Un cafetó, si us plau

(encara que sigui virtual)

Només són quilòmetres.

Moments compartits que quedaran sempre per al record. L'atzar ens va fer trobar i vam connectar, tan simple com això. Èpoques d'estudi, dolces èpoques d'estudi... ara que ja han passat.

Els amics al costat de casa: fas un truc i ja ets en un bar fent un cafè tot conversant-hi. Els coneguts que et creues tres vegades cada dia pel carrer. I els habituals dels cap de setmana a la nit. Amics de la infància que tornen, com si no haguessin marxat. Amics d'amics que es converteixen en amics. I companys de facultat, i amics de la facultat. I amics que són lluny, però sempre propers.

Quan necessites que s'inventi el canvi de lloc instantani. Quan trobes a faltar aquella expressió, la mirada de complicitat, hores perdudes en qualsevol racó, passejant, en una llibreria, una cerveseta al bar del costat de la facultat (i els comentaris dels cambrers), les hores com passaven volant al jardinet, i la campana habitual a l'hora de francès, i el Raval, i les competicions de morenor, i aquell somriure que t'arregla un dia de merda, i les hores compartides al tren, i sopars i festes (borratxeres ultracomentades i inoblidables), un petó perquè sí, perquè fas cara de trista, en el moment adequat.

Somriure als llavis. Malgrat la poca constància, hi ha coses que perduren.

... reprendrem la conversa en el mateix punt...