La nostàlgia

En blanc i negre

Sota la llum d'una espelma, t'escric paraules d'enyorança. T'explico què he fet avui, on aniré de viatge (sense tu) l'estiu vinent, quin llibre tinc damunt la tauleta de nit, de quin color és el jersei que em van dur els Reis, et canto la meva cançó preferida del moment...

Quan acabo de totes les coses importants, aixeco la vista del full: està mullat, ròdols petits i humits esquitxen el paper, i jo m'eixugo quatre llàgrimes que em regalimen. No sé com ha pogut passar. De fons, la nostra cançó: aquella que vam ballar una i mil vegades una nit d'estiu sota la lluna. Acords que em desordenen la consciència. Em trobo submergida en un pou de records que em fan mal, que m'empenyen a viure d'un passat que ja no existeix.

Una estona més tard, ja assossegada, torno a fer un cop d'ull cap aquells dies. Ara sóc capaç de somriure. Dels ulls se'm desprèn una guspira de malenconia, però el meu somriure és cada vegada més ample, més tranquil·litzador, sincer. Foren dies bonics, plens de vida. Em vas agafar la mà, vam fer un tros de camí plegats.

La flama s'ha apagat. L'habitació està a les fosques. Ara ja no hi ets, vas marxar amb un adéu i aquella mirada teva. Jo somric. Sempre et guardaré un raconet del meu cor: és per a tu, per a les estones que vam compartir. Records cada vegada més llunyans i borrosos, però que no vull que se m'escolin entre els dits. Almenys conservar-los així, en blanc i negre.