Mai

Qui espera, desespera.

Vius, com sempre. La gent pregunta "com anem?", i tu, amb aquella expressió assajada i repetida fins a no poder més, deixes anar un "bé, anar fent", amb aquell to entusiàstic exagerat que ara ja et surt de dins (després d'haver-lo estudiat infinitat de tardes, passejant-te per l'habitació tot recitant-lo en veu alta) Al cap i a la fi, tan sols busques la manera més ràpida i menys compromesa de respondre aquesta mena de salutacions estereotipades.

Tot un altre món és el que et passa pel cap. "Com anem? Com anem?" La maleïda pregunta embolcallada de (potser falsa) cordialitat et ressona massa fort a estones, i et rebota d'una paret a l'altra del cervell. Exterior, interior: mons oposats. Dins, tens el poder. Inventes i reinventes la història. Fas i després desfàs. Res mai no és com, segons tu, hauria de ser. Malgrat tot, l'interior et pertany; cerques un espai en blanc per poder construir-hi el teu món particular, l'idil·li. T'enganyes certament.

Saps que és ficció. Ets conscient que la perfecció no existeix (recordes haver-ho sentit dir mil vegades, fins i tot tu ho has fet servir, també, no saps quants cops), però no t'hi capfiques. És la teva perfecció. Ningú no te la podrà prendre, mai. Cavil·les, gires del dret i del revés aquest concepte. Intentes trobar-hi objectivitat; sempre caus, però, en la temptació de la subjectivitat. Vols fugir de pensaments contaminats de la teva pròpia empremta; al final, tots els camins et duen a pensar en com n'és de fràgil l'objectivitat de l'ésser humà.

T'has enrevessat amb altres històries que no venien al cas. D'això te n'adones al cap de molta estona. Però tan hi fa, algun profit n'hauràs tret, segur. De fet, també has sentit tantes vegades allò de tots els camins porten a Roma... que ja no ve d'un més! Et preguntes si és possible que sigui el món interior, el teu idil·li particular, allò que et fa somriure estúpidament cada vegada que sents allò de "com anem?"

Deu ser que no hi has pensat mai.