Sentit(s)

Et miro, em mires.

Ulls endins.

T'oloro, m'olores.

Perfums.

Et tasto, em tastes.

Entre gustos.

Et toco, em toques.

Sense mans.

Et sento, em sents.

Tremoli el món.

La pluja

Quan ballo danses ancestrals.

No m'ha quedat altre remei que acostumar-me a les gotes d'aigua. A aquelles que cauen del cel, quan els angelets ploren o pixen (diuen alguns). Doncs sí, amb resignació, o amb més o menys bon humor no me n'ha quedat altra que acceptar-ho. No per res, sinó perquè els fenòmens naturals no els puc controlar: tandebò pogués obrir i tancar l'aixeta quan més de gust em vingués. Però el món no funciona així.

Primer remugo, em queixo, odio aquestes gotes, que sembla que mai hagin de parar de caure. Després m'ho miro des de darrera la finestra. Cauen incessants, amb força. Passa l'estona i continuo immòbil a l'altre cantó. Decideixo obrir una miqueta: una alenada d'aire fresc m'arriba. Em relaxo. No deixo de mirar-m'ho: el paisatge mullat té quelcom d'especial. M'atrau, el so de les maleïdes gotes quan topen contra el terra. No sento res més, només el xiri-miri. I no em moc. Que res ni ningú espatlli la màgia d'aquest instant, que sembla que hagi de durar per sempre.

M'enamoro del que veuen els meus ulls, d'aquest caure i topar de les gotes contra el terra mullat, i del moment. Em quedaria així, quieta, fins al final. El temps m'ha fugit. Ara ja no plou. El carrer mut, humit. El cel gris, mig trist. Surto al carrer a respirar, que tot l'aire sigui meu. Els llevis premuts amb força l'un contra l'altre, que cap soroll inútil ho espatlli.

Un moment de silenci.

Jo mai mai...

...

Arriba divendres. Compres. I plans. I missatges i trucades. Confirmat. Bombons de Bèlgica. Formatge de cabra a l'amanida, massa. Xibeques buides, l'endemà trencadissa al contenidor de vidre; serem sostenibles. Olives negres i olives verdes. Catànies, un pecat deliciós. I pizza, per no perdre el costum. I vodka, rus. I més vodka. Preguntes indiscretes, i descobrim coses que no ens esperàvem jajjaja. Una altra ronda, i una més, i per què no una altra? Jo mai mai... toca beure, confessió d'inconfessables! Fins l'última gota. I Patum a Berga. Brindis amb barreja? Salt de plens i l'últim tirabol. Pluja a manta, ganes de sol. I el llit em dóna voltes. Donuts mini max, mmm... orgàsmic! Sofing. Coca de la iaia, i pizza. Més bombons. I cigarretes que seran burilles al cendrer, ple a vessar. Vinillu del bo. La selecció, la nostra. Partit a partit ho aconseguirem. I obrim més xibeques. I el Chiquilikuatre. Perrea, perrea. I va, marxem. L'última copa de vi, brindis. Seguim amb cervesa. Els llums s'encenen, ens fan fora. A dormir! I plou... Diumenge fa mandra, i sofà i més birretes. I conversem.

De cap de setmana.

Patacs d'aigua

"Pienso que un sueño parecido no volverá más

Y me pintaba las manos y la cara de azul

Y me improviso el viento rápido me llevo

Y me hizo a volar en el cielo infinito

Volare, oh oh

Cantare, oh oh oh

Nel blu dipinto di blu

Felice di stare lassu

Y volando, volando feliz

Yo me encuentro más alto

Más alto que el sol

Y mienstras que el mundo

Se aleja despacio de mi

Una musica dulce

Se ha tocada solo para mi

Volare, oh oh

Cantare, oh oh oh

Nel blu dipinto di blu

Felice di stare lassu

Pienso que un sueno parecido no volverá más

Y me pintaba las manos y la cara de azul

Y me improviso el viento rápido me llevo

Y me hizo a volar en el cielo infinito

Volare, oh oh

Cantare, oh oh oh

Nel blu dipinto di blu

Felice di stare lassu
(...)"

Doménico Modugno

Volare

Llibertat.

Olor a terra mullada, aire pur.

Després d'un ram d'aigua, el silenci.

Inspiro vida, expiro bones sensacions.

Perquè sí.

Un bon dilluns.

La cobardia

Tot el que m'agradaria.

Vespre de dissabte, insípid. Sense gust de res, hi falta sal. Des de fa molts dies, desitjava un cap de setmana tranquil, lent. Potser ha arribat. És aquest. Ara que m'hi trobo de ple, no em desempallego de la sensació de mandra i son permanent. Sense ganes de fer res, gairebé ni de moure'm. Miro per la finestra. El cel és gris, el terra humit. Tot en harmonia, lentitud. M'imagino dins el llit: els llençols que em cobreixen fins al cap, només sobresurten els ulls. Immòbil. Sense pensar; deixar de ser, deixar d'existir. Quina sensació tan agradable!

Sento passar el temps: segons, minuts, hores, tot s'esfuma. I miro per la finestra. Bona música per acompanyar el temps, que se'n va. Cau el dia, exacte, com cada dia a aquesta hora. I gaudeixo de la calma. Silenci. Observo: el món es mou, més enllà de la meva bombolla de dissabte vespre. I me'n vaig. Com sempre, fixo la vista en algun punt, qualsevol, escollit sense pensar. I ja no hi sóc. Ara escric una carta, aquella que sempre dic que hauria d'escriure. Però mai no és el moment. Ara sí. Mentalment, remeno i trio paraules. Intento que siguin les millors, les més adequades. Però això no se sap mai. Provo d'ordenar-les i que, juntes, tinguin sentit; em temo que no me'n sortiré.

Per tercera vegada, giro la mirada cap a la finestra. I veig vida al carrer, una mica més fosc i gris, però menys humit. I torno d'allà on era, perduda. Esborro les paraules. M'oblido, un dia més, d'aquella carta que sempre dic que hauria d'escriure. Però mai no és el moment.

Potser demà.

La felicitat III

Somriure fàcil. Rialla ampla i sincera.

És un d'aquells moments petits. Un momentet efímer efímer. Un dels que t'hauria agradat enregistrar per prémer el play quan volguessis. I congelar-ne la imatge just quan toca, ni un segon més ni un menys.

I rebobinar. I reviure'l idèntic, com si sempre fos la primera vegada.

Pròleg
Obro la llibreta de tapes dures, la de color blau. Passo els fulls, quadriculats i plens de mots qualsevols, un rere l’altre fins a trobar-ne un que estigui en blanc. A la fi el trobo, destapo el bolígraf, i em disposo a escriure-hi alguna cosa. Encara no sé ben bé què, però de seguida la tinta va impregnant la nitidesa blanca.

Decideixo no pensar, només escriure: una lletra lligada amb la següent, una paraula, un espai buit, a continuació un altre gargot que sembla una lletra seguida d’un altre traç insegur, i un altre... quan me n’adono ja he de girar full. Abans de continuar, però, rellegeixo el que he escrit: res massa transcendental als ulls dels altres, em sembla.

Després d’aquesta reflexió d’estar per casa, giro full i continuo escrivint, o potser més aviat hauria de dir fent gargots, no ho sé. Ara, una mica més conscient de tot plegat, reflexiono: aquesta és la meva manera d’escoltar-me i, alhora, de fer-me sentir encara que sigui en silenci. M’explico i us explico coses: de vegades són imatges del dia a dia, de vegades petites pinzellades dels meus somnis, dels meus neguits, alguna vegada també intento trobar les paraules exactes per descriure instants viscuts, en fi, un munt de paraules encadenades que se’m passegen pel cap.

Sigui com sigui, sempre comença de la mateixa manera: amb la necessitat d’evocar-ho tot, de tenyir el full en blanc. I a poc a poc, a mesura que brollen les paraules, aquesta necessitat es va esvaint fins arribar al punt i final. Només aleshores s’acaben les ganes d’expressar-me i expressar-vos. Arribat aquest punt, llegeixo i rellegeixo, retoco i torno a retocar, i hi torno una i infinites vegades. La satisfacció mai no és plena: continuaria buscant sempre la perfecció, malgrat que no existeixi. Una cosa és ben certa, però: un cop tapo el bolígraf i tanco la meva llibreta de tapes dures, la de color blau, em sento bé amb mi mateixa. I penso també què busco: només pretenc despertar-vos emocions quotidianes, somnis, neguits... en definitiva, fer-vos sentir una mica més vius.

Xàldiga
29/10/07

De color de gos com fuig

Aigua. Núvols. Vent. Bassals. Paraigües desplegats. Bombolles.

Quietud.

Finals

La quinta essència
Era de nit. Algú em va dir que vagava pel món cercant la quinta essència. Ho recordes? Va emergir dels teus llavis, punyent. La temuda sentència. Era una nit de principis d’agost. Tu i jo. Dins del cotxe, aparcat, la immensitat del mar davant nostre. Negra nit, quarts d’una o la una. Tu parlaves i parlaves, ni un silenci. Mentre, jo, absorta, vaig fixar la mirada en la blanca lluna, que creia plena. S’enfilava enorme, majestuosa, inabastable horitzó enllà. Lluny, molt lluny. La Lluna; milers i milers de quilòmetres la separen de la Terra. Entre tu i jo, la mateixa distància.

Em feia petita per moments. Arraulida en el seient del copilot; volia desaparèixer, anar a fer companyia a la Lluna. Tu ocupaves el lloc del conductor; les mans se’t passejaven pel volant. Una emissora a l’atzar. Música ambient. I sons i sons encadenats; els pronunciaves l’un rere l’altre, sense pauses. Jo seguia captivada per la puresa d’aquella llum blanca d’agost. Les paraules m’arribaven esmorteïdes, llunyanes, buides. No podia mirar-te. Hipnotitzada.

Pensaves en veu alta. Un monòleg inacabable. Havies callat durant mesos. De sobte, sota la fosca, vas articular un so i se’n va desencadenar un altre i, un altre... Et desfeies de tot allò que t’oprimia. Cada paraula, una mica més de llibertat. Res no t’importava. Jo, ja no t’importava. Buscaves els meus ulls, però no els trobaves. Ni te n’adonaves. Jo seguia esgarrapant la lluna amb la mirada; li implorava una resposta, un perquè.

El cap em bullia. No entenia res; era incapaç de deixar anar ni un sol mot. Ho intentava, sense èxit, una vegada i una altra. Els pensaments no trobaven la sortida. Desordre i covardia. En canvi, tu creixies amb cada frase. Més i més gran. Ho veies tot molt clar: cercaves la quinta essència. Jo no ho entenia; la quinta què? Quelcom que jo no t’havia sabut donar. Quelcom que no havies trobat en mi. Resignació. Se’m tancava una porta sense que jo no hagués pogut fer-hi res. Tu havies decidit tancar-la.

Aquelles paraules, que vaig relegar al racó més inhòspit del subconscient, sempre acaben tornant. Ressonen dins el meu cap, buides, sense sentit. Hi penso. Intento donar-los forma, faig que tinguin sentit; un sentit a la meva mida. Mil vegades et sento repetir que vas pel món cercant la quinta essència. Mil cops més em pregunto si ja l’has trobada. Qui ho sap! Qualsevol nit, aixecaràs la mirada cap a la blanca lluna d’agost i ella et picarà l’ullet. Aguanta la mirada i dedica’m tan sols un segon. Un últim segon, si us plau. Aleshores, no ho dubtis, l’hauràs trobat.

Xàldiga

10/4/07