Finals

La quinta essència
Era de nit. Algú em va dir que vagava pel món cercant la quinta essència. Ho recordes? Va emergir dels teus llavis, punyent. La temuda sentència. Era una nit de principis d’agost. Tu i jo. Dins del cotxe, aparcat, la immensitat del mar davant nostre. Negra nit, quarts d’una o la una. Tu parlaves i parlaves, ni un silenci. Mentre, jo, absorta, vaig fixar la mirada en la blanca lluna, que creia plena. S’enfilava enorme, majestuosa, inabastable horitzó enllà. Lluny, molt lluny. La Lluna; milers i milers de quilòmetres la separen de la Terra. Entre tu i jo, la mateixa distància.

Em feia petita per moments. Arraulida en el seient del copilot; volia desaparèixer, anar a fer companyia a la Lluna. Tu ocupaves el lloc del conductor; les mans se’t passejaven pel volant. Una emissora a l’atzar. Música ambient. I sons i sons encadenats; els pronunciaves l’un rere l’altre, sense pauses. Jo seguia captivada per la puresa d’aquella llum blanca d’agost. Les paraules m’arribaven esmorteïdes, llunyanes, buides. No podia mirar-te. Hipnotitzada.

Pensaves en veu alta. Un monòleg inacabable. Havies callat durant mesos. De sobte, sota la fosca, vas articular un so i se’n va desencadenar un altre i, un altre... Et desfeies de tot allò que t’oprimia. Cada paraula, una mica més de llibertat. Res no t’importava. Jo, ja no t’importava. Buscaves els meus ulls, però no els trobaves. Ni te n’adonaves. Jo seguia esgarrapant la lluna amb la mirada; li implorava una resposta, un perquè.

El cap em bullia. No entenia res; era incapaç de deixar anar ni un sol mot. Ho intentava, sense èxit, una vegada i una altra. Els pensaments no trobaven la sortida. Desordre i covardia. En canvi, tu creixies amb cada frase. Més i més gran. Ho veies tot molt clar: cercaves la quinta essència. Jo no ho entenia; la quinta què? Quelcom que jo no t’havia sabut donar. Quelcom que no havies trobat en mi. Resignació. Se’m tancava una porta sense que jo no hagués pogut fer-hi res. Tu havies decidit tancar-la.

Aquelles paraules, que vaig relegar al racó més inhòspit del subconscient, sempre acaben tornant. Ressonen dins el meu cap, buides, sense sentit. Hi penso. Intento donar-los forma, faig que tinguin sentit; un sentit a la meva mida. Mil vegades et sento repetir que vas pel món cercant la quinta essència. Mil cops més em pregunto si ja l’has trobada. Qui ho sap! Qualsevol nit, aixecaràs la mirada cap a la blanca lluna d’agost i ella et picarà l’ullet. Aguanta la mirada i dedica’m tan sols un segon. Un últim segon, si us plau. Aleshores, no ho dubtis, l’hauràs trobat.

Xàldiga

10/4/07