Aquest matí he obert d'hora els ulls, abans que el despertador es desfés de la mandra i comencés a sonar. Som animals de costums.
He treballat davant l'ordinador una bona estona; la música ambient sonava sense jo parar-hi esment. Tan sols he deixat de teclejar quan l'he sentida començar. Glaçada, m'he quedat glaçada. Quantes vegades dec haver premut el play i tornava a començar, i s'acabava, i tornava a començar... quantes? Moltes. I com diu la cançó: no hay final, no hay final, no hay final...
Quan succeeix, pot semblar-te inexplicable, pot ser que no trobis els mots adequats per verbalitzar la sensació que experimentes quan l'escoltes. Música i lletres unides per fer-te sentir, per provocar-te.
Ja no sento res. Tan sols la cançó dins el meu cap. Lletres senzilles i alhora punyents que em fan remoure per dins. Però sento la calma, estic tranquil·la i, dins meu sé que tu mataràs monstres per a mi.
S'ha tornat a acabar. Deixo de prémer el play. Els meus dits es tornen a moure per damunt del teclat. La música continua sonant, sense que jo hi pari atenció, fins que una altra cançó em paralitzi els dits, em remogui per dins i em faci tenir ganes de no parar d'escoltar-la una vegada i una altra, i una altra, i una altra...
2 comentaris:
molt bonic, l'escrit... i molt maca, la cançó :)
Gràcies, me n'alegro que n'hagis gaudit!
A reveure per aquests móns virtuals.
Publica un comentari a l'entrada