Entre bambolines

Conten que avui es passeja pel carrer l'home dels nassos; individu amb tants nassos com dies li queden a l'any.

De petita em feia por sortir al carrer, per si me'l trobava. És bonic recordar aquestes futileses, fan emergir un somriure entendridor, amarat de la nostàlgia dels anys innocents.

Quarts de vuit del vespre, 31 de desembre. Una hora inútil; massa tard per sortir a fer un volt, i massa d'hora per començar-se a empolainar per l'últim sopar de l'any i la festa que començarà tot just s'esvaeixi l'últim repic de campana. Temps per matar el temps.

El món va fent el seu curs, els minuts van passant, exactes, ni més ràpids ni més lents. Tot segueix igual, però a mitjanit semblarà que tot s'acaba, que el temps s'esgota inexplicablement. Ens barrejarem amb la malenconia d'allò que deixem enrere i amb la il·lusió del que ens espera; brindarem, ens abraçarem, i tornarem a brindar, encaixades de mans, petó va i petó ve, i brindarem un cop més, i ballarem fins que despunti el primer raig de sol, i farem un últim brindis abans de donar per acabada la nit. I demà serà un altre dia, i... el món va fent el seu curs, els minuts van passant, exactes, ni més ràpids ni més lents. Tot segueix igual.

Gaudiu d'aquesta nit tal i com més de gust us vingui. Recordeu-vos de regalar un somriure càlid a aquells que us envolten, la gent que us estima i que us estimeu.

Paraules, veniu a mi

La uva y el vino

Un hombre de las viñas habló, en agonía, al oído de Marcela. Antes de morir, le reveló su secreto:
- La uva -le susurró- está hecha de vino.
Marcela Pérez-Silva me lo contó, y yo pensé: Si la uva está hecha de vino, quizá nosotros somos las palabras que cuentan lo que somos.

Eduardo Galeano

El libro de los abrazos

Quin plaer que m'arribin a les mans, i als ulls, petites grans meravelles com aquesta! No em canso mai de llegir i rellegir els relats de Galeano. Tenia ganes de compartir-lo amb vosaltres, perquè el gaudiu i l'assaboriu tal i com jo ho faig.

I les paraules, que perdurin per sempre...

Sants innocents

Divendres 28 de desembre del 2007.
S'exhaureix, inevitablement, l'any 2007; un any com molts d'altres, amb un munt d'esdeveniments en tots els àmbits, política, cultura, societat... I és que 365 dies donen per a moltíssim!!!

Una cosa, però, és ben certa; cadascú, mirant enrere, en fa un balanç personal i intransferible. La suma de totes les experiències viscudes. Alguns potser aconseguirem atenuar records i fer-los més dolços amb el pas del temps, altres potser recordarem amb la mateixa intensitat cadascuna de les estones viscudes...

Ho deixo a les vostres mans. Diuen que aquests són dies de fer balanç, així que ja ho sabeu! A mi em fa una mica de mandra això de mirar enrere i valorar com ha anat l'any en general, i també me'n fa la història dels propòsits per a l'any vinent. Crec que són coses que no mereixen especial atenció: és evident que sóc conscient de com ha anat l'any, què tornaria a fer, què em prendria d'una altra manera, què no faria o que m'hagués agradat fer. També tinc present què n'espero de l'any vinent, tinc una vague idea de les coses que m'agradaria fer, o dels objectius que m'agradaria assolir. I com sempre, de vegades les coses surten bé, però de vegades es torcen. Així doncs, caldrà esperar i endinsar-se en una nova aventura, la de l'any 2008.

De moment res més. Només que si decidiu capbussar-vos en vosaltres mateixos i fer exercici d'introspecció, no desespereu!

Busca'm

Sóc raig del sol que desperta de matinada, sóc mar d'aigües tranquil·les, sóc vent que bufa amb insistència. Sóc reflex cristal·lí de la teva mirada innocent. Sóc aquí, i també més enllà. De vegades sóc fred i sovint sóc calor. Si hi pares atenció, potser sóc al teu davant. Si insisteixes, seré al teu costat. Cerca'm ara o més tard, amb un sol gest de complicitat. Si vas pel món em trobaràs; en qualsevol racó o al bell mig d'aquella plaça.

Qui la busca, la troba.

Sht!

... Silenci.
Tinc ganes de submergir-me en la tranquil·litat més absoluta, i sentir com passa el temps, lentament, segon a segon, minut a minut... i perdre'm per cadascun dels racons del meu cervell.

Que flueixi la nit

Divendres.
Avui, quan surtis de la feina passaràs per casa. Et desfaràs de la incòmoda roba d'anar a treballar. Encendràs la ràdio amb l'esperança que soni aquella cançó que et ve de gust escoltar. Faràs un camí cap a la nevera, a veure què hi trobaràs, qualsevol cosa per començar a obrir la gana. De seguida, quarts de nou. Encara no saps com començaràs la nit, i ni molt menys com ni on l'acabaràs. No deixa de sonar, és el riiing del teu telèfon mòbil: no paren de ploure't ofertes de divendres nit; que si sopar a casa amb tal i tal altre, que si anem a fer una torrada d'escalivada amb formatge fos, que si ens veiem directament després de sopar al bar de sempre.... t'has de decidir i no saps què et ve més de gust. Passes de tot. Apuges un punt més el volum de la ràdio i entres a la dutxa: ets al paradís, l'aigua calenta et regalima per tot el cos. T'ensabones, t'arranques de la pell l'estrès setmanal. T'encanta sentir com l'aigua va caient, t'oblides de tot. Surts de la dutxa i et vesteixes, després de triar amb molta cura l'uniforme que lluiràs aquesta nit.

Ara sí, ja pots començar a pensar què et ve de gust fer. Sense dubtar-ho, agafes el telèfon i fas una trucada; la conversa és curta. Penges, agafes la jaqueta i la bossa, i surts de pressa, has quedat d'aquí cinc minuts. Saps, una vegada més, com comença el teu divendres nit, però... com acabarà? Quan el sol comenci a treure el nas, potser te'n podràs començar a fer una lleugera idea.

"Bailemos, canciones de viernes que ni conocemos

pero bailemos"

Sidonie

Res no s'atura

És dijous. Plou. Aquesta tarda, he sortit de casa per anar a treballar: com sempre, duia els auriculars una mica massa alts (m'encanta sentir ressonar les notes dins el cap!) i caminava sense pensar en res. Feia vent, era fred i em fregava la cara. Cançó rere cançó, les lletres em feien somriure; un mig somrís burleta se m'havia dibuixat al rostre però, de sobte, he volgut anar un pèl més enllà, traspassar la banalitat del moment, i m'he entristit; els llavis s'han relaxat, i jo he deixat de notar la tibantor inesperada que sentia tan sols tres segons abans.

Sense voler-ho, he fixat els ulls aquí i allà, observava. Ho observava tot, no podia parar de mirar, no podia parar de pensar que tot es mou, la vida en moviment. Moviment i vida: dos conceptes, un tot. Sembla obvi, és obvi. Això mateix m'he repetit jo mentre la música no deixava de sonar i ressonar dins meu. Però m'he dit: "ara vénen festes i sembla que el món s'aturi".

No us enganyeu, res no s'atura... Tan sols aparcarem en un cantó el que més nosa ens faci, allò que ens molesti dels altres o de nosaltres mateixos, per col·locar-nos aquella mena de somriure de treure-i-posar sota el que tothom acaba amagant-se aquests dies. Serem feliços, o farem veure que som feliços... i per què? Deuen ser potser els carrers engalanats? Els llumets de Nadal?

En fi, no us deixeu entabanar: mai res no s'atura. A partir d'aquí, sou lliures de viure aquestes festes de la manera que més convenient creieu. Molts de nosaltres optarem per l'opció del somriure de treure-i-posar (la més comuna entre els mortals que ens deixem endur per l'eufòria del moment), i altres (afortunadament) potser serem conseqüents amb els nostres principis i sobreviurem com puguem a l'allau de somriures i festetes que ens envoltaran dia sí dia també.

Avui, una última cosa...

Algun curiós o alguna curiosa és possible que es pregunti què és o de què ve això de xàldiga (és bonica la sonoritat, oi que sí?!) Doncs bé, us diré que xàldiga és un sinònim d'espurna, una més de les moltíssimes petites grans meravelles que ens ofereix la nostra llengua, el català.
Si en voleu saber una mica més, per a mi aquesta parauleta té i tindrà sempre un significat molt especial; me la va regalar algú especial en un moment especial...
A aquest algú (ja saps qui ets) faig menció especial perquè sí, perquè s'ho mereix: saps molt bé que gràcies a tu estic tirant tot això endavant, perquè em vas encoratjar a no deixar-ho córrer i molt més!
Des d'aquí, només dir-te que et mereixes el millor i que em tens pel que necessitis, cuida't molt i sigues feliç! Una mirada i un somriure;-)

"Era jove, era berguedà, estava a punt de fer vint-i-tres anys,

s´acostava Corpus, se li veien els ulls encesos com

espurnes de Patum."

Brams

Som-hi!

Ara i aquí, en un dimecres de finals de desembre, començo una nova aventura: la creació i el manteniment del MEU bloc/blog (ho deixo a gust de qui ho llegeixi, d'acord?!). Qui m'ho havia de dir a mi, jo sempre tan reticent a aquestes històries... doncs sí, c'est la vie, a la fi he decidit llençar-m'hi de cap, sense meditar-ho massa tampoc, no fos cas que a l'últim moment me'n fes enrere... però no!
És tard i sent-vos sincera us diré que no m'he parat pas a pensar què redimonis us escriuré en aquest racó, que pretén ser l'altra cara de Xàldiga (ja que, com molts de vosaltres sabeu prou bé, Xàldiga té també una cara més intimista i personal). Amb tot, però, espero que doneu per fet i per suposat que posaré els cinc sentits i tot el meu esforç en tot allò que aquí publiqui. El fet de no plantejar-me res sobre aquest nou espai meu, també és quelcom fet una mica expressament, podríem dir; vull intentar tirar aquest bloc/blog endavant, així que com menys limitacions em posi d'entrada, millor. Amb el temps tot anirà prenent forma!
De moment, us convido a gaudir amb mi d'aquest petit gran espai Xàldiga: participeu i digueu-hi la vostra, tots hi sou benvinguts!
Avui, tan sols em queda desitjar-vos que passeu una bona nit. Ah, i tapeu-vos que fa fred!
Petons!!!