La cobardia

Tot el que m'agradaria.

Vespre de dissabte, insípid. Sense gust de res, hi falta sal. Des de fa molts dies, desitjava un cap de setmana tranquil, lent. Potser ha arribat. És aquest. Ara que m'hi trobo de ple, no em desempallego de la sensació de mandra i son permanent. Sense ganes de fer res, gairebé ni de moure'm. Miro per la finestra. El cel és gris, el terra humit. Tot en harmonia, lentitud. M'imagino dins el llit: els llençols que em cobreixen fins al cap, només sobresurten els ulls. Immòbil. Sense pensar; deixar de ser, deixar d'existir. Quina sensació tan agradable!

Sento passar el temps: segons, minuts, hores, tot s'esfuma. I miro per la finestra. Bona música per acompanyar el temps, que se'n va. Cau el dia, exacte, com cada dia a aquesta hora. I gaudeixo de la calma. Silenci. Observo: el món es mou, més enllà de la meva bombolla de dissabte vespre. I me'n vaig. Com sempre, fixo la vista en algun punt, qualsevol, escollit sense pensar. I ja no hi sóc. Ara escric una carta, aquella que sempre dic que hauria d'escriure. Però mai no és el moment. Ara sí. Mentalment, remeno i trio paraules. Intento que siguin les millors, les més adequades. Però això no se sap mai. Provo d'ordenar-les i que, juntes, tinguin sentit; em temo que no me'n sortiré.

Per tercera vegada, giro la mirada cap a la finestra. I veig vida al carrer, una mica més fosc i gris, però menys humit. I torno d'allà on era, perduda. Esborro les paraules. M'oblido, un dia més, d'aquella carta que sempre dic que hauria d'escriure. Però mai no és el moment.

Potser demà.