"M'és tan difícil negar que estic perdut
no trobe el camí correcte.
M'és impossible desfer-me del dolor
tot és tan gris com sempre.
I passen les hores i el món està igual
els somnis són paper mullat.
A voltes la vida no atén a raons,
em costa massa entendre el món,
em costa entendre el món.
No tinc ales per viure en els núvols,
no tinc esma per travessar ciutats,
no tinc forces per creure en discursos
sobre el mite de la felicitat.
M'és tan difícil trencar a colps de puny
les parets de la tristesa,
m'és impossible guiar-me en la foscor
no trobe cap llum encesa.
I passen els dies i el món no ha canviat,
els somnis són castells de fang.
A voltes la vida no té compassió,
em costa massa entendre el món,
entendre el món."
Pau Alabajos
En companyia d'avisme
Avui, de bon matí, somreia. Tan sols cal un instant per desdibuixar una rialla dels llavis, la que t'havia costat tant esforç d'aconseguir! De bon matí, el dia era assolellat i optimista; el Sol continua ben amunt, sobre el meu cap. I procuro ser positiva, miro de tornar a dibuixar el somrís.
Tot sovint, cal treure forces de sota les pedres, alçar el cap i mirar endavant; dir-se a un mateix que tot passarà, que vindran temps millors. Encara més sovint, aquestes paraules sonen com un tòpic, fan un sorollet de buidor que glaça de cap a peus, que paralitza i no deixa seguir. Però sempre, sempre, hi ha una llum; per petita que sigui, per molt tènue que pugui semblar.
Pren la meva mà, agafa-t'hi fort, ben fort,
i no la deixis anar.
