Invasions (o la recerca de tants perquès...)
Vius. Si fos per tu, ho definiries com viure en una lleugeresa permanent, instal·lada en el poc comprometedor "anar fent" que sempre funciona. Però el Món gira, i no n'ets capaç; no hi trobes el teu lloc. Intueixes, dubtes, vius sense fer-ho del tot. T'habitues a la comoditat de la letargia.
No et fas massa preguntes. D'aquesta manera la vida conservarà la seva volatilitat infinitament... I t'agrada la idea, potser. Però també fa que t'enrabiïs, de sobte, sense saber que saps per què t'enfades. I és que no suportes la condescendència.
Et menysprees davant del mirall. T'agradaria arrancar-te aquesta pell que t'embolcalla, voldries no ser tu no ser tu... I ho crides molt fort, tan fort com et permeten els pulmons. El crit es fa petit petit més petit fins a perdre's en el silenci.
I en la immensitat del so mut esclates en plor. I plores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada