Dilluns.
Li costa començar: el sol intenta treure el nas, però els núvols s'han posat d'acord per impedir-li-ho. A més a més, cauen quatre gotes, fa un xirimiri intermitent.
Avui, estic com el dia: a mig gas. Encara no m'he tret la son del damunt, els ulls es resisteixen a obrir-se'm del tot. Em noto cansada, apàtica. Deu ser que sento el temps. Busco i rebusco el motiu d'aquest meu estat d'ànim i, per més que remeni, no el trobo. Sembla que no sigui capaç d'engegar, que una estranya força em retingui amb els peus clavats a terra sense esma per a res, sense il·lusió per a res. Necessito quelcom, potser insignificant o imperceptible, que m'arrenqui un somriure optimista, un d'aquells que fan que tot sembli senzill.
No em queda més remei que seguir buscant, malgrat no sàpiga ben bé què busco. Cercaré del dret i del revés, i ho trobaré. De moment, però, m'habituaré a aquest estat d'ànim tan estèril, tan volàtil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada