Perquè mai no ho llegiràs, t'escric.
Papallones? Dius que no saps què són. T'estimo? Encara no has descobert què significa. Et miro de reüll, i tu no te n'adones. Somric quan m'expliques coses que ja he sentit abans. I callo. En silenci et dic tot allò que tu no sentiràs. Et faig preguntes que tampoc no em respondràs. T'espero quan fas tard. I m'enfado, però no marxo. Divaguem entre núvols de fum i mars que tot ho distorsionen. Espero que els teus dits es passegin, suaus, pel meu cos. Sento l'escalfor i m'agrada. Et regalo un petó, dolç. Preguntes estúpides omplen els buits del temps. M'abraces i callo. Sóc feliç. Potser tampoc no saps què és la felicitat. O, potser sóc jo que me n'he fet una imatge equivocada.
Tan a prop. Tan lluny.
2 comentaris:
Fantàstic!!!!
llegint-lo em recordo de tantes coses, tants moments viscuts semblants aquests...
Sentiments universals, però que no tots sabem expressar. Em deixaries aquestes paraules una estona, ni que sigui per sentir que tinc les idees clares, que sé què penso, o que penso que sé què penso?
Publica un comentari a l'entrada