De vegades, quan me n'adono, penso que no prenc prou consciència de la vida. I és que et miro i el cor se m'accelera, em batega fort fort, i no puc evitar somriure, saber-me molt feliç. Fins i tot, potser s'escola galtes avall alguna llagrimeta d'emoció de ser al teu costat (però això ja costa més de reconèixer...) I és que em sé afortunada, i massa sovint em fa por fer-ho malbé i no valorar prou el que tinc, el que visc, el que sento, el que sóc. Per això, també massa sovint, maldo per tancar els ulls amb tanta força que pugui desaparèixer una estona i refugiar-me enllà, al meu univers on tot és ideal. I me'n vaig: jo, les coses que penso, els meus silencis i els "i si..." que em ronden pel cap. I em deixo endur...
De fons sona música que em fa sentir. I sento, i penso. I prenc consciència. Ara puc tornar. Em sento respirar, serena i profunda, el respir compassat ressona en el buit del silenci. Noto com quelcom es desprèn de mi molt a poc a poc, em sento alleujada, tranquil·la amb mi mateixa i amb el món.
Ara ho sé: em sé afortunada del que tinc, de les coses que visc, del que sento i de qui sóc. I ho celebro. M'agrada jugar a prendre distància, allunyar-me i sospesar les diferents perspectives de les coses. I quan hi sóc però sóc lluny, sempre necessito tornar i aferrar-me aferrar-me ben fort a la vida, a les coses que m'importen i als somnis que desperta o adormida no vull deixar de somiar.
