La fragilitat

De sota les pedres.

Com fulles tremoloses, que pengen d'un fil abans de caure i perdre's a la seva sort. Arriba una ràfega de vent, violent, i empeny, arrasa tot el que troba al seu davant. Aleshores, no som res, no som ningú.

Somriures de vidre, trencadissos.

La no-felicitat

Fet miques.

Algun dia em van dir: la vida és bonica. Més d'una vegada he vist la pel·lícula La vita è bella (Roberto Benigni), una de les grans del cinema, sens dubte. I canten que La vida és bonica (però a vegades complicada).

Em quedo amb la darrera, d'Els pets. Quina raó!!! I és que pequem, pequem d'innocència. Tot va bé, i ens despreocupem; caminem per la vida com si flotéssim en un mar de núvols de sucre. Feliços, riallers, banals fins i tot. La sort ens va de cara. Ens creiem reis i reines del mambo, els més grans, els millors. Res ni ningú ens podrà tòrcer. Res? Ningú?

El somni trencat a bocins. Un bon dia el vent se'ns gira en contra. Ja no som reis ni reines del mambo, ja no som els més grans, ni els millors, sinó tot al contrari... i tot d'un dia per l'altre, així, en un obrir i tancar d'ulls. Érem a dalt de tot i hem caigut, de ben amunt. Ara tot és de color negre, res no va com hauria d'anar. No veiem llum al final del túnel.

Replantegem-nos la realitat.

Deliris

(O la troca groga)

Si camino i no arribo enlloc.

Tot. És massa per a mi. Em faig petita en aquest món (de mones), sóc petita. Petita o no, tan se val. Alço la mirada, em perdo. Tampoc no sé què busco. No em trobo. Idees, sensacions, mareig. Tot, no-res. Blanc, ara negre. Notes en un paper mig esquinçat, gargots. Missatges codificats. Tot. És complicat. Una sortida, llum ben lluny, però llum al cap i a la fi. Decisió i fermesa. Tornem-hi altre cop: ensopego. Una pedra rodola carrer avall. Tot, què és tot? Sense resposta. Nit, somriures. I els fanals encesos. Fuig, indiferència. Intents. Si caic em torno a aixecar, si caic em torno aixecar, cauré... sí! Mans entrellaçades. Abraçades fetes miques. Una llàgrima, brilla a contrallum. Pluja fina, el vent em confessa un secret. Tot, res, sempre, mai. Extrems. Violència i tendresa. El so del silenci, el silenci del soroll. Entre tanta gent, ningú. Dibuixo amb els dits enfonsats en la sorra...i s'esborra, tot. No en queda res. En blanc.

Redescobrint la importància dels petits detalls.

Un cafetó, si us plau

(encara que sigui virtual)

Només són quilòmetres.

Moments compartits que quedaran sempre per al record. L'atzar ens va fer trobar i vam connectar, tan simple com això. Èpoques d'estudi, dolces èpoques d'estudi... ara que ja han passat.

Els amics al costat de casa: fas un truc i ja ets en un bar fent un cafè tot conversant-hi. Els coneguts que et creues tres vegades cada dia pel carrer. I els habituals dels cap de setmana a la nit. Amics de la infància que tornen, com si no haguessin marxat. Amics d'amics que es converteixen en amics. I companys de facultat, i amics de la facultat. I amics que són lluny, però sempre propers.

Quan necessites que s'inventi el canvi de lloc instantani. Quan trobes a faltar aquella expressió, la mirada de complicitat, hores perdudes en qualsevol racó, passejant, en una llibreria, una cerveseta al bar del costat de la facultat (i els comentaris dels cambrers), les hores com passaven volant al jardinet, i la campana habitual a l'hora de francès, i el Raval, i les competicions de morenor, i aquell somriure que t'arregla un dia de merda, i les hores compartides al tren, i sopars i festes (borratxeres ultracomentades i inoblidables), un petó perquè sí, perquè fas cara de trista, en el moment adequat.

Somriure als llavis. Malgrat la poca constància, hi ha coses que perduren.

... reprendrem la conversa en el mateix punt...

Banda sonora III

"Tan tan...
Llaman a la puerta otra vez,
¡Ya va! ¿Quién es?
Fuí a abrir,
y se metió en mi casa un amanecer.
(...)"

Extremoduro
Golfa

Teva. Meva. Nostra.
Em sembla que si mai em preguntessin quina és la nostra cançó, contestaria: "Golfa, d'Extremoduro". Sí, és probable. Tot i que hi ha una llarga llista de cançons d'aquest grup que em recorden a tu (com ara La vieja (canción sórdida), So payaso, entre d'altres). I és que aquella cinta de casset va girar infinites vegades dins la platina del radiocasset del teu cotxe.

Temps era temps...

Momentets

Perquè em ve de gust,

escalfar-me les mans davant de l'estufa, comprar tomàquets al mercat, menjar torró de xocolata abans de Nadal, i fer bombolles de sabó amb el meu nebot, i sentir-lo riure, caminar pel carrer despistada, molt despistada (com sempre), fer-te un truc a mitja tarda, fer un cafè en bona companyia, aprofitar el solet en una terrassa del passeig, brindar per un any més, abraçar-te tota la nit, regalar coses verdes, i corticoles para volver a empezar, riure fins a plorar, adormir-me al sofà, escriure coses sense sentit, olorar la rosa vermella (que no fa olor), mirar-te mentre dorms, fer-te massa petons, estar-nos en silenci...

Perquè sí.