Vindran millors èpoques? I el present, val tan poc la pena com per deixar-lo d'assaborir?

Repasso imatges d'altres temps: algunes em costa recuperar-les, com si les hagués enterrat per sempre més al fons d'un bagul profund, molt profund. Els trec la pols i, ara, em deceben. M'entristeix no sentir el mateix d'aleshores, aquella sensació que ja és record (també idealitzat?). Altres, les palpo com si les revisqués un cop més, idèntiques. M'entristeix pensar (saber) que ja no són pas reals, només són ideals.

Imagino la forma que podria prendre la meva vida d'aquí uns anys. No escatimo esforços en posar i treure: tinc la vida entre les mans i la modelo al meu gust. Somiar, fins ara, encara és gratuït: la felicitat i les seves mil formes, totes a l'abast.

La cançó s'ha acabat, però en comença una altra. L'una ja és passat, l'altra és present efímer que, irremeiablement, desembocarà en un passat perdurable. Instants que se succeeixen en un present (quasi) imperceptible que s'esfuma...

Recorda, sent, projecta't.

L'esperança

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.

Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com t'hauràs fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

II
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.

Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar noves sendes.

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos,
tingueu ben present no aturar-vos.

(...)

Lluís Llach

Ítaca

Al poble kosovar.

Han fet un llarg camí, i finalment hi han arribat. Alè d'esperança.
Catalans, catalanes! Hem de caminar endavant, sempre. Amb convicció i lluita hi arribarem; veurem les Itaques, les veurem... Cap a la llibertat!

Salut!!!

La tendresa

Instant robat
Cel ennuvolat. Dius que no escamparà avui. Cauen gotes finíssimes que ens van a parar a la cara. El vent ens omple de ganes de ves a saber què. Fa fred i m’apropo a tu; em sento lliure, les gotes que cauen i el vent glaçat que em frega la cara. Resseguim la carretera, revolt rere revolt. Arribem allà on la llum és dia.

M’agafes la mà i tot desapareix al meu voltant. M’assec, t’asseus al meu costat. El blau de la mar es desplega infinit davant nostre. L’anar i venir de les ones esguarda les nostres paraules. Ara una frase. Després un silenci, llarg; t’has perdut enmig dels teus pensaments, però ets al meu costat.

Cigarreta rere cigarreta observo l’horitzó al meu davant. Tanco els ulls i m’allunyo, sense por perquè ets amb mi. Em sento bé. Demano que aquest instant duri sempre. I que tu també el retinguis sempre, gravat, dins la retina. Però, alhora, tinc por d’obrir els ulls. Em sorprenc repetint-me, una i mil vegades, que no hagis marxat quan em desperti. No recordo si vas ser tu qui va entrar en la meva vida, potser vaig ser jo que em vaig esmunyir a poc a poc en la teva. No ho sé i avui poc m’interessa reconstruir aquesta història. Només podria dir-te que junts hem teixit un món d’instants. I ara el temps s’ha aturat per a nosaltres on el primer raig de sol es converteix en la llum d’un nou dia.

Torno de l’altra banda, obro els ulls amb esforç, desempallegant-me de la mandra que m’acompanya. Noto que la teva mà acaricia la meva, suaument. Gairebé un moviment imperceptible que ressona dins la mar, amb el repic de les ones. No has marxat. Un somriure se’m dibuixa als llavis. Em mires. Em perdo enllà, en algun racó de la teva mirada que m’embolcalla. Em fonc dins els teus ulls i m’abriga una calidesa viva. Ets tu, sóc jo. És el nostre instant robat.

Xàldiga

21/8/07

Mai

Qui espera, desespera.

Vius, com sempre. La gent pregunta "com anem?", i tu, amb aquella expressió assajada i repetida fins a no poder més, deixes anar un "bé, anar fent", amb aquell to entusiàstic exagerat que ara ja et surt de dins (després d'haver-lo estudiat infinitat de tardes, passejant-te per l'habitació tot recitant-lo en veu alta) Al cap i a la fi, tan sols busques la manera més ràpida i menys compromesa de respondre aquesta mena de salutacions estereotipades.

Tot un altre món és el que et passa pel cap. "Com anem? Com anem?" La maleïda pregunta embolcallada de (potser falsa) cordialitat et ressona massa fort a estones, i et rebota d'una paret a l'altra del cervell. Exterior, interior: mons oposats. Dins, tens el poder. Inventes i reinventes la història. Fas i després desfàs. Res mai no és com, segons tu, hauria de ser. Malgrat tot, l'interior et pertany; cerques un espai en blanc per poder construir-hi el teu món particular, l'idil·li. T'enganyes certament.

Saps que és ficció. Ets conscient que la perfecció no existeix (recordes haver-ho sentit dir mil vegades, fins i tot tu ho has fet servir, també, no saps quants cops), però no t'hi capfiques. És la teva perfecció. Ningú no te la podrà prendre, mai. Cavil·les, gires del dret i del revés aquest concepte. Intentes trobar-hi objectivitat; sempre caus, però, en la temptació de la subjectivitat. Vols fugir de pensaments contaminats de la teva pròpia empremta; al final, tots els camins et duen a pensar en com n'és de fràgil l'objectivitat de l'ésser humà.

T'has enrevessat amb altres històries que no venien al cas. D'això te n'adones al cap de molta estona. Però tan hi fa, algun profit n'hauràs tret, segur. De fet, també has sentit tantes vegades allò de tots els camins porten a Roma... que ja no ve d'un més! Et preguntes si és possible que sigui el món interior, el teu idil·li particular, allò que et fa somriure estúpidament cada vegada que sents allò de "com anem?"

Deu ser que no hi has pensat mai.

La felicitat

Penso, penso en veu alta.

M'agradaria mirar-te i picar-te l'ullet, arrancar-te un somriure. Que em brillin els ulls. Tenir-te al davant, tocar-te, saber que ets real. Necessito que m'abracis, sentir-te ben a prop, confiar que no marxaràs. Tantes coses a dir-te... Riure amb tu seria fantàstic! Caminar abraçats, com dues criatures innocents, agafa'm la mà i no em deixis anar. Seure al teu costat en aquell banc, fins que caigui el sol de la tarda. Entrellaçar-nos, així espantarem el fred de la nit. Canta'm una cançó i ballem. Inventa un llenguatge, el nostre. Serà el nostre petit secret. Parlar-te tota la nit, fluixet, sense presses. Cridar a l'infinit, fuig amb mi cap allà on el món deixa pas al paradís. Fer ganyotes davant del mirall, i fotografiar-nos. Pensa en mi, i digue'm que has pensat en mi. Jo penso en tu. Dir-te no quan vull dir sí. Regalar-nos mirades descarades, i que mirin i pensin que estem sonats; i què! Compartir un gelat de xocolata. Empastifar-nos. Desafinar sota la pluja. Abraça'm quan faci tempesta. Busca'm. Caminar sota un sol de justícia i banyar-nos en una cala deserta, cos contra cos. Sorprendre't, sorprèn-me. Deixar-nos anar i compartir-ho.

Simplement.

Una de somnis

He vist passar un avió.

L'avió volava, ben amunt. Llums intermitents il·luminaven (ara sí, ara no) el cel al seu pas. Es veia tan petit, l'avió, allà dalt. L'he seguit amb la mirada fins que l'he perdut de vista: quin devia ser el seu destí? No ho sabré mai, però m'ha despertat la curiositat. Ja havia desaparegut enmig de la foscor mentre jo continuava amb el cap mirant amunt: la immensitat celeste m'ha captivat. Durant uns segons, potser han estat uns minuts, he pensat que donaria el que fos per volar, per ser lliure.

Quan he tornat a la realitat terrenal, una imatge fugaç. La brevetat de la instantània m'ha colpit; o potser no ha estat tant l'instant efímer com la seva nitidesa. En un obrir i tancar d'ulls, ho he vist claríssim: eres tu. Tu. Te m'has aparegut des del no res. I t'he imaginat allà dalt: volaves, com instants abans havia fet aquell avió. Semblaves feliç, i miraves avall, cap a mi:

- Vine, -em xiuxiuejaves amb pampallugues als ulls- vine...

Ser un fitxa

fig. Persona polissona, que no és de fiar (Mall., Men.); cast. buena pieza.

Diccionari català-valencià-balear

(Vidalot 2008)

Fitxa verda, fitxa vermella, fitxa groga, fitxa blava: la foto! I el dau, és clar, no podia faltar-hi. Que mones totes plegades!!! Com es nota que era la primera fotografia de la nit, i l'alcohol encara no havia fet estralls. Us en faré cinc cèntims: disfresses desaparegudes, dau fet miques i extraviat (i jo que me'l volia quedar de record...)

Aquí queda, doncs, la prova gràfica d'una gran nit, i tan gran!!!

Nostàlgia carnavalesca

(amb molt bon gust de boca)

"potser és cert que només recordem allò que ens agrada,

però què seria d'aquestes nits sense una bona dosi de nostàlgia gola avall (...)"

Els pets

Pantalons curts i els genolls pelats

Ahir vàrem enterrar el rei Carnestoltes.

Dimarts al vespre, només de pensar en un endemà més de ressaca, ja m'agafaven tots els mals. Malgrat tot, vam sortir a totes!!! El dimarts d'El Vidalot no hi ha mandra que valgui, així que vam encetar la nit enllestint els darrers detalls per a la nostra (magnífica) disfressa -les fitxes del parxís-, a continuació soparet i de bar en bar per començar-nos a aclimatar; calia fer pujar un pèl la temperatura del cos per dissimular les baixes temperatures de l'exterior. La traca final va arribar a l'envelat; sense parar de ballar, de sobte, la nit s'havia consumit. I com deien els Sau: Quina nit! Les paraules són massa imprecises per descriure-la. En aquest cas, una sensació val més que mil paraules... En definitiva, un Carnaval més que deixem enrere, un gran Carnaval, però. Moments tots ells tan inoblidables com irrepetibles.

I gràcies a vosaltres, vilanovines i vilanovins, per fer que el nostre Carnaval no perdi mai l'essència! (Sense vosaltres no hauria estat el mateix, gràcies per ser-hi! Petons a totes i tots!)

*** Aviat penjaré algunes fotos;)

Show must go on

(by Queen)

Gent de la Vila!
Ja heu recuperat la veu? Tanta festa, tanta pluja... Que bonic que les inclemències del temps no aturin les ganes de gresca!

Cap de setmana d'allò més intens: festa, ballaruca i alcohol fins a altes hores!!! Diumenge, La Comparsa: la pluja més dolça de totes les pluges, la de caramels! També vàrem rebre, però, la visita de la pluja més humida de totes les pluges, la d'aigua!! Malgrat tot, vàrem deixar el llistó ben alt, oi tant que sí: a ritme de turuta, i del famós i tan emblemàtic crit nostre: comparsers, la plaça és vostra!

I aquesta nit més festa, més ballaruca, més i més de tot! Arriba la gran nit d'El Vidalot: ballarem fins que es faci de dia;)

Apali doncs, a veure quina serà la disfressa més currada, més original, més ben trobada! (la nostra, segur... jajjaj) Ens veiem aquesta nit!!! Tots amb les piles ben carregades per seguir donant-ho tot, eh!

No hi falteu!!!

Arrivo del rei Carnestoltes

(El rei dels poca-soltes)

Vilanovines, vilanovins!
Aquesta tarda a partir de les 19 hores:

Eixiu tots de casa que la festa bull

* Cant dels maulets

VISCA EL CARNAVAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ!!!