Una de somnis

He vist passar un avió.

L'avió volava, ben amunt. Llums intermitents il·luminaven (ara sí, ara no) el cel al seu pas. Es veia tan petit, l'avió, allà dalt. L'he seguit amb la mirada fins que l'he perdut de vista: quin devia ser el seu destí? No ho sabré mai, però m'ha despertat la curiositat. Ja havia desaparegut enmig de la foscor mentre jo continuava amb el cap mirant amunt: la immensitat celeste m'ha captivat. Durant uns segons, potser han estat uns minuts, he pensat que donaria el que fos per volar, per ser lliure.

Quan he tornat a la realitat terrenal, una imatge fugaç. La brevetat de la instantània m'ha colpit; o potser no ha estat tant l'instant efímer com la seva nitidesa. En un obrir i tancar d'ulls, ho he vist claríssim: eres tu. Tu. Te m'has aparegut des del no res. I t'he imaginat allà dalt: volaves, com instants abans havia fet aquell avió. Semblaves feliç, i miraves avall, cap a mi:

- Vine, -em xiuxiuejaves amb pampallugues als ulls- vine...