No tinc ganes d'escoltar històries boniques.
Em pregunto si sóc jo l'estranya, o si tothom té dies d'aquells en què no és que no t'importi la vida dels altres sinó que, simplement, no tens ganes de sentir-ne parlar. Te n'alegres de veure'ls optimistes i exultants d'alegria però, si us plau, que no et demanin que somriguis.
Veig que no començo de la millor manera per aconseguir el meu propòsit: fa dies que les entrades són d'un to més aviat abatut, gris, trist, perquè no dir-ho. Avui volia que la història fos diferent, però no sé si en seré capaç. De fet, he deixat passar un temps prudencial a veure si aquest estat d'ànim que arrossego últimament desapareixia. Però no, encara se m'arrapa amb força, no sembla que tingui cap ganes de deixar-me estar. En fi, és hivern.
No fa massa dies li vaig dir:
- El teu estat d'ànim el tries tu! No ha de dependre de terceres persones, o de si plou o fa sol.
I ben convençuda que li ho deia. Jo em creia les meves paraules -principal premissa perquè els altres també et creguin i et prenguin seriosament- Així doncs, jo li ho repetia un cop i un altre: una mateixa idea, de diferents maneres. Sonava bonic. Ell m'escoltava i semblava que s'ho empassava, només ho semblava. Pots comptar què devia pensar mentre, amb un mig somriure forçat, em feia que sí amb el cap.
Ara no me les crec ni jo les meves paraules (segurament aquell dia tampoc no me les creia del tot, però havia d'animar-lo d'alguna manera, fer que la vida li semblés una mica més amable) Seria perfecte que res ni ningú pogués influir-nos, però no ens enganyem: tenim sentiments. El món exterior ens transforma, i ens fa ser. És el preu que hem de pagar per viure-hi. Un preu que avui em sembla massa alt.
M'encanta el sol, dóna vidilla. Els dies grisos, m'entristeixen. Avui, però, m'agradaria que el cel fos de color cendra: ennuvolat a punt de ploure, sense que arribés a fer-ho, potser només quatre gotes mal comptades. No sortiria del llit. Al meu aparell de música només hi sonaria aquella música ideal de quan el cel és gris. I jo, arraulida dins el llit amb els ulls tancats, pensaria en tot, i no pensaria en res. Però fa sol, i no tinc ganes de somriure.
Em pregunto si sóc jo l'estranya, o si tothom té dies d'aquells en què no és que no t'importi la vida dels altres sinó que, simplement, no tens ganes de sentir-ne parlar. Te n'alegres de veure'ls optimistes i exultants d'alegria però, si us plau, que no et demanin que somriguis.
Veig que no començo de la millor manera per aconseguir el meu propòsit: fa dies que les entrades són d'un to més aviat abatut, gris, trist, perquè no dir-ho. Avui volia que la història fos diferent, però no sé si en seré capaç. De fet, he deixat passar un temps prudencial a veure si aquest estat d'ànim que arrossego últimament desapareixia. Però no, encara se m'arrapa amb força, no sembla que tingui cap ganes de deixar-me estar. En fi, és hivern.
No fa massa dies li vaig dir:
- El teu estat d'ànim el tries tu! No ha de dependre de terceres persones, o de si plou o fa sol.
I ben convençuda que li ho deia. Jo em creia les meves paraules -principal premissa perquè els altres també et creguin i et prenguin seriosament- Així doncs, jo li ho repetia un cop i un altre: una mateixa idea, de diferents maneres. Sonava bonic. Ell m'escoltava i semblava que s'ho empassava, només ho semblava. Pots comptar què devia pensar mentre, amb un mig somriure forçat, em feia que sí amb el cap.
Ara no me les crec ni jo les meves paraules (segurament aquell dia tampoc no me les creia del tot, però havia d'animar-lo d'alguna manera, fer que la vida li semblés una mica més amable) Seria perfecte que res ni ningú pogués influir-nos, però no ens enganyem: tenim sentiments. El món exterior ens transforma, i ens fa ser. És el preu que hem de pagar per viure-hi. Un preu que avui em sembla massa alt.
M'encanta el sol, dóna vidilla. Els dies grisos, m'entristeixen. Avui, però, m'agradaria que el cel fos de color cendra: ennuvolat a punt de ploure, sense que arribés a fer-ho, potser només quatre gotes mal comptades. No sortiria del llit. Al meu aparell de música només hi sonaria aquella música ideal de quan el cel és gris. I jo, arraulida dins el llit amb els ulls tancats, pensaria en tot, i no pensaria en res. Però fa sol, i no tinc ganes de somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada