7/11/12

Horitzons

Em tremolen les cames.
El veig: primer allà, lluny; després més a prop; i a cada pas, més a tocar dels meus dits. A mesura que m'hi acosto em sembla més impossible, i el somriure més ample del món se'm dibuixa als llavis. El camí sovint no és fàcil, però la il·lusió i la sensació de llibertat sempre poden més. Així doncs, mentre es fa més abastable, respiro fondo i omplo els pulmons d'aquest aire que em frega la cara i em gela les galtes, cada vegada més vermelles. La respiració s'apressa, la boca seca, set. Aixeco la vista: a cada pas més més a prop...

Ja hi sóc. He arribat. Quina felicitat! M'omplo els pulmons d'aquest aire que em frega la cara i em gela les galtes, el deixo anar amb un sospir llarg, pausat i feliç. Em sento lliure: jo i la immensitat del món.

... i des de la finestra del cotxe deixem enrere una corrua d'oliveres i ametllers.