Del canto d'un duro

Vivim. 

Sovint la vida et passa per davant i se t'escapa, arribes a tocar-la amb la punta dels dits però passa de llarg sense que puguis atrapar-la... Tan sols l'has intuït. 

Jugues amb la vida; fas volar la imaginació, idealitzes estones viscudes, n'esborres els instants que t'agradaria no haver viscut. Et fas una vida a la teva mida, la teva vida. Però massa sovint se te n'escapen aquelles petiteses, les coses que valen la pena de debò; i et cauen com una bufetada de realisme quan algú te les fa evidents.

Anys després et sents afortunada.
Aleshores no te'n vas adonar; si tibes massa la corda es pot trencar.

Deliris V

Petita.

O quan te'n vas... i les veus es distorsionen, es tornen soroll al teu voltant. És com si no hi fossis, et sents enllà, lluny. I per més que t'hi esforcis, no pots tornar; ets tu, fora de tu.

Blau mirall en els teus ulls, verd incandescent a raig de sol de febrer. Embriaguesa que embolcalla i fa perdre el nord, com una brúixola que cerca l'origen. Tot; inabastable la immensitat de l'horitzó, línia recta que gairebé toco amb la punta dels dits, gairebé, però s'escapa fugissera.

Magnetitzada per aquella línia a l'infinit que sempre juga a escapar-se. Observar-la des de la distància i deixar-me captivar... me'n vaig. Penso sense pensar. Miro sense veure. Batibull de connexions no connectades; et penso, et sé, et projecto dins meu, amb mi, en el meu propi horitzó, aquell que fins i tot jo desconec, remot.

En línia recta col·lecciono instants.