22/10/13

Calfreds II

Silenci incòmode, calma tensa; un crit, un altre, i molts molts més crits; silenci buit; llàgrimes de... d'impotència, de ràbia, de desconcert; silenci, no sents res ni dius res; mal de cap, no saps pensar; caus en la més absoluta paràlisi, cap part del teu cos respon a les ordres del cervell; per un instant tot queda sospès en l'aire.

Mig segon després  tampoc no saps pensar, però notes l'escalfor d'un cos, el seu, ben a tocar del teu i sents el tacte d'unes mans, les seves, que se t'entrellacen al coll tremoloses; i el teu cos s'eriça tot, sense avisar; i un intensíssim calfred et recorre de dalt a baix en mitja mil·lèsima de segon, un instant tan fugaç i tan viu que ni tan sols saps si és real.

Quan el món s'atura; electricitat.

17/10/13

La por IV

(O Sense por II)

Caminar per la corda fluixa em fa por.
Encarar-me al full en blanc em fa por.
Girar la vista enrere em fa por.
La foscor de la incertesa em fa por.
Sentir-te lluny i no saber apropar-me em fa por.
La rapidesa del pas del temps em fa por.
Acceptar el que tantes vegades he amagat em fa por.
Ensumar la por em fa por.
...

La por; sentiment un tant obscur i molt incòmode. Constatat, no ens agrada sentir la por, ens sentim tan vulnerables davant seu! Però apareix tot sovint, ens pessiga i ens fa saber a cau d'orella: "sóc aquí per fer-te sentir la vida a flor de pell". És aleshores quan hem de decidir si fer-hi front o, per contra, si girar-nos-hi d'esquena i suplicar en silenci que desaparegui de pressa.

Sentim-nos vius i combatem-la! Aferrem-nos a la vida i no deixem que la incomoditat d'aquest sentiment ens envaeixi i faci desaparèixer dels nostres rostres la il·lusió; ningú ens ha dit que l'ofici de viure sigui sempre fàcil, però sí que és sempre apassionant i aquí només hi som una vegada, no es regalen vides a canvi de res. Sentir la por és sinònim de sentir-se viu; si som vius el temps juga al nostre favor, podem canviar les coses: que tot sigui tal i com tu vulguis, fes-te el món a la teva mida!!!

10/10/13

La fragilitat V

Penso coses que no dic i dic coses que no penso.

Cada matí afronto la meva realitat davant del mirall. Hi ha dies que hi veig el que hi vull veure, n'hi ha d'altres que em trobo amb allò que no hagués volgut veure-hi mai. No puc triar. Només som matèria, volàtils; un cop acceptada la meva realitat davant del mirall, m'hi giro d'esquena, empasso saliva, respiro fondo tres vegades i m'encamino amb pas decidit cap a l'inici d'un nou dia que tot just despunta.

Cada vespre poso la clau al pany i tanco la porta, un soroll sord posa punt i final a un altre dia ratllat al calendari; m'adono que el temps és un fugitiu maldestre, té molta pressa per desaparèixer però el rastre que deixa rere seu és tan difícil d'esborrar... Encara se'm passegen dins el cap els últims residus d'aquesta jornada que es consumeix una mica més a mida que una altra estrella s'enfila al cel de la nit.

9/10/13

Subtileses

I la importància de cuidar les petites coses (que ens brinda la vida).

Perquè de vegades el món ens apressa més del que voldríem; perquè de vegades ningú ens ha ensenyat a veure-hi més enllà ni a despullar un instant per trobar-ne l'essència; perquè de vegades veiem però no observem.

Les subtileses; m'agrada aturar-m'hi, i gaudir del plaer d'assaborir el meu temps i d'acariciar-lo. No hi ha res millor que un rellotge aturat que et permeti aturar-te quan ho necessitis o, simplement, quan així ho desitgis sense motiu aparent, només perquè sí. 

Passejo els dits pel damunt d'una fotografia, delicadament; no en vull distorsionar res, ni el color ni aquesta coneguda olor que, de sobte, m'ha transportat en el temps i m'ha fet tornar a ser allà, instants abans que algú premés el botó i immortalitzés l'escena. Amb cura, deixo la foto al seu lloc, immòbil. Ara, els ulls es troben amb el cargol de mar comprat en aquella peculiar botiga d'aquell nostre petit poble gallec: és d'un blanc de guix que deixa polsim damunt del moble, l'agafo amb els cinc sentits i l'observo per enèsima vegada, m'agrada olorar-lo i tornar a ser davant d'aquell mar enfurismat una tarda d'octubre. De reúll veig l'osset que dorm damunt del llit. I el pensament em porta records de coves i bruixes, d'arbres pintats i cels estrellats.

Aquest meu món, com el teu, és ple de petites grans meravelles que massa sovint queden colgades sota la pressa dels dies que ens passen pel davant  massa atabalats i atapeïts. Les subtileses; m'agrada aturar-m'hi, i gaudir-les; i només esperar que facin la seva màgia particular i em produeixin aquella seva sensació tan necessària per poder engegar el món altra vegada i continuar endavant...

... una estona més, fins a la pròxima subtilesa que em faci aturar el món.

7/10/13

La felicitat IX

(O bombolles de felicitat)

Ets el meu especial;
sóc feliç si et sé feliç. 

Hi ha persones que et fan ser i et fan sentir: tu.
Quan giro la vista enrere veig que he crescut al teu costat; mil històries entrecreuades ens han dut fins aquí, un punt i seguit que no té final. Sovint m'agrada tornar cap aquell món de cotó de sucre, on tot era rosa i tot era fràgil i, no ens enganyem, tot era també fictici. Ara aquelles estones tan innocents em provoquen un somriure mig burleta mig vergonyós. 

Quan torno a l'ara i l'aquí, el somriure es transforma; ara i aquí somric feliç i orgullosa de saber que compartim un món  verídic de colors lila i carabassa. Aquest nostre cosmos de mirades còmplices que hem construït sense pressa amb el caliu d'abraçades i nits d'hivern sota els llençols. 

Cada dia, una nova descoberta. Junts escrivim històries, les nostres, que ens fan ser i ens fan sentir. 

1/10/13

Sensacions III

* Si no cierras bien los ojos, muchas cosas no se ven.

Quan t'aixeques amb un dia girat i res no surt tal i com hauries pensat.
Quan no hi veus més enllà; ulls oberts i tot és borrós, caòtic. 
Quan a l'altra banda del mirall no hi veus un somriure.
Quan res no funciona...

És quan tanques els ulls ben fort, observes la foscor i entreveus estrelletes de colors, molt petitones i fugaces. Ara més suaument, ets dins la foscor interior del teu món i tot flueix, a poc a poc. T'asserenes, et sents profundament i acompasada la respiració, en segueixes el ritme amb els llavis premuts, et concentres, desapareixes.

Sures en un món eteri, aquell teu món possible on et refugies quan... ara i aquí res no és el mateix; et deixes endur per la calma i assaboreixes aquest silenci teu tan dolç, et sembla que el temps s'ha aturat. Encara a ulls clucs, els músculs del rostre es relaxen i aconsegueixes dibuixar un somriure tranquil, alliberat.

Em costa abandonar aquest meu món fosc i perfecte.

* Cerca de las vías,
Fito y Fitipaldis.