Viure VIII

Allargant el moment de dir-te adéu amb la mà.

Passejo per la llista d'itunes sense acabar de trobar la cançó adequada per immortalitzar el moment; finalment la trobo, faig clic i comença a sonar. A tot volum.

Que res ni ningú ens l'espatlli. 

Te'n vas. Te'n vas i em quedo sola, només en companyia de la meva ombra.

Ja no hi ets, ha estat a so de dotze campanades; una per la darrera mirada enrere, de cua d'ull t'he vist fitar-me tan sols un últim instant; dues per les fotos en blanc i negre penjades a l'estudi que m'evoquen aquell viatge, el primer; tres pels tres esternuts matiners de cada dia; quatre pels gargots mal escrits en una nota abandonada dins les pàgines d'aquell llibre regal d'algun Sant Jordi; cinc pel nostre equador; sis per les nits de cada setmana; set per cada despertar al teu cantó; vuit per les confidències en veu baixa; nou perquè és un bon número de la sort; deu per cadascun dels octubres; onze pels que celebrarem la tardor que ha d'arribar; dotze per tots els t'estimo que he callat.

El darrer repic de campana ressona en el buit, sembla que eternament. Al cap de mig segon, però, bogeria col·lectiva. I es torna a sentir el dringar de les copes. Vida altre cop.

Mirem-nos als ulls. I celebrem la vida!

Epíleg2016

(Demà surt al carrer l'Home dels nassos, quina por que li tenia...)

El calendari informa que arriba el final, un de nou, un altre, un més.

Final.. ho repeteixo en silenci, i la paraula em ressona dins el cap; el so es magnifica, i  m'envaeix una sensació estranya, com de por (però sense el com)

Por de girar la vista enrere.

Por de perdre'm en la incertesa.

Por d'enfrontar-me amb la certesa de l'error comès.

Atrapada, vull fugir, el neguit se'm cruspeix.

Cometo altre cop la mateixa errada, alço la vista enlaire; el calendari. I em maleeixo. 

Abisme. Precipici.

Despullar-me davant meu en una habitació solitària i freda, només un llum de peu que m'interroga insistent, i la meva ànima fràgil. Tremolo. Intento protegir-me desesperadament. Lluito contra mi, contra la percepció dels meus records. M'esforço a esborrar-los, tanco els ulls fort fort, que el negre de la foscor s'ho endugui tot...

Immensitat.

Obro els ulls, la respiració ressona en el buit, em descobreixo arraulida en un racó de l'habitació, m'estremeix la solitud que sento; jo amb jo mateixa, recolzo el cap a la paret, per tercera vegada la vista se m'envà, enfoco els darrers números del calendari. Després, el no-res. Decideixo.

Oportunitat(s).

La incertesa del no-res de sobte em brinda la claror de l'existir, d'un voler ser. Perquè val la pena.

Vida. Passat, present, futur.

M'agradaria canviar coses que van passar ahir, potser; però també m'agradaria reviure-les com si fos aleshores, segur! I aturar el temps, i recrear-me en els detalls, en aquelles paraules dites sense pensar que signifiquen tant, en aquelles mirades dignes de ser immortalitzades, en les sensacions que vaig sentir i que vull que el pas del temps em permeti conservar. 

M'agradaria que l'ara i l'aquí durés per sempre.

M'agradaria poder somriure demà a aquest passat que serà avui.

Avui tan sols és preludi. Demà inexorablement sonaran les campanes; seran campanes d'un final, d'un inici i d'un temps de ningú. Atrapa'l, fes que sigui teu i gaudeix-lo com si no hi hagués demà.

I brindeu mirant-vos als ulls.

Enamorada, enamorada de la vida.

Tempus fugit IV

Esperar. O la idea de saber que et trobes esperant (algú o alguna cosa)

Penses que el temps és lent, i maleeixes aquesta lentitud; i et passa pel cap fer petar els dits i... màgia, les agulles del rellotge marquen l'hora desitjada!

T'agrada aquest pensament. I és màgica l'hora H, I s'ha fet l'hora. Parpelleges dues vegades, no t'ho acabes de creure, i et sorprens pensant que al cap i a la fi l'espera no ha estat tan llarga. 

I sobretot que ha valgut la pena.

La fragilitat VIII

Invasions (o la recerca de tants perquès...)

Vius. Si fos per tu, ho definiries com viure en una lleugeresa permanent, instal·lada en el poc comprometedor "anar fent" que sempre funciona. Però el Món gira, i no n'ets capaç; no hi trobes el teu lloc. Intueixes, dubtes, vius sense fer-ho del tot. T'habitues a la comoditat de la letargia.

No et fas massa preguntes. D'aquesta manera la vida conservarà la seva volatilitat infinitament... I t'agrada la idea, potser. Però també fa que t'enrabiïs, de sobte, sense saber que saps per què t'enfades. I és que no suportes la condescendència.

Et menysprees davant del mirall. T'agradaria arrancar-te aquesta pell que t'embolcalla, voldries no ser tu no ser tu... I ho crides molt fort, tan fort com et permeten els pulmons. El crit es fa petit petit més petit fins a perdre's en el silenci.

I en la immensitat del so mut esclates en plor. I plores.

A contrallum

Cada nit, a l'hora de dormir, em tapo fins al capdamunt; tota jo dins el llençol, tan sols els ulls en sobresurten. Quan arriba el moment, tot es transforma; tanco els ulls i, quieta ben quieta, premo els llavis fort, fotíssim, que ni un so espatlli la màgia d'aquest instant. Em concentro en la foscor del meu interior i escolto el silenci de l'habitació. No em moc, ni un gest minúscul que trenqui la tan esperada harmonia. Gairebé ni tan sols respiro, que l'aire no faci boleiar ni un imperceptible borrissol de pols.

Mentre faig atenció a tota aquesta mena de detalls, percebo que me'n vaig. Poc a poc, gairebé sense adonar-me'n, traspasso una línia, aquella línia tan recta i invisible que separa dos mons; deixo enrere el món de les coses tangibles, del temps mesurat amb agulles que fan tic-tac, de l'ara i l'aquí, per endinsar-me en un món on el més important rau en els detalls més ínfims, on el temps i l'espai no tenen principi ni final.

Aquesta nit seré ballarina o acròbata, o potser faré el cim més alt. Menjaré tot de coses bones, parlaré perfectament un centenar d'idiomes, i tindré ales. Avui, canviaré el món amb les meves pròpies mans; munts de fils de colors, ninots en moviment. Imagino, invento, creo. Tants escenaris imaginats! Tantes vides per viure! Ulls tancats i dits en acció: els titelles cobren vida. Tinc el poder sobre totes les coses, faig i desfaig i torno a fer: amb el fil de color groc, bellugo la teva mà dreta; amb un de color vermell, et faig afirmar o negar amb un sol moviment de cap; amb el fil verd, controlo el moviment de les teves cames; si faig petar els dits, els teus llavis articulen mots. Et faig saltar des d'un gratacel, balles un vals, camines del revés i parles en wolof. Ara calles. I junts voltem pel món; la Plaça Roja, el Taj Mahal, El Coliseum, La plaça de Tianenment, Les cascades del Niàgara, Iguazú, la Porta de Brandemburg, Stirling... I tornem al punt inicial. Quin moment tan dolç! Sóc arquitecta d'un possible món possible, un de tants com en puc imaginar, un de tants com n'hi poden haver. I sense parar de moure fils tot canvia de color i de forma, d'estat i de mida. Xalo tot convertint-te en personatges històrics: pacifistes, torturadors, monstres, dictadors, reis i reines i princeses, lluitadors i defensors de causes nobles, així com de causes perdudes, ets algun geni de la música i il·lustre escriptor i, si ho vols, també artista immortal.

En aquesta banda, passa el temps que no existeix. A l'altra banda, en canvi, el tic-tac compassat no perdona ni un segon. De molt lluny sento com el silenci blanc s'esquerda a poc a poc. Jo continuo immòbil, intento allargar el moment, provo d'evitar amb totes les meves forces que el meu cos creuï la línia. Una força inesperada, però, m'empeny bruscament cap al món dels objectes reals. Els fils de colors se m'escapen de les mans. Amb els ulls encara tancats, no deixo de prémer els llavis amb força; potser això m'ajudarà a ajornar una mica més l'instant que defujo. Escolto el silenci, que ja no és més que pauses que interrompen un soroll in crescendo.Alguna cosa em molesta, és quelcom imperceptible que sóc incapaç de descriure. Em bellugo compulsivament, entreobro els ulls: una escletxa de llum s'escola entre els forats de la persiana. El sol apareix, a contrallum.

(Algun dia de març de 2009)

Del canto d'un duro

Vivim. 

Sovint la vida et passa per davant i se t'escapa, arribes a tocar-la amb la punta dels dits però passa de llarg sense que puguis atrapar-la... Tan sols l'has intuït. 

Jugues amb la vida; fas volar la imaginació, idealitzes estones viscudes, n'esborres els instants que t'agradaria no haver viscut. Et fas una vida a la teva mida, la teva vida. Però massa sovint se te n'escapen aquelles petiteses, les coses que valen la pena de debò; i et cauen com una bufetada de realisme quan algú te les fa evidents.

Anys després et sents afortunada.
Aleshores no te'n vas adonar; si tibes massa la corda es pot trencar.

Deliris V

Petita.

O quan te'n vas... i les veus es distorsionen, es tornen soroll al teu voltant. És com si no hi fossis, et sents enllà, lluny. I per més que t'hi esforcis, no pots tornar; ets tu, fora de tu.

Blau mirall en els teus ulls, verd incandescent a raig de sol de febrer. Embriaguesa que embolcalla i fa perdre el nord, com una brúixola que cerca l'origen. Tot; inabastable la immensitat de l'horitzó, línia recta que gairebé toco amb la punta dels dits, gairebé, però s'escapa fugissera.

Magnetitzada per aquella línia a l'infinit que sempre juga a escapar-se. Observar-la des de la distància i deixar-me captivar... me'n vaig. Penso sense pensar. Miro sense veure. Batibull de connexions no connectades; et penso, et sé, et projecto dins meu, amb mi, en el meu propi horitzó, aquell que fins i tot jo desconec, remot.

En línia recta col·lecciono instants. 

La paraula. L'art. O l'art de la paraula.

Vagar pel món sense rumb amb el cap ple de mots. No hi ha res més bonic.

Ulls frenètics que tot ho devoren sense descans, de pressa però sense perdre's detall; mirada viva que tot ho explora, expeditiva. Cervell que no deixa de processar, registrar, emmagatzemar. Ulls que s'acluquen, foscor instantània, finestretes que es reobren frenètiques, maleint l'instant perdut. 

Mots, sense sentits, frases inconnexes, veritats a mitges m'assalten inesperadament. Paraules dites en veu baixa quan despunta un nou dia; silencis sorollosos quan m'escolto; crits de polítics emprenyats quan practico allò del zàping; paraules antigues que no recordo qui em va dir aleshores; dites populars perquè el calendari passi més ràpidament; lletres que s'entrellacen a altes hores entre llençols juganers.

Paraula, palabra, mot, word, parola...
Que mai es faci el silenci.

Tempus fugit III

La pressa,

massa coses a mig fer

massa paraules sense pronunciar.

Dos segons, atura't.

L'eternitat,

agafa aire i torna-hi,

energia per recomençar.

Perquè quan te n'adonis no sigui massa tard.