Per sorpresa.
Un matí de tardor, qualsevol. El sol llueix i escalfa, fa un dia bonic però l'aire fred es fa notar, intens: bufanda al coll, i nas glaçat.
És un matí de tardor, qualsevol matí que un detall, petit petit, fa que esdevingui especial. Ha valgut la pena sortir al carrer.
Camines sense parar massa atenció a res; les cares de la gent se't fan figisseres, sota els peus sents, de fons, el crec-crec de les fulles caigudes, el vent fred fa encongir-te d'espatlles i posar les mans dins les butxaques de l'abric, busques una mica d'escalfor en aquest matí de tardor.
Camines en el teu món. Sense previ avís, però, tot el teu cos s'estremeix d'emoció. Uns acord irrompen de sobte en el teu camí, els reconeixes de seguida, i t'emociones. No ho pots evitar. La lletra que tantes i tantes vegades has taral·lejat en silenci i a viva veu torna a sonar, un cop més. Per un moment, el teu món tremola: somriure i llàgrima es barregen. I acompanyes la lletra amb els llavis immòbils, com si les paraules t'haguessin fugit sense més.
Perquè sé que puc cridar el teu nom.
I gires cua i deixes caure una moneda dins un barret.
Gràcies.
