20/6/08

Banda sonora II

¿Qué tiene tu veneno,
que me quita la vida sólo con un beso,
y me lleva a la Luna,
y me ofrece la droga que todo lo cura?
Dependencia bendita,
invisible cadena que me ata a la vida.
Y en momentos oscuros,
palmadita en la espalda ya estoy más seguro.
Se me ponen si me besas...rojitas las orejas.
Pon carita de pena,
que ya sabes que haré todo lo que tú quieras.
Ojos de Luna llena,
tu mirada es de fuego y mi cuerpo de cera.
Tú eres mi verso, pluma, papel y sentimiento.
La noche yo y tú la Luna,
Tú la cerveza y yo la espuma.
Se me ponen si me besas...rojitas las orejas.

Fito y Fitipaldis
Rojitas las orejas

Qui canta...
Recordo, com si fos ara mateix, la primera vegada que vaig sentir aquesta cançó: era migdia, tornàvem de l'institut i un amic em va posar un auricular a l'orella, em va dir "escolta, és boníssima". Vaig escoltar, en silenci. Quan va sonar l'últim acord, vaig somriure. Tenia raó. I aquella veu m'havia atrapat, m'havia captivat, m'havia hipnotitzat...

"Orgàsmic", li vaig dir.

15/6/08

D'altres temps

Parábolas I
Era un niño que soñaba
un caballo de cartón.
Abrió los ojos el niño
y el caballo no vio.
Con un caballito blanco
el niño volvió a soñar;
y por la crin lo cogía...
¡Ahora no te escaparás!
Apenas lo hubo cogido,
el niño se despertó.
Tenía el puño cerrado.
¡El caballito voló!
Quedóse el niño muy serio
pensando que no es verdad
un caballito soñado.
Y ya no volvió a soñar.
Pero el niño se hizo mozo
y el mozo tuvo un amor,
y a su amada le decía:
¿Tú eres de verdad o no?
Cuando el mozo se hizo viejo
pensaba: Todo es soñar,
el caballito soñado
y el caballo de verdad.
Y cuando vino la muerte,
el viejo a su corazón
preguntaba: ¿Tú eres sueño?
¡Quién sabe si despertó!

Antonio Machado

L'havia oblidat...
i ara m'ha tornat, com un cop sec i inesperat.

9/6/08

La tranquil·litat

Empremtes i contorns
Sola, enmig de la cridòria d’aquest món boig que no s’atura, lluito per allunyar-me de la pressa; que el so despreocupat de les ones s’apoderi de mi. Busco un refugi, un racó per trobar-me. Necessito deixar-me anar, alliberar les paraules que m’habiten, tancades en la foscor dels viaranys del meu cervell.

M’enlluerno. Raigs de sol topen amb el blau més pur. Un mirall de mil cristalls turqueses s’alça imponent, s’ofereix com un regal. Un dia, de més, per no deixar-ne perdre ni un sol gra d’arena.

Trepitjo. Sense adonar-me’n els peus es dibuixen a la sorra. Cinc segons més tard, desapareixen. És l’empremta inescrutable del pas del temps. Sento el present damunt la pell, el vent de l’illa m’acaricia suaument, sense aturador, l’olor de la mar em transporta fins als dies de jocs infantils que ja no tornaran. Recordo el passat i visc l’avui.

Torno d’un viatge a través del meu temps. Potser em calen només uns minuts, o potser més estona per desfer-me de l’estat de nostàlgia que s’ha instal·lat dins meu. Un cop ha desaparegut aquesta sensació, observo. Deixo que els ulls s’impregnin del blau del cel, que en retinguin la intensitat, n’aprenc de memòria tots els tons. Ressegueixo ara un núvol amb la mà, ara un altre amb la mirada, després en toco un, és cotó fluix! Vull tastar-ne un, un amb gust de llimona i textura flonja! Continuo com hipnotitzada, captivada per aquest paisatge feréstec que m’apareix davant dels ulls sense que jo pugui evitar-ho. Les roques, immòbils i desgastades, em recorden que el temps és efímer; l’ara i l’aquí ja s’han convertit en moment passat amb regust estrany de record entranyable.

Xàldiga
23/8/07

6/6/08

Banda sonora

Temps per al record.
Cançons que han posat lletra a la meva vida, a la nostra. Acords que creia oblidats, tornen com si mai no haguessin callat. I em provoquen un somriure, amarg. Pensem que qualsevol temps passat va ser millor. Demà també recordarem l'ahir. I somriurem, mig tristos.

Se m'escola entre els dits.

"Para algunos, la vida es galopar un camino empedrado de horas, minutos y segundos. Yo más humilde soy, y sólo quiero que la ola que surge del último suspiro de un segundo me transporte mecido hasta el siguiente"

Extremoduro
Salir

3/6/08

Intuïcions

El principi del final.
Saps quan tens aquella sensació? Sí, aquella en què saps una cosa però ben bé no saps perquè la saps, però saps que la saps (?) Em fa l'efecte que ho he fet més complicat del que és en realitat, però bé, ja em passa això a mi... No ho intentaré arreglar, no sigui cas que hi doni més voltes i ho acabi d'enredar del tot!

Tornem-hi: saps quan tens aquella sensació? Un cuc a l'estómac que et fa pessigolles, que se't passeja amunt i avall, que se t'entortolliga al coll fins a fer-t'hi un nus. Quin patir! I el cuc que no marxa, no hi ha manera de fer-lo desaparèixer. I les nits passen, en blanc i els ulls oberts. Des del llit (i dins el cap) vius mil històries en color, reals com la vida. En canvies els diàlegs, els torns de paraula, l'entonació i, evidentment, també en canvies el final no saps quantes vegades. I les hores passen, lentes.

Inventes una història sense final. T'enganyes.

2/6/08

La por III

Damunt d'un trapezi.
Em fan por les altures. Estic a dalt, a dalt de tot. I tanco els ulls, ben fort. Els obro: la immensitat del món davant meu. Reina del cel. El vent em fueteja la cara. Aires de llibertat.

Abaixo la mirada. L'abisme als meus peus.
Caiguda lliure.

"Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida.

Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga.
(...)"
Els pets
Por