Perquè arribi la calma, haurem d'esperar que passi la tempesta.
Fa un divendres lleig: pluja, vent i fred. Un dia trist, el meu dia trist.
No m'haurien de sorprendre pas els malentesos en la comunicació interpersonal entre uns i altres. Però, ves per on, tot i haver passat tantíssimes hores entre apunts que tracten sobre el tema, classes magistrals (o potser no eren tan magistrals) de professors de la facultat, tants exercicis pràctics... en fi, tantes estones invertides en l'estudi de quelcom tan interessant com és la comunicació (en tots els àmbits i sentits de la paraula), perquè tan sols en un instant tot es descol·loqui, tot se'n vagi a prendre pel sac.
És difícil entendre's. Una cosa aparentment senzilla, aparentment repeteixo, es complica sense més. Simplement s'embolica la troca. I qui és capaç de desfer-la després? Cal tanta saliva o més per desfer l'entrellat com la que s'ha utilitzat per crear-lo. I em desespero! Els dobles sentits, les males interpretacions, la informació mal tramesa o mal entesa, les frases deixades a mitges, els missatges inequívocs duts més enllà... garbuix de paraules que em fa parar boja!
El que hauria d'haver estat una tranquil·la i agradable tarda-nit es va convertir en... no sabria com com definir-ho. Potser, sí, ja ho tinc: un mal de cap innecessari. Xerrant i rient, tot anava bé; era una tarda més, una bona tarda. Però, pam! De sobte, el punt d'inflexió. Després, l'estancament. La conversa es va anar apagant per moments, cada vegada més segons en blanc, silenci. Era un silenci feixuc, insuportable. Però com sortir-nos-en? És evident, no en vàrem saber. I tot ha quedat així, a l'aire.
M'incomoden aquestes situacions, no t'imagines fins a quin punt. Si ens tenim cara a cara, mirant-nos als ulls, per què la comunicació no pot transcórrer amb tota naturalitat? Aquest, un més, un altre de tants dilemes existencials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada