Bogeria. Res a dir.
De vegades, com ara mateix, hi ha tantes coses a dir que tot es torna silenci. Els mots hi són tots, no en falta ni un: fan fila índia en un passadís estret del meu cervell, precisament en aquell que dóna pas a l'exterior. Poc a poc s'inquieten, s'empenyen, no n'hi ha cap que tingui espera, i encara menys algun que vulgui sortir l'últim. Tots tenen coses a dir. Tanco els ulls, em conscentro i els demano calma, "si sortiu tots alhora no hi haurà qui us entengui, no significareu res per a ningú" els dic. Ui no! Això no s'ho poden permetre i el més decidit pren la batuta de la situació: els demana que s'agrupin amb sentit, sobretot amb sentit.
Aliena a tot aquest meu rebombori interior, giro els ulls cap a la finestra del menjador; a la terrassa la foscor ja s'ha fet present aquest vespre. No hi ha dia que falli, arriba cada tarda, puntualment, cada dia una mica més d'hora. I al carrer s'hi veu poca gent, com si la foscor alentís el ritme de les hores que passen. M'agraden les vistes des de la terrassa de casa: les teulades dels terrats es confonen amb la negror del cel, els gats deambulen solitaris i esquius, els ocells se'n van a dormir. L'atmosfera s'alenteix. Alço la mirada i, majestuós, apareix el campanar, que malda per fer-se el seu lloc en aquest capvespre. Dins els meus ulls ho ha aconseguit, s'hi ha reflectit un cop més. Tot esperant demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada