A contrallum

Cada nit, a l'hora de dormir, em tapo fins al capdamunt; tota jo dins el llençol, tan sols els ulls en sobresurten. Quan arriba el moment, tot es transforma; tanco els ulls i, quieta ben quieta, premo els llavis fort, fotíssim, que ni un so espatlli la màgia d'aquest instant. Em concentro en la foscor del meu interior i escolto el silenci de l'habitació. No em moc, ni un gest minúscul que trenqui la tan esperada harmonia. Gairebé ni tan sols respiro, que l'aire no faci boleiar ni un imperceptible borrissol de pols.

Mentre faig atenció a tota aquesta mena de detalls, percebo que me'n vaig. Poc a poc, gairebé sense adonar-me'n, traspasso una línia, aquella línia tan recta i invisible que separa dos mons; deixo enrere el món de les coses tangibles, del temps mesurat amb agulles que fan tic-tac, de l'ara i l'aquí, per endinsar-me en un món on el més important rau en els detalls més ínfims, on el temps i l'espai no tenen principi ni final.

Aquesta nit seré ballarina o acròbata, o potser faré el cim més alt. Menjaré tot de coses bones, parlaré perfectament un centenar d'idiomes, i tindré ales. Avui, canviaré el món amb les meves pròpies mans; munts de fils de colors, ninots en moviment. Imagino, invento, creo. Tants escenaris imaginats! Tantes vides per viure! Ulls tancats i dits en acció: els titelles cobren vida. Tinc el poder sobre totes les coses, faig i desfaig i torno a fer: amb el fil de color groc, bellugo la teva mà dreta; amb un de color vermell, et faig afirmar o negar amb un sol moviment de cap; amb el fil verd, controlo el moviment de les teves cames; si faig petar els dits, els teus llavis articulen mots. Et faig saltar des d'un gratacel, balles un vals, camines del revés i parles en wolof. Ara calles. I junts voltem pel món; la Plaça Roja, el Taj Mahal, El Coliseum, La plaça de Tianenment, Les cascades del Niàgara, Iguazú, la Porta de Brandemburg, Stirling... I tornem al punt inicial. Quin moment tan dolç! Sóc arquitecta d'un possible món possible, un de tants com en puc imaginar, un de tants com n'hi poden haver. I sense parar de moure fils tot canvia de color i de forma, d'estat i de mida. Xalo tot convertint-te en personatges històrics: pacifistes, torturadors, monstres, dictadors, reis i reines i princeses, lluitadors i defensors de causes nobles, així com de causes perdudes, ets algun geni de la música i il·lustre escriptor i, si ho vols, també artista immortal.

En aquesta banda, passa el temps que no existeix. A l'altra banda, en canvi, el tic-tac compassat no perdona ni un segon. De molt lluny sento com el silenci blanc s'esquerda a poc a poc. Jo continuo immòbil, intento allargar el moment, provo d'evitar amb totes les meves forces que el meu cos creuï la línia. Una força inesperada, però, m'empeny bruscament cap al món dels objectes reals. Els fils de colors se m'escapen de les mans. Amb els ulls encara tancats, no deixo de prémer els llavis amb força; potser això m'ajudarà a ajornar una mica més l'instant que defujo. Escolto el silenci, que ja no és més que pauses que interrompen un soroll in crescendo.Alguna cosa em molesta, és quelcom imperceptible que sóc incapaç de descriure. Em bellugo compulsivament, entreobro els ulls: una escletxa de llum s'escola entre els forats de la persiana. El sol apareix, a contrallum.

(Algun dia de març de 2009)