Penso coses que no dic i dic coses que no penso.
Cada matí afronto la meva realitat davant del mirall. Hi ha dies que hi veig el que hi vull veure, n'hi ha d'altres que em trobo amb allò que no hagués volgut veure-hi mai. No puc triar. Només som matèria, volàtils; un cop acceptada la meva realitat davant del mirall, m'hi giro d'esquena, empasso saliva, respiro fondo tres vegades i m'encamino amb pas decidit cap a l'inici d'un nou dia que tot just despunta.
Cada vespre poso la clau al pany i tanco la porta, un soroll sord posa punt i final a un altre dia ratllat al calendari; m'adono que el temps és un fugitiu maldestre, té molta pressa per desaparèixer però el rastre que deixa rere seu és tan difícil d'esborrar... Encara se'm passegen dins el cap els últims residus d'aquesta jornada que es consumeix una mica més a mida que una altra estrella s'enfila al cel de la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada