Silenci! II

Encara penso en el blanc, i en blanc.

Tanco els ulls, em submergeixo en la meva foscor (encara blanca) més interior; les imatges d'un collage, que protagonitzem tu i jo, se succeeixen, les unes rere les altres, a bon ritme: formes, mides, colors i colorins, ganyotes, rialles i rostres seriosos, paisatges marins, color verd, cels i núvols... munts d'instants aturats durant uns segons per, tot seguit, deixar que segueixin el seu curs.

Les instàntanies envaeixen tot l'espai del meu blanc pensament. M'agrada veure-les passar i endinsar-me en la nostàlgia que em provoquen, mentre les ressegueixo i les revisc intensament. I m'aturo en el present per reviure el passat.

Retalls d'una vida.

Silenci!

(Sht! II)

Miro el blanc de la neu i m'evoca una imatge de silenci.

Color blanc amuntegat en forma de neu, blanca i intacta. 

Sento el vent que xiula amb força i em glaça les galtes, ara molt molt fredes i vermelles.

Noto el fred sec a les mans que, sense pensar-m'ho dues vegades, amago sota uns guants i dins les butxaques (a recer de la força i la fredor del vent).

Observo: blanc. Inspiro aire blanc, glaçat; expiro serenor blanca, extrema.

Giro giro i torno a girar sobre mi mateixa i només veig blanc, cada vegada més blanc, blanquíssim. 

I sento el fred glaçat de la blanca neu entre els dits i l'instant es fon, desapareix per no tornar. 

Rareses II

Penja d'un fil la llàgrima que el fred hivernal ha solidificat.
Penja d'un fil la realitat real; irrealitats que de tant pensar-les esdevenen reals.
Penja d'un fil la veu que projecten enfora les meves cordes vocals.

Penja d'un fil el món... aquest món de mones -com molt encertadament sempre m'ha dit la meva mare.

http://www.youtube.com/watch?v=_5nGBfHvyr0

En construcció III

Et miro i no puc evitar somriure; de fet, ni ho vull evitar perquè cada dia que començo amb tu al cantó dret del llit és una alegria. I somric.

Et miro i no puc evitar sentir-me feliç; de fet, ni ho vull evitar perquè saber que hi ets em provoca un pessigolleig alegre a l'estómac. I em sento feliç.

Et penso i no puc evitar somriure i sentir-me feliç; de fet, ni ho vull evitar perquè començar el dia cada dia amb tu i saber que hi ets em fa ser i voler ser millor, em fa somriure i voler seguir somrient i somrient-te.

Et penso i no puc evitar pensar-te en futur; de fet, ni ho vull evitar perquè projectar un temps que vindrà amb tu m'omple tant, tant que no necessito res més.

Ens penso junts i no puc evitar imaginar possibles móns possibles fets per a nosaltres; de fet, ni ho vull evitar perquè m'agradaria poder tastar tots i cadascun d'aquests altres mons, junts.

Ens miro i ens penso junts i no puc ni vull evitar-ho perquè tinc la certesa que plegats seguirem escrivint i reescrivint la nostra història; cada dia una nova paraula per  crèixer, reinventar-nos i seguir, seguir i seguir... construint quelcom nostre.

Novembres

Ocres, tons vermellosos i gradació de marrons, el caure de les fulles, i el trepig que fa crec-crec damunt la catifa marronosa. Sol intens a contrallum que esgota els últims raigs d'escalfor, tardes que desapareixen cada dia més apressades horitzó enllà.

Despunta un nou dia, un més ratllat al calendari.

L'armari canvia d'aparença lentament: primers jerseis de mitges mànigues i de màniga llarga; primers mocadors al coll, i l'alegria del retrobament amb les peces oblidades dins aquelles caixes a les golfes.

Castanyes i panellets; l'olor d'una tassa de cafè amb llet; cullera, sucre i un glop ben calent t'escalfa gola avall. Acluques els ulls suaument, encara notes el regust de cafè a la boca; l'assaboreixes.

Gust de novembre.