Especial

Llegeixo l'Espinosa, que parla d'aquells que som especials. Tothom ho és, cadascú a la seva manera.

Hi ha moments que et saps especial. N'hi ha d'altres que et sents especial.

És fàcil i segurament fins i tot agradable saber-se especial per a algú. Ens convertim en els especials d'uns quants: gairebé sempre de la gent més propera a nosaltres (malgrat que potser els sentim lluny si ho mesurem en quilòmetres) És bonic saber que hi ha gent que et considera especial; et fa veure que comptes, que ets important. I no ho neguem, això ens agrada, ens fa sentir bé. Per això mateix, tu i jo som els especials i altres s'han convertit ens els teus, en els meus, en els nostres especials. 

M'agrada pensar en els meus especials com en les persones que són importants per a mi. Aquelles que  han format i/o formen part de mi, de la meva vida. Tots tenen un bocí de mi i jo d'ells i d'elles; malauradament, la llista d'especials que entren i surten mai és estable, canvia segons el moment, el lloc... Amb tot, però, recordo amb el mateix somriure avui que ahir, tots aquells i aquelles que han fet o fan un tros de camí amb mi, sigui  curt o sigui llarg, planer o un pèl més complicat.

Saber-se l'especial (d'algú) i sentir-se especial. 

De vegades sentir-se especial significa sentir-se diferent. Massa sovint convertim aquests dos adjectius en sinònims erròniament. Matisem-ne, si us plau, el significat.

Faig un exercici de reflexió davant la pantalla i reconec que moltes, massa, vegades he utilitzat, indistintament un o altre adjectiu, tot decantant-me més, massa, vegades pel sentir-se diferent. Jo m'he sentit diferent moltes vegades, i la sensació que això m'ha produït mai m'ha agradat. Mai. 

Rellegeixo l'Espinosa. Acabo de decidir que ARA MATEIX canvio la meva manera de pensar: a partir d'ara sempre em sentiré especial, mai més em sentiré diferent. Sóc especial.