Si tens un moment

Punt de trobada

Serem dos, si tu véns. Farem aquest llarg viatge junts, si m’acompanyes. Puc emprendre l’aventura tota sola, sí, cert, però em ve de gust compartir-la amb tu. Per què no? Llencem-nos-hi, així, sense pensar, tu i jo sols.
Penso en silenci i tot és tan senzill! Les frases s’entrellacen soles entre si, automàticament. Parlo sense paraules i tot té sentit; trobo respostes a totes les preguntes. Tanco els ulls i tot és tan clar! Et dibuixes dins el meu cap, i parlo amb tu. El guió mental es va desfilant segons havia previst: a poc a poc, fins arribar al final que havia imaginat per a nosaltres.
Ara, mitja hora més tard, et tinc davant. L’estat d’embriaguesa, però, ha desaparegut. Respiro profundament i començo a parlar. Tanco els ulls per imaginar-me la teva silueta enmig la penombra: “així serà més fàcil”, penso. A la primera de canvi, ja m’encallo. Res va com havia imaginat, l’esquema mental s’ha esfumat. Em concentro per recuperar aquelles frases, les paraules adequades en el moment idoni. No les trobo.

Decididament res no és el que sembla. Em resigno i ho deixo córrer fins algun altre dia. Tot i així, et proposo de trobar-nos allà: al límit entre la realitat i allò que no és tan real. Potser és aquest el nostre viatge particular.

Xàldiga
29/10/07

Avui han passat els Reis. Crec que vosaltres, lectors, us mereixeu un 10 per llegir-me, per interpretar les meves paraules, per comentar-me, per criticar-me, pel temps que passeu navegant entre tanta lletra, que potser ni us diu res... Bé, no ho sé; potser només perquè em ve de gust que els Reis també passin per a vosaltres en aquest espai virtual, perquè em ve de gust fer-vos un regalet. És un regal modest, però m'agrada pensar que també us farà il·lusió, que us arribarà endins.

Us regalo l'escrit que teniu damunt aquestes línies. Espero que el gaudiu: és un bocí més de mi.