Petita Amélie

Avui escric per a tu: forta, valenta i lluitadora, d'idees clares, amiga dels teus amics, sensible i riallera. 

Avui, i cada dia, ets en algun lloc del cosmos i vius i somrius dins cadascú de nosaltres. Hi ets cada dia en un petit gest, en un article de diari que parla de llengua, en girar una cantonada i trobar-te en un carrer guarnit, en els prestatges de les llibreries i en l'olor dels llibres, en l'aire fred, en una tassa de cafè ben calenta que t'escalfa les mans, en totes les cançons que sonen en l'mp3, en els somnis, en una mirada, en l'objectiu d'una càmera de fotos, arreu.

Avui m'he llevat amb un somriure i una alenada d'aire fresc que m'ha omplert els pulmons. 

Avui m'he despertat amb un sol pensament, per a tu. 

Avui he sortit al carrer amb els sentits ben oberts per impregnar-me de vida. 

Perquè aquest matí ha sortit el sol i ens ha escalfat el rostre. Perquè aquest matí l'aire fred ens ha acaronat les galtes. 

Perquè tanco els ulls. Perquè somrius, portes un abric d'hivern i un gorret la mar de mono!

T'agradarà...

http://www.youtube.com/watch?v=V36NfQjC6uo

Momentets IX

Aigua.

Agafo aire. Em submergeixo i el soroll es torna sord, transparent. Amb els ulls ben oberts: blau. Respiro i els pulmons es desinflen. Sota l'aigua el món s'atura durant uns segons, fins que trec el cap, agafo aire i torno a la realitat sorollosa per un curt instant, i em torno a capbussar, bombolles.

Mirada blava i respiració acompassada al ritme dels batecs del meu cor. El soroll s'ha tornat sord i el pensament s'ha desbocat. Tan sols moc braços i cames. I la vida se me'n va engolida per aquesta tranquil·litat tan tranquil·la. I no puc pensar i no puc deixar de fer-ho. Penso, penso, penso... en tot i en no-res. Inspiro, expiro. 

El món desapareix al meu voltant; no sento res, tan sols percebo els moviments del meu cos, i les sensacions.   M'evadeixo, i em veig flotar dins meu: respiro i les imatges dins el meu cap passen de pressa, inconnexes. No m'esforço a reconstruir-les. Només tinc ganes de recrear-me en l'ara i conscentrar-me en el ritme de la meva respiració. Inspiro, expiro.

Inspiro calma, expiro vida.

Calfreds

Per sorpresa.

Un matí de tardor, qualsevol. El sol llueix i escalfa, fa un dia bonic però l'aire fred es fa notar, intens: bufanda al coll, i nas glaçat.

És un matí de tardor, qualsevol matí que un detall, petit petit, fa que esdevingui especial. Ha valgut la pena sortir al carrer.

Camines sense parar massa atenció a res; les cares de la gent se't fan figisseres, sota els peus sents, de fons, el crec-crec de les fulles caigudes, el vent fred fa encongir-te d'espatlles i posar les mans dins les butxaques de l'abric, busques una mica d'escalfor en aquest matí de tardor.

Camines en el teu món. Sense previ avís, però, tot el teu cos s'estremeix d'emoció. Uns acord irrompen de sobte en el teu camí, els reconeixes de seguida, i t'emociones. No ho pots evitar. La lletra que tantes i tantes vegades has taral·lejat en silenci i a viva veu torna a sonar, un cop més. Per un moment, el teu món tremola: somriure i llàgrima es barregen. I acompanyes la lletra amb els llavis immòbils, com si les paraules t'haguessin fugit sense més. 

Perquè sé que puc cridar el teu nom.

I gires cua i deixes caure una moneda dins un barret.

Gràcies.

http://www.youtube.com/watch?v=Fl1y9HdsK3c

Viure II

records empolsegats.

Casa sembla un camp de batalla: el terra aixecat per tot arreu, pols, mobles tapats amb llençols i més pols. Sóc dins el caos. Asseguda, ordinador damunt la taula, fullejo estones passades. N'hi ha que em pensava que no oblidaria mai, i ara tot just en recordo episodis breus i inconexos. Altres, no sé perquè, amb el temps s'han fet nítides, i és com si fos ahir que les vivia.

M'aturo en una de les imatges que sempre he conservat intacta: cotxe, sempre de nit, cinta girant dins el radiocassette - sempre la mateixa -, sona aquella cançó - la nostra -, vistes a la ciutat, i jo pensant que em menjaria el món, somreia, però sabia que qui juga amb foc es crema - però m'agradava tant... -.

Sacsejo el cap i la imatge fuig lluny. Se m'escapa un ample somriure, en la distància dels temps passats que ja no tornaran. Érem nosaltres.

Casa sembla un camp de batalla. Sona aquella cançó, la nostra.

I sentiré la clau girar, entraràs a casa, un petó ràpid de què tal la tarda? i compartirem el cansament del final del dia. M'agrada.

Deliris II

Bogeria. Res a dir.

De vegades, com ara mateix, hi ha tantes coses a dir que tot es torna silenci. Els mots hi són tots, no en falta ni un: fan fila índia en un passadís estret del meu cervell, precisament en aquell que dóna pas a l'exterior. Poc a poc s'inquieten, s'empenyen, no n'hi ha cap que tingui espera, i encara menys algun que vulgui sortir l'últim. Tots tenen coses a dir. Tanco els ulls, em conscentro i els demano calma, "si sortiu tots alhora no hi haurà qui us entengui, no significareu res per a ningú" els dic. Ui no! Això no s'ho poden permetre i el més decidit pren la batuta de la situació: els demana que s'agrupin amb sentit, sobretot amb sentit.

Aliena a tot aquest meu rebombori interior, giro els ulls cap a la finestra del menjador; a la terrassa la foscor  ja s'ha fet present aquest vespre. No hi ha dia que falli, arriba cada tarda, puntualment, cada dia una mica més d'hora. I al carrer s'hi veu poca gent, com si la foscor alentís el ritme de les hores que passen. M'agraden les vistes des de la terrassa de casa: les teulades dels terrats es confonen amb la negror del cel, els gats deambulen solitaris i esquius, els ocells se'n van a dormir. L'atmosfera s'alenteix. Alço la mirada i, majestuós, apareix el campanar, que malda per fer-se el seu lloc en aquest capvespre. Dins els meus ulls ho ha aconseguit, s'hi ha reflectit un cop més. Tot esperant demà.

Delicada(s), deliciosa(s) II

Caliu d'un dilluns vespre.

Arribes i quinto en mà, t'asseus. Al cap d'un no-res les primeres paraules, els primers acords de guitarra: acústic en petit comitè. Quan prens consciència del lloc i el moment les veus ja t'han captivat, i et deixes endur endins en els teus pensaments. Cada cançó et transporta enllà en el temps, algun instant que ara ja tan sols és teu. El revius tot barrejant-lo amb la música. Apareix la màgia, calfreds i pell de gallina.

http://www.youtube.com/watch?v=Gjck8FOtSF8

http://www.youtube.com/watch?v=V1Nwg6dFF6c

Horitzons

Em tremolen les cames.

El veig: primer allà, lluny; després més a prop; i a cada pas, més a tocar dels meus dits. A mesura que m'hi acosto em sembla més impossible, i el somriure més ample del món se'm dibuixa als llavis. El camí sovint no és fàcil, però la il·lusió i la sensació de llibertat sempre poden més. Així doncs, mentre es fa més abastable, respiro fondo i omplo els pulmons d'aquest aire que em frega la cara i em gela les galtes, cada vegada més vermelles. La respiració s'apressa, la boca seca, set. Aixeco la vista: a cada pas més més a prop...

Ja hi sóc. He arribat. Quina felicitat! M'omplo els pulmons d'aquest aire que em frega la cara i em gela les galtes, el deixo anar amb un sospir llarg, pausat i feliç. Em sento lliure: jo i la immensitat del món.

http://www.youtube.com/watch?v=6yEHSPq6X-s

... i des de la finestra del cotxe deixem enrere una corrua d'oliveres i ametllers.

Una de somnis II

He vist escapar-se un globus rosa. Ha fugit d'entre els dits de la nena i volava, ha volat amunt, amunt...

Com la vida que se'ns escapa en un sospir.

De vegades tanco els ulls, i aleshores penso en coses, les meves coses. Segons què pensi se m'escapa un somriure, o una llàgrima em cau galtes avall. M'agrada veure-hi en la foscor dels meus ulls clucs; les imatges se'm fan clares i cada estona viscuda palpable, intensa com si hi tornés a ser. 

De vegades recordo què he somiat, només de vegades i durant pocs minuts. Si no ho explico en veu alta o ho apunto tan bon punt m'aixeco, me n'oblido en un tres i no res. M'agrada poder recrear un somni d'aquells que no tenen ni cap ni peus, o aquell altres vegades somiat. I m'agrada la sensació de saber que aquesta nit he somiat i ser incapaç de recordar què.

De vegades somio desperta amb els ulls ben oberts. He vist escapar-se un globus rosa... i he somiat tornar al món dels petits. M'agrada veure-hi en els seus ulls. I m'agrada mirar amb la seva mirada, tan viva, tan plena. 

Avui vull que el somni es faci realitat.

http://www.youtube.com/watch?v=rQi8wEHMm5Y

Especial

Llegeixo l'Espinosa, que parla d'aquells que som especials. Tothom ho és, cadascú a la seva manera.

Hi ha moments que et saps especial. N'hi ha d'altres que et sents especial.

És fàcil i segurament fins i tot agradable saber-se especial per a algú. Ens convertim en els especials d'uns quants: gairebé sempre de la gent més propera a nosaltres (malgrat que potser els sentim lluny si ho mesurem en quilòmetres) És bonic saber que hi ha gent que et considera especial; et fa veure que comptes, que ets important. I no ho neguem, això ens agrada, ens fa sentir bé. Per això mateix, tu i jo som els especials i altres s'han convertit ens els teus, en els meus, en els nostres especials. 

M'agrada pensar en els meus especials com en les persones que són importants per a mi. Aquelles que  han format i/o formen part de mi, de la meva vida. Tots tenen un bocí de mi i jo d'ells i d'elles; malauradament, la llista d'especials que entren i surten mai és estable, canvia segons el moment, el lloc... Amb tot, però, recordo amb el mateix somriure avui que ahir, tots aquells i aquelles que han fet o fan un tros de camí amb mi, sigui  curt o sigui llarg, planer o un pèl més complicat.

Saber-se l'especial (d'algú) i sentir-se especial. 

De vegades sentir-se especial significa sentir-se diferent. Massa sovint convertim aquests dos adjectius en sinònims erròniament. Matisem-ne, si us plau, el significat.

Faig un exercici de reflexió davant la pantalla i reconec que moltes, massa, vegades he utilitzat, indistintament un o altre adjectiu, tot decantant-me més, massa, vegades pel sentir-se diferent. Jo m'he sentit diferent moltes vegades, i la sensació que això m'ha produït mai m'ha agradat. Mai. 

Rellegeixo l'Espinosa. Acabo de decidir que ARA MATEIX canvio la meva manera de pensar: a partir d'ara sempre em sentiré especial, mai més em sentiré diferent. Sóc especial.

De color Gris. I pluja.

(o de contradicció)

Sempre he dit que els dies grisos no m'agraden. I els de pluja tampoc.

Deu ser que la perspectiva de la vida canvia, oscil·la segons el moment, el lloc i l'estat vitals. Segur. Un divendres, mes d'octubre: no em molesten les gotes de pluja que cauen fines, intermitents. Ni el color gris. Deu ser que el dia m'acompanya. L'estona passa a poc a poc, puc assaborir el pas de les hores, feixugues, grises. Avui agraeixo aquesta lentitud; em fa sentir viva.

Somric pel pas del temps. Per existir mentre la vida passa, i faig camí.

Perquè tantes coses ens queden per veure, per viure.

Delicada, deliciosa

Aquest matí he obert d'hora els ulls, abans que el despertador es desfés de la mandra i comencés a sonar. Som animals de costums.

He treballat davant l'ordinador una bona estona; la música ambient sonava sense jo parar-hi esment. Tan sols he deixat de teclejar quan l'he sentida començar. Glaçada, m'he quedat glaçada. Quantes vegades dec haver premut el play i tornava a començar, i s'acabava, i tornava a començar... quantes? Moltes. I com diu la cançó: no hay final, no hay final, no hay final...

Quan succeeix, pot semblar-te inexplicable, pot ser que no trobis els mots adequats per verbalitzar la sensació que experimentes quan l'escoltes. Música i lletres unides per fer-te sentir, per provocar-te.

Ja no sento res. Tan sols la cançó dins el meu cap. Lletres senzilles i alhora punyents que em fan remoure per dins. Però sento la calma, estic tranquil·la i, dins meu sé que tu mataràs monstres per a mi.

S'ha tornat a acabar. Deixo de prémer el play. Els meus dits es tornen a moure per damunt del teclat. La música continua sonant, sense que jo hi pari atenció, fins que una altra cançó em paralitzi els dits, em remogui per dins i em faci tenir ganes de no parar d'escoltar-la una vegada i una altra, i una altra, i una altra...

 http://www.youtube.com/watch?v=xc5xsHaPqM0&feature=related

Meva pàtria

... una estrella i quatre barres vermelles.

Perquè la llengua és el nervi d'una nació. Ens fa ser i existir, pensar, raonar i somiar. Perquè estimo la meva terra, i els meus. I ho faig i ho sento en català.

De bon rotllo

(O sensació de pau)

Els dilluns costa que la setmana arrenqui. I no veus que el proper divendres tregui el nas per enlloc. Potser encara duus encés el modus cap de setmana i tot.

Per això cal anar a poc a poc. Quan arribo a casa, busco un moment de tranquil·litat, sec al sofà uns minuts i bec aigua. Agafo energia abans de fullejar l'agenda per veure què tinc pendent aquesta tarda. Una inacabable llista de coses pendents s'alinien una sota l'altra... les evito una estona més, perquè sí.

Decideixo fer un parèntesi i evadir-me. Fotos, mirar fotos em produeix la sensació que busco: calma. En trio una a l'atzar i m'hi endinso. Algun moment viscut, en algun lloc on vaig ser.

Gràcies per aquesta estona.

Ara, la setmana ja pot fer el seu curs.

Tempus fugit

El full en blanc ha perdurat massa temps. Ha arribat l'hora de tornar-lo a tenyir del color de la tinta; per fer reviure records, per descobrir noves perspectives, per escriure el món.

Encetem nova etapa!