31/12/16

Viure VIII

Allargant el moment de dir-te adéu amb la mà.
Passejo per la llista d'itunes sense acabar de trobar la cançó adequada per immortalitzar el moment; finalment la trobo, faig clic i comença a sonar. A tot volum.

Que res ni ningú ens l'espatlli. 
Te'n vas. Te'n vas i em quedo sola, només en companyia de la meva ombra.
Ja no hi ets, ha estat a so de dotze campanades; una per la darrera mirada enrere, de cua d'ull t'he vist fitar-me tan sols un últim instant; dues per les fotos en blanc i negre penjades a l'estudi que m'evoquen aquell viatge, el primer; tres pels tres esternuts matiners de cada dia; quatre pels gargots mal escrits en una nota abandonada dins les pàgines d'aquell llibre regal d'algun Sant Jordi; cinc pel nostre equador; sis per les nits de cada setmana; set per cada despertar al teu cantó; vuit per les confidències en veu baixa; nou perquè és un bon número de la sort; deu per cadascun dels octubres; onze pels que celebrarem la tardor que ha d'arribar; dotze per tots els t'estimo que he callat.

El darrer repic de campana ressona en el buit, sembla que eternament. Al cap de mig segon, però, bogeria col·lectiva. I es torna a sentir el dringar de les copes. Vida altre cop.

Mirem-nos als ulls. I celebrem la vida!



Cap comentari: