28/11/12

Viure II

records empolsegats.
Casa sembla un camp de batalla: el terra aixecat per tot arreu, pols, mobles tapats amb llençols i més pols. Sóc dins el caos. Asseguda, ordinador damunt la taula, fullejo estones passades. N'hi ha que em pensava que no oblidaria mai, i ara tot just en recordo episodis breus i inconexos. Altres, no sé perquè, amb el temps s'han fet nítides, i és com si fos ahir que les vivia.
M'aturo en una de les imatges que sempre he conservat intacta: cotxe, sempre de nit, cinta girant dins el radiocassette - sempre la mateixa -, sona aquella cançó - la nostra -, vistes a la ciutat, i jo pensant que em menjaria el món, somreia, però sabia que qui juga amb foc es crema - però m'agradava tant... -.
Sacsejo el cap i la imatge fuig lluny. Se m'escapa un ample somriure, en la distància dels temps passats que ja no tornaran. Érem nosaltres.
Casa sembla un camp de batalla. Sona aquella cançó, la nostra.
I sentiré la clau girar, entraràs a casa, un petó ràpid de què tal la tarda? i compartirem el cansament del final del dia. M'agrada.