Barrejar-se

Ara que tinc temps.

Fa cosa d'una horeta que he plegat de treballar. Ara ja sí que torno a estar immersa de ple en la meva rutina particular; nens petits que pinten el sun de color yellou, i que conten fins a ten alternant els numbers com els ve de gust, alumnes més grandets que diuen bon dia professora quan entren a classe, i que els costa assimilar això (tan bonic!) d'un quart, dos quarts i tres quarts.

Aquesta vegada, la barreja de procedències és força al·lucinant: argentins, irlandesos, anglesos, un gambià, marroquines, paraguaies, uruguaians, una alemanya... ja ho veieu, un mixing d'allò més interessant. Sí, sí, és tan enriquidor com complicat de gestionar: d'una banda, em trobo amb aquells que duen força temps vivint a Catalunya, en contacte amb el català i que l'entenen a la perfecció mentre que, d'altra banda, també em trobo amb aquella gent que prové de cultures absolutament allunyades de la nostra, que prou feina tinc perquè m'entenguin amb gestos. Però de fet, i perquè no dir-ho, és aquesta dificultat, aquest repte personal, allò que fa que ho trobi fascinant!

Quan penso i preparo la classe de l'endemà, sempre m'encallo: em veig incapaç de fer que surtin de classe amb alguna cosa més, i penso que no sé fer-ho, que no faig bé la meva feina, i tinc por que no els serveixi per a res. Cada dia, abans d'entrar a classe, m'acompanya aquesta sensació de voler fer i no poder, no saber-ne. Però quan és l'hora, obro l'aula. Ells van entrant i s'asseuen. Jo els saludo amb un bon dia, o un bona tarda, o potser un hellouuu exagerat: comencem!

A mesura que passa l'estona, me'ls miro i em relaxo: s'aprenen els noms dels animals (que si un dog fa bub-bub i un cat fa meeeu), em diuen jo tinc trenta-set anys i sóc d'Hondures, i també em dic Mamadou amb aquell accent tan característic com poc definit. Aleshores és quan penso que potser no és feina feta en va. De fet, sé que no ho és, però de vegades no va pas malament que les seves cares m'ho recordin.