(O la troca groga)
Si camino i no arribo enlloc.
Tot. És massa per a mi. Em faig petita en aquest món (de mones), sóc petita. Petita o no, tan se val. Alço la mirada, em perdo. Tampoc no sé què busco. No em trobo. Idees, sensacions, mareig. Tot, no-res. Blanc, ara negre. Notes en un paper mig esquinçat, gargots. Missatges codificats. Tot. És complicat. Una sortida, llum ben lluny, però llum al cap i a la fi. Decisió i fermesa. Tornem-hi altre cop: ensopego. Una pedra rodola carrer avall. Tot, què és tot? Sense resposta. Nit, somriures. I els fanals encesos. Fuig, indiferència. Intents. Si caic em torno a aixecar, si caic em torno aixecar, cauré... sí! Mans entrellaçades. Abraçades fetes miques. Una llàgrima, brilla a contrallum. Pluja fina, el vent em confessa un secret. Tot, res, sempre, mai. Extrems. Violència i tendresa. El so del silenci, el silenci del soroll. Entre tanta gent, ningú. Dibuixo amb els dits enfonsats en la sorra...i s'esborra, tot. No en queda res. En blanc.
Redescobrint la importància dels petits detalls.
1 comentari:
Que ens costa de desxifrar els petits detalls, però aquí recau la seva dificultat i alhora gràcia. Un petit gest pot canviar-ho tot. I el més curiós és que mai ningú podrà esborrar-los de la teva memòria, tant siguin bons o dolents. Gràcies per aquests momentets.
Un petó.
Gemma
Publica un comentari a l'entrada