La pluja

Quan ballo danses ancestrals.

No m'ha quedat altre remei que acostumar-me a les gotes d'aigua. A aquelles que cauen del cel, quan els angelets ploren o pixen (diuen alguns). Doncs sí, amb resignació, o amb més o menys bon humor no me n'ha quedat altra que acceptar-ho. No per res, sinó perquè els fenòmens naturals no els puc controlar: tandebò pogués obrir i tancar l'aixeta quan més de gust em vingués. Però el món no funciona així.

Primer remugo, em queixo, odio aquestes gotes, que sembla que mai hagin de parar de caure. Després m'ho miro des de darrera la finestra. Cauen incessants, amb força. Passa l'estona i continuo immòbil a l'altre cantó. Decideixo obrir una miqueta: una alenada d'aire fresc m'arriba. Em relaxo. No deixo de mirar-m'ho: el paisatge mullat té quelcom d'especial. M'atrau, el so de les maleïdes gotes quan topen contra el terra. No sento res més, només el xiri-miri. I no em moc. Que res ni ningú espatlli la màgia d'aquest instant, que sembla que hagi de durar per sempre.

M'enamoro del que veuen els meus ulls, d'aquest caure i topar de les gotes contra el terra mullat, i del moment. Em quedaria així, quieta, fins al final. El temps m'ha fugit. Ara ja no plou. El carrer mut, humit. El cel gris, mig trist. Surto al carrer a respirar, que tot l'aire sigui meu. Els llevis premuts amb força l'un contra l'altre, que cap soroll inútil ho espatlli.

Un moment de silenci.