És dijous. Plou. Aquesta tarda, he sortit de casa per anar a treballar: com sempre, duia els auriculars una mica massa alts (m'encanta sentir ressonar les notes dins el cap!) i caminava sense pensar en res. Feia vent, era fred i em fregava la cara. Cançó rere cançó, les lletres em feien somriure; un mig somrís burleta se m'havia dibuixat al rostre però, de sobte, he volgut anar un pèl més enllà, traspassar la banalitat del moment, i m'he entristit; els llavis s'han relaxat, i jo he deixat de notar la tibantor inesperada que sentia tan sols tres segons abans.
Sense voler-ho, he fixat els ulls aquí i allà, observava. Ho observava tot, no podia parar de mirar, no podia parar de pensar que tot es mou, la vida en moviment. Moviment i vida: dos conceptes, un tot. Sembla obvi, és obvi. Això mateix m'he repetit jo mentre la música no deixava de sonar i ressonar dins meu. Però m'he dit: "ara vénen festes i sembla que el món s'aturi".
No us enganyeu, res no s'atura... Tan sols aparcarem en un cantó el que més nosa ens faci, allò que ens molesti dels altres o de nosaltres mateixos, per col·locar-nos aquella mena de somriure de treure-i-posar sota el que tothom acaba amagant-se aquests dies. Serem feliços, o farem veure que som feliços... i per què? Deuen ser potser els carrers engalanats? Els llumets de Nadal?
En fi, no us deixeu entabanar: mai res no s'atura. A partir d'aquí, sou lliures de viure aquestes festes de la manera que més convenient creieu. Molts de nosaltres optarem per l'opció del somriure de treure-i-posar (la més comuna entre els mortals que ens deixem endur per l'eufòria del moment), i altres (afortunadament) potser serem conseqüents amb els nostres principis i sobreviurem com puguem a l'allau de somriures i festetes que ens envoltaran dia sí dia també.
Sense voler-ho, he fixat els ulls aquí i allà, observava. Ho observava tot, no podia parar de mirar, no podia parar de pensar que tot es mou, la vida en moviment. Moviment i vida: dos conceptes, un tot. Sembla obvi, és obvi. Això mateix m'he repetit jo mentre la música no deixava de sonar i ressonar dins meu. Però m'he dit: "ara vénen festes i sembla que el món s'aturi".
No us enganyeu, res no s'atura... Tan sols aparcarem en un cantó el que més nosa ens faci, allò que ens molesti dels altres o de nosaltres mateixos, per col·locar-nos aquella mena de somriure de treure-i-posar sota el que tothom acaba amagant-se aquests dies. Serem feliços, o farem veure que som feliços... i per què? Deuen ser potser els carrers engalanats? Els llumets de Nadal?
En fi, no us deixeu entabanar: mai res no s'atura. A partir d'aquí, sou lliures de viure aquestes festes de la manera que més convenient creieu. Molts de nosaltres optarem per l'opció del somriure de treure-i-posar (la més comuna entre els mortals que ens deixem endur per l'eufòria del moment), i altres (afortunadament) potser serem conseqüents amb els nostres principis i sobreviurem com puguem a l'allau de somriures i festetes que ens envoltaran dia sí dia també.
1 comentari:
Bones Neus!
M'encanta com lligues les paraules! Qué arte morena!
Doncs el nadal és així, alegre i trist alhora. Però no ens deixem enganyar, cada dia de l'any també ho és. Tu gaudeix de tot el que puguis. Ah, ens veiem aqta nit?
Un petò ben gran.
Gemma
Publica un comentari a l'entrada