Dies de joguina

Només en la mirada dels petits.

Ja fa dies que es respiren en l'aire, i es veuen en els llums que engalanen els carrers.

Ja fa dies que es noten en l'anar i venir de la gent, i en els anuncis de la televisió.

Ja fa dies que ens avisen que les festes dels somriures i la felicitat s'acosten.

Ja fa dies que hi som immersos de ple.

I tan sols sento il·lusió nadalenca quan creuo els ulls amb els d'algun infant: il·luminats a no poder més, irradien la més absoluta fascinació i l'esperança més sincera i innocent.

Dies en què donaria el que fos per tornar a ser petita i recuperar aquella mirada tan viva que espurneja d'emoció enmig de la màgia de Nadal.

Onnellisuus

(La felicitat XI o instants feliços que perduren)

Finlàndies.

El nostre refugi més remot.

Finlàndies.

Són nostres; totes les finlàndies formen part de nosaltres. Un munt de peces que encaixem a la perfecció. Fins i tot amb ulls tancats, som capaços de reconstruir-ne paisatges i vivències amb la més absoluta claredat, malgrat el pas del temps.

Finlàndies.

Encara ensumo aquella olor, ja saps la que vull dir. I em passejo per aquells boscos verds, d'arbres alts de tronc prim. Encara ens veig reflectits en la transparència més transparent de tots i cadascun dels llacs d'aquella nostra terra dels mil llacs... Encara ens busquem entre espantaocells.

Perquè sempre ens quedaran les nostres finlàndies.

Petita Amélie (micromons)

Te'n recordes? 

El claustre de la facultat; aquell nostre micromón tan immens... 

Vam imaginar i idealitzar tants i tantíssims possibles impossibles que el món se'ns feia petit petit... el devoràvem a grans mossegades, teníem pressa, molta pressa per descobrir-ho tot tot...

Avui ha sortit el sol, ha brillat amunt ben amunt; tot mirant-lo, m'he enlluernat; he mig aclucat els ulls, m'has picat l'ullet i has somrigut, dolça. He tornat a ser-hi: el claustre de la facultat; aquell nostre micromón tan immens... t'he picat l'ullet i he somrigut, còmplice.

Avui ha sortit el sol, en aquesta hora es pon mar endins; tot aixecant la vista, llenço un petó de maduixa amunt, ben amunt... agafa'l, duu el teu nom. 

Una de somnis III

Avui he somiat una bicicleta.

Avui m'he vist en la retina dels ulls d'un infant; reflectida en el mirall de les veritats. El reflex m'ha transportat cap a on les muntanyes estan fetes de joguines, el sol és de plastilina groga, el mar de paper de seda blau i els núvols sempre són de cotó de sucre. El seu món. També va ser el meu, un dia ja fa temps. I hi torno a ser.

Em passejo pels carrers d'aquest indret que, injustament, havia colgat al fons dels meus records més remots; les cases són de pa de pessic dolç i gustós, els fanals fan llum de colors. Un gat i un gos ajeguts en una terrassa xerren animadament, vés a saber de què! La canalla riu, les flors em saluden a cada pas, els arbres em regalen un somriure i m'ofereixen una mica d'ombra. Se sent música, el suau onatge de la mar em dóna la benvinguda.

Sóc al paradís. Hi torno a ser, no en volia haver marxat mai. Em regalimen llàgrimes galtes avall, gotes de pluja fina en diuen aquí. Miro al meu voltant i només veig coloraines i colorins, només sento esclafits de riures sincers, només noto llibertat en l'aire, només sento escalfor de felicitat a les galtes. 

Quan em preguntis si mai he estat al paradís, et miraré de fit a fit, et somriuré, aclucaré suaument els ulls, i a cau d'orella, ben fluixet,  et diré: avui he somiat una bicicleta.

La felicitat X

Deixar-me endur...

Tanco els ulls i et penso; dibuixar-te i resseguir-te el cos amb els dits. M'encanta! Calfreds elèctrics em travessen el cos. Encara amb els ulls clucs, et busco, a les palpentes; et trobo. Em refugio en la teva abraçada, càlida, que m'embolcalla. M'encanta!

... i quedar-me així, immòbil, sota l'embolcall dels teus braços. M'encanta!

Silenci! II

Encara penso en el blanc, i en blanc.

Tanco els ulls, em submergeixo en la meva foscor (encara blanca) més interior; les imatges d'un collage, que protagonitzem tu i jo, se succeeixen, les unes rere les altres, a bon ritme: formes, mides, colors i colorins, ganyotes, rialles i rostres seriosos, paisatges marins, color verd, cels i núvols... munts d'instants aturats durant uns segons per, tot seguit, deixar que segueixin el seu curs.

Les instàntanies envaeixen tot l'espai del meu blanc pensament. M'agrada veure-les passar i endinsar-me en la nostàlgia que em provoquen, mentre les ressegueixo i les revisc intensament. I m'aturo en el present per reviure el passat.

Retalls d'una vida.

Silenci!

(Sht! II)

Miro el blanc de la neu i m'evoca una imatge de silenci.

Color blanc amuntegat en forma de neu, blanca i intacta. 

Sento el vent que xiula amb força i em glaça les galtes, ara molt molt fredes i vermelles.

Noto el fred sec a les mans que, sense pensar-m'ho dues vegades, amago sota uns guants i dins les butxaques (a recer de la força i la fredor del vent).

Observo: blanc. Inspiro aire blanc, glaçat; expiro serenor blanca, extrema.

Giro giro i torno a girar sobre mi mateixa i només veig blanc, cada vegada més blanc, blanquíssim. 

I sento el fred glaçat de la blanca neu entre els dits i l'instant es fon, desapareix per no tornar. 

Rareses II

Penja d'un fil la llàgrima que el fred hivernal ha solidificat.
Penja d'un fil la realitat real; irrealitats que de tant pensar-les esdevenen reals.
Penja d'un fil la veu que projecten enfora les meves cordes vocals.

Penja d'un fil el món... aquest món de mones -com molt encertadament sempre m'ha dit la meva mare.

http://www.youtube.com/watch?v=_5nGBfHvyr0

En construcció III

Et miro i no puc evitar somriure; de fet, ni ho vull evitar perquè cada dia que començo amb tu al cantó dret del llit és una alegria. I somric.

Et miro i no puc evitar sentir-me feliç; de fet, ni ho vull evitar perquè saber que hi ets em provoca un pessigolleig alegre a l'estómac. I em sento feliç.

Et penso i no puc evitar somriure i sentir-me feliç; de fet, ni ho vull evitar perquè començar el dia cada dia amb tu i saber que hi ets em fa ser i voler ser millor, em fa somriure i voler seguir somrient i somrient-te.

Et penso i no puc evitar pensar-te en futur; de fet, ni ho vull evitar perquè projectar un temps que vindrà amb tu m'omple tant, tant que no necessito res més.

Ens penso junts i no puc evitar imaginar possibles móns possibles fets per a nosaltres; de fet, ni ho vull evitar perquè m'agradaria poder tastar tots i cadascun d'aquests altres mons, junts.

Ens miro i ens penso junts i no puc ni vull evitar-ho perquè tinc la certesa que plegats seguirem escrivint i reescrivint la nostra història; cada dia una nova paraula per  crèixer, reinventar-nos i seguir, seguir i seguir... construint quelcom nostre.

Novembres

Ocres, tons vermellosos i gradació de marrons, el caure de les fulles, i el trepig que fa crec-crec damunt la catifa marronosa. Sol intens a contrallum que esgota els últims raigs d'escalfor, tardes que desapareixen cada dia més apressades horitzó enllà.

Despunta un nou dia, un més ratllat al calendari.

L'armari canvia d'aparença lentament: primers jerseis de mitges mànigues i de màniga llarga; primers mocadors al coll, i l'alegria del retrobament amb les peces oblidades dins aquelles caixes a les golfes.

Castanyes i panellets; l'olor d'una tassa de cafè amb llet; cullera, sucre i un glop ben calent t'escalfa gola avall. Acluques els ulls suaument, encara notes el regust de cafè a la boca; l'assaboreixes.

Gust de novembre.

Calfreds II

Silenci incòmode, calma tensa; un crit, un altre, i molts molts més crits; silenci buit; llàgrimes de... d'impotència, de ràbia, de desconcert; silenci, no sents res ni dius res; mal de cap, no saps pensar; caus en la més absoluta paràlisi, cap part del teu cos respon a les ordres del cervell; per un instant tot queda sospès en l'aire.

Mig segon després  tampoc no saps pensar, però notes l'escalfor d'un cos, el seu, ben a tocar del teu i sents el tacte d'unes mans, les seves, que se t'entrellacen al coll tremoloses; i el teu cos s'eriça tot, sense avisar; i un intensíssim calfred et recorre de dalt a baix en mitja mil·lèsima de segon, un instant tan fugaç i tan viu que ni tan sols saps si és real.

Quan el món s'atura; electricitat.

La por IV

(O Sense por II)

Caminar per la corda fluixa em fa por.

Encarar-me al full en blanc em fa por.

Girar la vista enrere em fa por.

La foscor de la incertesa em fa por.

Sentir-te lluny i no saber apropar-me em fa por.

La rapidesa del pas del temps em fa por.

Acceptar el que tantes vegades he amagat em fa por.

Ensumar la por em fa por.
...

La por; sentiment un tant obscur i molt incòmode. Constatat, no ens agrada sentir la por, ens sentim tan vulnerables davant seu! Però apareix tot sovint, ens pessiga i ens fa saber a cau d'orella: "sóc aquí per fer-te sentir la vida a flor de pell". És aleshores quan hem de decidir si fer-hi front o, per contra, si girar-nos-hi d'esquena i suplicar en silenci que desaparegui de pressa.

Sentim-nos vius i combatem-la! Aferrem-nos a la vida i no deixem que la incomoditat d'aquest sentiment ens envaeixi i faci desaparèixer dels nostres rostres la il·lusió; ningú ens ha dit que l'ofici de viure sigui sempre fàcil, però sí que és sempre apassionant i aquí només hi som una vegada, no es regalen vides a canvi de res. Sentir la por és sinònim de sentir-se viu; si som vius el temps juga al nostre favor, podem canviar les coses: que tot sigui tal i com tu vulguis, fes-te el món a la teva mida!!!

La fragilitat V

Penso coses que no dic i dic coses que no penso.

Cada matí afronto la meva realitat davant del mirall. Hi ha dies que hi veig el que hi vull veure, n'hi ha d'altres que em trobo amb allò que no hagués volgut veure-hi mai. No puc triar. Només som matèria, volàtils; un cop acceptada la meva realitat davant del mirall, m'hi giro d'esquena, empasso saliva, respiro fondo tres vegades i m'encamino amb pas decidit cap a l'inici d'un nou dia que tot just despunta.

Cada vespre poso la clau al pany i tanco la porta, un soroll sord posa punt i final a un altre dia ratllat al calendari; m'adono que el temps és un fugitiu maldestre, té molta pressa per desaparèixer però el rastre que deixa rere seu és tan difícil d'esborrar... Encara se'm passegen dins el cap els últims residus d'aquesta jornada que es consumeix una mica més a mida que una altra estrella s'enfila al cel de la nit.

Subtileses

I la importància de cuidar les petites coses (que ens brinda la vida).

Perquè de vegades el món ens apressa més del que voldríem; perquè de vegades ningú ens ha ensenyat a veure-hi més enllà ni a despullar un instant per trobar-ne l'essència; perquè de vegades veiem però no observem.

Les subtileses; m'agrada aturar-m'hi, i gaudir del plaer d'assaborir el meu temps i d'acariciar-lo. No hi ha res millor que un rellotge aturat que et permeti aturar-te quan ho necessitis o, simplement, quan així ho desitgis sense motiu aparent, només perquè sí. 

Passejo els dits pel damunt d'una fotografia, delicadament; no en vull distorsionar res, ni el color ni aquesta coneguda olor que, de sobte, m'ha transportat en el temps i m'ha fet tornar a ser allà, instants abans que algú premés el botó i immortalitzés l'escena. Amb cura, deixo la foto al seu lloc, immòbil. Ara, els ulls es troben amb el cargol de mar comprat en aquella peculiar botiga d'aquell nostre petit poble gallec: és d'un blanc de guix que deixa polsim damunt del moble, l'agafo amb els cinc sentits i l'observo per enèsima vegada, m'agrada olorar-lo i tornar a ser davant d'aquell mar enfurismat una tarda d'octubre. De reúll veig l'osset que dorm damunt del llit. I el pensament em porta records de coves i bruixes, d'arbres pintats i cels estrellats.

Aquest meu món, com el teu, és ple de petites grans meravelles que massa sovint queden colgades sota la pressa dels dies que ens passen pel davant  massa atabalats i atapeïts. Les subtileses; m'agrada aturar-m'hi, i gaudir-les; i només esperar que facin la seva màgia particular i em produeixin aquella seva sensació tan necessària per poder engegar el món altra vegada i continuar endavant...

... una estona més, fins a la pròxima subtilesa que em faci aturar el món.

La felicitat IX

(O bombolles de felicitat)

Ets el meu especial;

sóc feliç si et sé feliç. 

Hi ha persones que et fan ser i et fan sentir: tu.

Quan giro la vista enrere veig que he crescut al teu costat; mil històries entrecreuades ens han dut fins aquí, un punt i seguit que no té final. Sovint m'agrada tornar cap aquell món de cotó de sucre, on tot era rosa i tot era fràgil i, no ens enganyem, tot era també fictici. Ara aquelles estones tan innocents em provoquen un somriure mig burleta mig vergonyós. 

Quan torno a l'ara i l'aquí, el somriure es transforma; ara i aquí somric feliç i orgullosa de saber que compartim un món  verídic de colors lila i carabassa. Aquest nostre cosmos de mirades còmplices que hem construït sense pressa amb el caliu d'abraçades i nits d'hivern sota els llençols. 

Cada dia, una nova descoberta. Junts escrivim històries, les nostres, que ens fan ser i ens fan sentir. 

Sensacions III

* Si no cierras bien los ojos, muchas cosas no se ven.

Quan t'aixeques amb un dia girat i res no surt tal i com hauries pensat.

Quan no hi veus més enllà; ulls oberts i tot és borrós, caòtic. 

Quan a l'altra banda del mirall no hi veus un somriure.

Quan res no funciona...

És quan tanques els ulls ben fort, observes la foscor i entreveus estrelletes de colors, molt petitones i fugaces. Ara més suaument, ets dins la foscor interior del teu món i tot flueix, a poc a poc. T'asserenes, et sents profundament i acompasada la respiració, en segueixes el ritme amb els llavis premuts, et concentres, desapareixes.

Sures en un món eteri, aquell teu món possible on et refugies quan... ara i aquí res no és el mateix; et deixes endur per la calma i assaboreixes aquest silenci teu tan dolç, et sembla que el temps s'ha aturat. Encara a ulls clucs, els músculs del rostre es relaxen i aconsegueixes dibuixar un somriure tranquil, alliberat.

Em costa abandonar aquest meu món fosc i perfecte.

* Cerca de las vías,

Fito y Fitipaldis.

De nou, inicis II

La taula de l'estudi a vessar de redaccions dels alumnes, el bolígraf vermell fa la seva funció, una tassa de cafè amb llet, a l'ordinador les cançons sonen sense que les escolti, el diccionari obert per una pàgina a l'atzar...

Setembre, sens dubte.

La felicitat VIII

Esmorzar en bona companyia un dia de cada dia.

Et lleves, dutxa, i el que decideixes posar-te et queda bé, oi tant que sí! Somrius, atractiva, al mirall. 

Al carrer, el sol escalfa tevi; en la justa mesura per fer-te encara més agradable el matí d'aquest dimarts.

I una tassa de cafè amb llet:  l'aliat perfecte per acabar d'arrodonir un instant feliç!

Pura vida!

Instantànies.

No ser què deu fer que m'agradi tant mirar, immortalitzar, la vida a través de l'objectiu: des d'aquesta perspectiva, un clic; aquell angle m'ofereix una visió completament innovadora; un paisatge que no puc evitar capturar, i clic!; la rialla que vull congelar perquè no s'esborri... i tantes i tantes escenes retingudes perquè no perdin la seva essència, clic!

Trossets de vida divertits, entranyables, bonics, taronges, amb escuma, aquí o més lluny, plujosos, amargs, en cotxe, en companyia, petits, a mar o muntanya, de lluna... 

Instants fugissers i irrepetibles que ens escarrassem a mantenir vius, intactes, en la nostra memòria; no fugiu mai perquè hi pugui tornar sempre!!!

Sensacions II

(Great!)

Sentir a la pell que el dia s'allarga; et lleves amb una vitalitat que et fa saltar del llit d'un bot amb ganes de començar un nou dia replet de coses a fer. Et poses a punt i surts al carrer. El sol ja escalfa aquest matí que ets a punt de començar a assaborir. Somrius carrer avall, amb les mans a les butxaques, mentre el sol t'enlluerna i mig acluques els ulls.

Gaudeixes de la sensació de gaudir de les coses que fas. Somrius altra vegada quan tens aquella teva impressió, aquella que tant t'agrada i que mai no saps com descriure amb paraules; la que et fa sentir tan bé, i que t'agradaria que no acabés mai.

Agafo aire, em capbusso en el blau. Quan surto a la superfície, apareix.

D'hivern

Res no.

Ja és fosc a fora. I tinc ganes de primavera.

Hi dirigeixo la mirada i em trobo amb la mateixa imatge de cada vespre: color negre i alguns fanals encesos; la resta, han dit prou i s'han apagat per sempre. El vent es fa sentir amb força, com des de fa un parell de dies ben bé. La pluja posa el toc final a aquest paisatge hivernal.

Tranquil·la, sospeso l'hivern. Sempre dic que no m'agrada; massa fred, el dia massa curt, mans i llavis tallats, gorro, bufanda, guants... capes i més capes de roba que no aconsegueixen fer-me oblidar la sensació de fred als ossos. Sóc més d'estiu, jo; necessito el sol per fer la fotosíntesi.

Un vent gèlid em glaça nas i galtes, les orelles ben a recer i ben calentetes sota el gorro, complement indispensable del meu hivern particular. Assaboreixo la fredor de les galtes i de la punta del nas. Em sento viva. 

Res no m'importa; ni les capes de roba, ni el vent glaçat. Mans a les butxaques, gorro i bufanda al coll. I camino amb pas decidit entre tant de vent, fred. Avui m'agrada l'hivern.

http://youtu.be/BYiXLNqAnNY

La felicitat VII

M'agraden els carrers empedrats.

Carrerons, racons amagats, cases de colors. 

Cada vegada que hi aterro, m'envaeix la mateixa sensació: el pulmons se m'omplen amb una alenada d'aire fresc i una bona sensació gola avall em recorre tot el cos, calfred de felicitat absoluta. Els ulls em brillen cada cop que dins la retina m'apareix el reflex dels colors en l'aigua.; i si una imatge val més que mil paraules, trio aquesta pintoresca estampa. 

Em perdo hores i hores per aquests teus carrerons empedrats sense fi i perdo el fil del temps... De sobte, m'aturo en un pont, qualsevol, i em torno a endinsar en algun dels carrers, i em torno a perdre.... i no hi ha res millor.

M'enamores.

Deliris III

Res.

Tanco els ulls; em concentro en la foscor i el silenci. Buidor. De tant en tant, em sembla sentir algun soroll, imaginari. Respiro fondo i pausat, molt pausat, m'agrada gaudir de la sensació de notar com s'eixamplen els pulmons. I continuo amb els ulls clucs, ara amb més força, i respiro...

Plenitud.

Obro els ulls, i em centro en la imatge que em brinden: un vespre de divendres desendreçat de color carabassa. Decideixo no desaprofitar aquest moment meu i tanco els ulls de nou. M'endinso en un món que tan sols a mi em pertany.

Caos.

http://www.youtube.com/watch?v=CpTh_aVh7qA

La fragilitat IV

(o ser efímer)

Quan tot sembla tranquil, alguna cosa t'alerta, et fa aturar i prendre consciència que res mai no serà etern.

Tot - res, sempre - mai, blanc - negre; extrems massa llunyans entre si.

I quantes vegades hem volgut prémer un botó i aturar el món en un precís instant? Infinites vegades he volgut viure en un món aturat, ser-ne tan sols jo mestressa i senyora i que tot girés al meu voltant segons el meu gust i predilecció. He volgut aturar en el temps aquella teva rialla juganera, aquell diumenge mentre respiràvem l'aire fresc d'un matí d'hivern, qualsevol de les nostres estones de sofà, nits de lluna plena, totes aquelles mirades en silenci que ja sabem què volen dir...

I tants i tants instants més que ens agradaria conservar aturats, almenys uns segons, per poder-los memoritzar per, posteriorment, poder-los recordar una vegada i una altra, i encara un cop més. Volem conservar-los perquè avui ho som tot però, i demà? Demà... tantes esperances i tants somnis dipositats en aquest temps que encara ha d'arribar!

Pequè algun dia aturarem la trencadissa d'un instant i  just aleshores començarem a reconstruir-lo per poder-lo viure de nou, i memoritzar-lo. Perquè la vida és massa bonica per deixar que s'escoli entre les esquerdes de la memòria.

La felicitat VI

"Tal día como hoy, aquí, un poco más tarde, 

un poco más temprano, un día en que todo 

comienza de nuevo, en que todo comienza,  

en que todo continúa."

Georges Perec

Tal dia com avui...

no necessito res més: un bon llibre, bona música i millor companyia.

http://www.youtube.com/watch?v=P4M72CG36dk

De nou, inicis

He olorat la foscor i he vist la llum al final del túnel.

Dia 1: dia d'inicis, de reflexions de propòsits, d'endreços, de posades a punt.

He caminat, he descobert racons del món. Petites meravelles que sovint cauen en l'oblit. I afortunada jo d'haver-les redescobert.

Dia 1: dia mandrós, dia que comença tard i les hores van a poc a poc. 

He caminat, he descobert racons del món. Ràfagues de vent que et freguen la cara. I afortunada jo d'haver-les notat en les meves galtes.

Dia 1: dia de llevar-se d'hora, dia d'acaronar la vida.

He caminat, he descobert racons del món. El silenci i la tranquil·litat d'un nou any que comença un gran dia. Camins i paisatges que et brinden imatges noves que retindràs en la retina vives, i tant vives. I afortunada jo de poder-ne veure moltes.

Dia 1: la llibertat d'un full en blanc. I afortunada jo de poder-lo tenyir de color de tinta.