La fragilitat III

Mals humors. Mals de cap. Males cares.

Quan t'aixeques un dilluns i ho fas, aparentment, com sempre; un dia més, sona el despertador i toca fitxar (et quedaries al llit una llarga estona més, potser eternament). Has mirat per la finestra: sembla que sortirà el sol. El teu sol, el que necessites per fer la fotosíntesi -així és com en dius tu de la bona sintonia que et provoca la llum, la no sensació de fred-. Però, dues llàgrimes et rodolen avall, per la galta dreta. Avui no serà un bon dia, pressents. Et saps incapaç de reproduir ni l'esbós tènue i lleuger d'un mig somriure. Només llàgrimes aïllades i intermitents.

Orfes de motiu.

Sant Jordi

Expressió d'emocions, de sentiments.
Roses i llibres; llibres i roses.

**Res tan bonic com veure un somriure dibuixar-se en uns llavis. En els teus llavis.**

En construcció

Fem coses. Junts.

Acumulem vivències, anècdotes, instants, indrets, pel·lícules, menjars, cervesetes i cafès, despertars, cigarretes imprescindibles, llibres, robatoris de llençol, rialles i alguna llàgrima també, música i soroll, silencis, copes de vi, fotografies, converses, pessigolles, caminades vora el mar, diaris, cerques al google

...

per construir quelcom. Nostre.

De tornada

Carrerons estrets, empedrats, laberíntics.

L'Alguer.

De viatge

Demà.

"T’han condemnat a fer-te gran,

dues llàgrimes no fan un fracassat.

Si vols volar,

salta primer al barranc.

Jugant com nens tota l’estona,

vols vindre amb mi,

i amb un cop de sort, no ens caldrà tornar. (...)"

Gossos

Condemnats

Avui no hi ha paraules; però sí, ganes de descobrir. De viure.

Dijous 9 d'abril de 2009 a les onze menys cinc del matí l'avió s'enlairarà... Destinació: Sardenya.

Adióssu!!!

La incertesa II

Voltes, voltes i més voltes.

Perquè saps (creus saber) que no tens perquè preocupar-te. Però no pots evitar-ho: no fas més que pensar-hi. I no t'ho pots treure del cap, ha arribat el punt en què forma part de tu, no et deixa viure, s'ha convertit en una obsessió. I saps que en fas un gra massa; tota la importància que té és, únicament i exclusiva, la que tu, i tan sols tu, li dones. L'altre ni se n'adona. I tu et mossegues la llengua, i et donaries cops de cap contra la paret si això esvaís tot dubte, per petit i insignificant que fos. Et dius que no té importància: paranoies! Que no hi pensaràs més. Però no pots evitar-ho. Sempre hi ha un: i si?

Tantes voltes que vols girar-ho del revés: què seria de tot plegat si no tinguéssim aquest neguit a la panxa? Deu ser que val la pena.