30/1/08

Sense avisar

Fem que valgui la pena.
Avui he dut un dia estrany. Deu ser que arriba un dia en què, tot allò que creies adormit, es fa latent. Es desperta amb tanta força que ja no pots colgar-ho ben endins, com havies fet fins ara. No us ha passat mai? És un sentiment contradictori, no ho sé; com un dolç malestar que no aconsegueixo acabar de definir. S'ha desencadenat de cop, les circumstàncies així ho han volgut. I ara la tinc aquí: la realitat palplantada davant meu.

Quin neguit! I precisament ara. Tant de bo poguéssim triar quant de temps volem defugir la veritat, el moment exacte en què volem que surti a la llum i totes aquestes collonades! Perquè, al cap i a la fi, només són això: collonades. Se'ns presenta quan toca, que sol ser quan menys ho esperem. Almenys aquesta vegada ha anat així.

No oblidem Carnaval, que ara ja sí, menys de 24 hores i...
PER CARNAVAL, TOT S'HI VAL!!!

29/1/08

Estats d'ànim II: pessigolles


(a la panxa)
Amb el cap poc centrat.
Encara no arriba: un dia i poques hores per al tret de sortida. I tan sols ens queda esperar, impacients, però esperarem.

Sensació de festa que d'aquí un no-res es convertirà en festa, purament. La festa. Es respira a l'ambient: atrafegats, els caps treuen fum tot pensant quina podria ser la disfressa d'aquest any; tot, com sempre, a última hora! I seguirem rumiant.

Tic-tac, tic-tac... escalfem motors!

27/1/08

Demà, dilluns:
a tots aquells que, a la feina, no tingueu gaire feina... o poques ganes de fer-la!

Potser quan passeu per aquí sigui d'hora; les nou i pocs minuts d'un dilluns. Costa començar, oi? Fa mandra i hi ha son, vinga ànims! Potser no, possiblement molts no sereu tan matiners i la setmana ja serà unes hores més curta. Sigui com sigui, iniciem el compte enrere: dijous comença el CARNAVAL 2008, una setmaneta de festa, rauxa i disbauxa!!!

Que passi de pressa, que arribi ja divendres, i trobar-nos enmig de tot.

24/1/08

Barrejar-se

Ara que tinc temps.
Fa cosa d'una horeta que he plegat de treballar. Ara ja sí que torno a estar immersa de ple en la meva rutina particular; nens petits que pinten el sun de color yellou, i que conten fins a ten alternant els numbers com els ve de gust, alumnes més grandets que diuen bon dia professora quan entren a classe, i que els costa assimilar això (tan bonic!) d'un quart, dos quarts i tres quarts.

Aquesta vegada, la barreja de procedències és força al·lucinant: argentins, irlandesos, anglesos, un gambià, marroquines, paraguaies, uruguaians, una alemanya... ja ho veieu, un mixing d'allò més interessant. Sí, sí, és tan enriquidor com complicat de gestionar: d'una banda, em trobo amb aquells que duen força temps vivint a Catalunya, en contacte amb el català i que l'entenen a la perfecció mentre que, d'altra banda, també em trobo amb aquella gent que prové de cultures absolutament allunyades de la nostra, que prou feina tinc perquè m'entenguin amb gestos. Però de fet, i perquè no dir-ho, és aquesta dificultat, aquest repte personal, allò que fa que ho trobi fascinant!

Quan penso i preparo la classe de l'endemà, sempre m'encallo: em veig incapaç de fer que surtin de classe amb alguna cosa més, i penso que no sé fer-ho, que no faig bé la meva feina, i tinc por que no els serveixi per a res. Cada dia, abans d'entrar a classe, m'acompanya aquesta sensació de voler fer i no poder, no saber-ne. Però quan és l'hora, obro l'aula. Ells van entrant i s'asseuen. Jo els saludo amb un bon dia, o un bona tarda, o potser un hellouuu exagerat: comencem!

A mesura que passa l'estona, me'ls miro i em relaxo: s'aprenen els noms dels animals (que si un dog fa bub-bub i un cat fa meeeu), em diuen jo tinc trenta-set anys i sóc d'Hondures, i també em dic Mamadou amb aquell accent tan característic com poc definit. Aleshores és quan penso que potser no és feina feta en va. De fet, sé que no ho és, però de vegades no va pas malament que les seves cares m'ho recordin.

23/1/08

Digues-m’ho a mi
– Demà serà un altre dia -vas deixar anar i, darrere teu, vas tancar la porta d’un cop sec.
Efectivament, l’endemà fou un nou dia. Aquella nit, però, me la vaig passar en blanc donant voltes a la teva reacció. Sense aclucar l’ull, es va fer de dia; una dutxa i cap a treballar. A la feina no sabia ben bé on era ni què em feia. A les tres, cap a casa a dinar. Vaig encendre la televisió, però no feia la més mínima atenció a les notícies del migdia. Dins el meu cap només ressonaven, sense sentit, les teves paraules. La resta de la tarda també me la vaig passar intentant trobar un motiu que m’ajudés a entendre què havia passat. No vaig treure’n l’entrellat, és clar.
Cap a les set vas entrar a casa. Vas desar les claus, em vas obsequiar amb el més ample dels somriures i amb un d’aquells petons que tant m’agraden. Decididament, no en trauria l’aigua clara, però els meus llavis tenien gust a tu.

Xàldiga
22/10/07

20/1/08

Punts de vista

La balança
Els col·loco un per un, amb cura de no esmicolar-los. Pesen, massa. Sembla desequilibrar-se cap al cantó que costa més d’acceptar, com sempre. Intento distanciar-me’n; m’enretiro una mica del marbre on reposa, ara immòbil, la balança dels records. Me la miro. Els agafaria tots, primer un, després un altre i els faria miques: trossos petitíssims fins que es desintegressin.

Decideixo, però, que tot és relatiu. I enmig de la vaguetat de les coses relatives, els vaig recuperant: ara no els esmicolaré, potser més tard. Tal i com els agafo, observo: petites peces que conformen un tot. Les miro i les remiro, des de cadascun dels angles possibles. Són les meves peces. Les puc encaixar, i totes troben el seu lloc. Ara sí.

Xàldiga
19/1/08

Sovint, per no dir sempre, pensem que la nostra manera de veure i entendre el món és la correcta, l'única. Seguim pensant així fins que, de sobte, un dia qualsevol, descobrim de quina manera s'ho mira tot plegat algú altre: aleshores, aquesta nova forma de pensament ens crida l'atenció. I ens obre els ulls cap a una altra mena de realitat, diferent d'aquella que fins ara crèiem immutable.

18/1/08

Estats d'ànim: sotracs

No tinc ganes d'escoltar històries boniques.
Em pregunto si sóc jo l'estranya, o si tothom té dies d'aquells en què no és que no t'importi la vida dels altres sinó que, simplement, no tens ganes de sentir-ne parlar. Te n'alegres de veure'ls optimistes i exultants d'alegria però, si us plau, que no et demanin que somriguis.

Veig que no començo de la millor manera per aconseguir el meu propòsit: fa dies que les entrades són d'un to més aviat abatut, gris, trist, perquè no dir-ho. Avui volia que la història fos diferent, però no sé si en seré capaç. De fet, he deixat passar un temps prudencial a veure si aquest estat d'ànim que arrossego últimament desapareixia. Però no, encara se m'arrapa amb força, no sembla que tingui cap ganes de deixar-me estar. En fi, és hivern.

No fa massa dies li vaig dir:
- El teu estat d'ànim el tries tu! No ha de dependre de terceres persones, o de si plou o fa sol.

I ben convençuda que li ho deia. Jo em creia les meves paraules -principal premissa perquè els altres també et creguin i et prenguin seriosament- Així doncs, jo li ho repetia un cop i un altre: una mateixa idea, de diferents maneres. Sonava bonic. Ell m'escoltava i semblava que s'ho empassava, només ho semblava. Pots comptar què devia pensar mentre, amb un mig somriure forçat, em feia que sí amb el cap.

Ara no me les crec ni jo les meves paraules (segurament aquell dia tampoc no me les creia del tot, però havia d'animar-lo d'alguna manera, fer que la vida li semblés una mica més amable) Seria perfecte que res ni ningú pogués influir-nos, però no ens enganyem: tenim sentiments. El món exterior ens transforma, i ens fa ser. És el preu que hem de pagar per viure-hi. Un preu que avui em sembla massa alt.

M'encanta el sol, dóna vidilla. Els dies grisos, m'entristeixen. Avui, però, m'agradaria que el cel fos de color cendra: ennuvolat a punt de ploure, sense que arribés a fer-ho, potser només quatre gotes mal comptades. No sortiria del llit. Al meu aparell de música només hi sonaria aquella música ideal de quan el cel és gris. I jo, arraulida dins el llit amb els ulls tancats, pensaria en tot, i no pensaria en res. Però fa sol, i no tinc ganes de somriure.

14/1/08

A mig despertar

Dilluns.
Li costa començar: el sol intenta treure el nas, però els núvols s'han posat d'acord per impedir-li-ho. A més a més, cauen quatre gotes, fa un xirimiri intermitent.

Avui, estic com el dia: a mig gas. Encara no m'he tret la son del damunt, els ulls es resisteixen a obrir-se'm del tot. Em noto cansada, apàtica. Deu ser que sento el temps. Busco i rebusco el motiu d'aquest meu estat d'ànim i, per més que remeni, no el trobo. Sembla que no sigui capaç d'engegar, que una estranya força em retingui amb els peus clavats a terra sense esma per a res, sense il·lusió per a res. Necessito quelcom, potser insignificant o imperceptible, que m'arrenqui un somriure optimista, un d'aquells que fan que tot sembli senzill.

No em queda més remei que seguir buscant, malgrat no sàpiga ben bé què busco. Cercaré del dret i del revés, i ho trobaré. De moment, però, m'habituaré a aquest estat d'ànim tan estèril, tan volàtil.

11/1/08

Jocs de paraules

Perquè arribi la calma, haurem d'esperar que passi la tempesta.
Fa un divendres lleig: pluja, vent i fred. Un dia trist, el meu dia trist.
No m'haurien de sorprendre pas els malentesos en la comunicació interpersonal entre uns i altres. Però, ves per on, tot i haver passat tantíssimes hores entre apunts que tracten sobre el tema, classes magistrals (o potser no eren tan magistrals) de professors de la facultat, tants exercicis pràctics... en fi, tantes estones invertides en l'estudi de quelcom tan interessant com és la comunicació (en tots els àmbits i sentits de la paraula), perquè tan sols en un instant tot es descol·loqui, tot se'n vagi a prendre pel sac.

És difícil entendre's. Una cosa aparentment senzilla, aparentment repeteixo, es complica sense més. Simplement s'embolica la troca. I qui és capaç de desfer-la després? Cal tanta saliva o més per desfer l'entrellat com la que s'ha utilitzat per crear-lo. I em desespero! Els dobles sentits, les males interpretacions, la informació mal tramesa o mal entesa, les frases deixades a mitges, els missatges inequívocs duts més enllà... garbuix de paraules que em fa parar boja!

El que hauria d'haver estat una tranquil·la i agradable tarda-nit es va convertir en... no sabria com com definir-ho. Potser, sí, ja ho tinc: un mal de cap innecessari. Xerrant i rient, tot anava bé; era una tarda més, una bona tarda. Però, pam! De sobte, el punt d'inflexió. Després, l'estancament. La conversa es va anar apagant per moments, cada vegada més segons en blanc, silenci. Era un silenci feixuc, insuportable. Però com sortir-nos-en? És evident, no en vàrem saber. I tot ha quedat així, a l'aire.

M'incomoden aquestes situacions, no t'imagines fins a quin punt. Si ens tenim cara a cara, mirant-nos als ulls, per què la comunicació no pot transcórrer amb tota naturalitat? Aquest, un més, un altre de tants dilemes existencials.

9/1/08

Puede que no valga la pena escribir
tan lejos de la poesía,
todas las palabras que te quiero decir
se me rompen en seguida.
No me quedan flores, me arrancaron la raíz,
se pisaron las semillas.
Me di cuenta tarde que te perdí
por pensar que te tenía...
Creo que los bares se deben abrir
para cerrar las heridas, y
todas las noches me acuerdo de tí
y te olvido cada día.
Y vuelvo a ser un loco para sobrevivir a la locura de la vida.
Fito & fitipaldis
Donde todo empieza

8/1/08

La nostàlgia

En blanc i negre
Sota la llum d'una espelma, t'escric paraules d'enyorança. T'explico què he fet avui, on aniré de viatge (sense tu) l'estiu vinent, quin llibre tinc damunt la tauleta de nit, de quin color és el jersei que em van dur els Reis, et canto la meva cançó preferida del moment...

Quan acabo de totes les coses importants, aixeco la vista del full: està mullat, ròdols petits i humits esquitxen el paper, i jo m'eixugo quatre llàgrimes que em regalimen. No sé com ha pogut passar. De fons, la nostra cançó: aquella que vam ballar una i mil vegades una nit d'estiu sota la lluna. Acords que em desordenen la consciència. Em trobo submergida en un pou de records que em fan mal, que m'empenyen a viure d'un passat que ja no existeix.

Una estona més tard, ja assossegada, torno a fer un cop d'ull cap aquells dies. Ara sóc capaç de somriure. Dels ulls se'm desprèn una guspira de malenconia, però el meu somriure és cada vegada més ample, més tranquil·litzador, sincer. Foren dies bonics, plens de vida. Em vas agafar la mà, vam fer un tros de camí plegats.

La flama s'ha apagat. L'habitació està a les fosques. Ara ja no hi ets, vas marxar amb un adéu i aquella mirada teva. Jo somric. Sempre et guardaré un raconet del meu cor: és per a tu, per a les estones que vam compartir. Records cada vegada més llunyans i borrosos, però que no vull que se m'escolin entre els dits. Almenys conservar-los així, en blanc i negre.

7/1/08

Tot gira, i torna a girar

Tornem a ballar al so de la rutina.
Acabats ja els dies de dinars, sopars, brindis, més dinars, petons, abraçades de germanor, festes nocturnes fins a altes hores, sobretaules llarguíssimes, ara torró de xocolata i ara de xixona, i també les neules de xocolata, compres, regals, papers de colors, arbres de Nadal, calidesa a les llars, i el pessebre amb el bou i la mula, llumets que s'encenen i s'apaguen, el vers del dia de Nadal, repics de bastó per fer cagar el tió, anades en família a veure Els pastorets, estones vora la llar de foc, vi i cava per fer-ho baixar tot avall, nadales, i rialles... tot torna al seu estat natural.

Per uns dies tots ens hem tornat més bons, més amables, més comprensius, més dòcils, més bondadosos, i més i més. I és que les festes nadalenques ens transformen a tots cada any. Jo sempre em faig les mateixes preguntes: per què tothom està content per Nadal? Sembla que la felicitat es respiri en l'aire! Però, si el dia 23 de desembre estic trista, per què durant el dinar de Nadal m'he d'esforçar i somriure? De manera potser inexplicable, sense poder-ho evitar, se'ns encomana ni que sigui tan sols una mica d'aquesta màgia que duu Nadal.

Avui, dilluns 7 de gener, enterrem tota aquesta felicitat i aquest bon fer per deixar pas a quelcom molt més atenuat, sense tants excessos. Costa deixar enrere aquest clima, no ens en volem despendre, tenim certa recança a tornar-nos a posar les piles. Però la vida no és això. La vida no és Nadal. Cal mirar endavant i caminar. Sempre, en qualsevol moment, podrem recordar el regust dolç que ens han deixat aquestes festes.

Ara toca viure i sobreviure fins al proper parèntesi.

6/1/08

Si tens un moment

Punt de trobada


Serem dos, si tu véns. Farem aquest llarg viatge junts, si m’acompanyes. Puc emprendre l’aventura tota sola, sí, cert, però em ve de gust compartir-la amb tu. Per què no? Llencem-nos-hi, així, sense pensar, tu i jo sols.
Penso en silenci i tot és tan senzill! Les frases s’entrellacen soles entre si, automàticament. Parlo sense paraules i tot té sentit; trobo respostes a totes les preguntes. Tanco els ulls i tot és tan clar! Et dibuixes dins el meu cap, i parlo amb tu. El guió mental es va desfilant segons havia previst: a poc a poc, fins arribar al final que havia imaginat per a nosaltres.
Ara, mitja hora més tard, et tinc davant. L’estat d’embriaguesa, però, ha desaparegut. Respiro profundament i començo a parlar. Tanco els ulls per imaginar-me la teva silueta enmig la penombra: “així serà més fàcil”, penso. A la primera de canvi, ja m’encallo. Res va com havia imaginat, l’esquema mental s’ha esfumat. Em concentro per recuperar aquelles frases, les paraules adequades en el moment idoni. No les trobo.
Decididament res no és el que sembla. Em resigno i ho deixo córrer fins algun altre dia. Tot i així, et proposo de trobar-nos allà: al límit entre la realitat i allò que no és tan real. Potser és aquest el nostre viatge particular.
Xàldiga
29/10/07
Avui han passat els Reis. Crec que vosaltres, lectors, us mereixeu un 10 per llegir-me, per interpretar les meves paraules, per comentar-me, per criticar-me, pel temps que passeu navegant entre tanta lletra, que potser ni us diu res... Bé, no ho sé; potser només perquè em ve de gust que els Reis també passin per a vosaltres en aquest espai virtual, perquè em ve de gust fer-vos un regalet. És un regal modest, però m'agrada pensar que també us farà il·lusió, que us arribarà endins.
Us regalo l'escrit que teniu damunt aquestes línies. Espero que el gaudiu: és un bocí més de mi.

4/1/08

Estats febrils

Ja no sé ni a quin dia visc.
Si els meus càlculs no fallen, que no solen fallar gaire sovint, devem ser 4 de gener. Sí, divendres 4 de gener de 2008. Us diré que vaig quatre dies tard, que m'he perdut els quatre primers dies d'aquest any que just acabem d'encetar. I ves no me'n perdi cinc o sis, tal i com estan les coses no m'estanyaria. Sempre diuen que les farres passen factura, i les que són monumentals en deuen passar dues o tres, o fins i tot quatre de cop. Doncs jo us ho confirmo i en dono fe. Fe de la bona que m'he passat molt més de 48 hores al llit amb febre altíssima, i que no baixava... quin patir! Lícit que em pregunteu si almenys la festa va valer tant la pena com per merèixer una quarantena, la meva resposta: suposo que sí! Definitivament diré que sí, malgrat la immensa nebulosa que conforma la meva nit de cap d'any. Així he traspassat cap al 2008. Però no ens penedirem de res, i és clar que no!!!

Ja ho veieu, en això consisteix el meu estat febril; i aquí han quedat anotades causa i conseqüència d'aquell vespre, d'aquella nit, diguem-ne borrosa.

Ara bé, durant aquests dies, el meu estat febril no és l'únic. N'hi ha un altre: el de tots aquells que, apressats, passegen tot el dia buscant de tot i més per tenir-ho tot a punt per l'arribada dels Tres Reis Mags de l'Orient. I jo que no m'he pogut passejar amunt i avall... La nit del 5 de gener: nit màgica per a tots els nens i nenes, que tot s'ho miren embadalits, amb el rostre ple d'il·lusió, i els ulls que desprenen admiració cap al món de'n Melcior, en Gaspar i en Baltasar. Pagaria per conservar sempre la màgia i la innocència de la Nit de Reis... I recordeu-vos-en: demà feu bondat, i a dormir ben d'hora. Quan us desperteu l'endemà, hauran passat els Reis!