Declaració d'intencions

(o més ben dit: Intent de declaració d'intencions)

Faig dissabte un divendres.

La pantalla d'un blanc que fa por. M'hi assec al davant amb el propòsit d'endreçar la ment, però no sé per on començar. Pel principi, és clar, és obvi, suposo. Faig l'esforç d'estirar el fil, si estiro i estiro hi arribaré. No és tan senzill: pel camí em desvio. Em trobo bifurcacions cada punt i moment, i sempre trio la direcció equivocada (allò de sempre a l'esquerra es veu que no funciona, tu!). No desisteixo, cada cop que m'adono que he errat en l'elecció desfaig el trajecte. Torno al punt inicial, i altra vegada! De primer, hi insisteixo. No em dono per vençuda. Arribaré a desembolicar la troca. L'he de desfer, si vull treure'n algun profit de tot plegat. Però repeteixo que no és fàcil: són massa històries que s'entrecreuen. Massa temps, massa silencis. Malgrat tot, continuo.

Al cap d'una estona ben bona, m'adono que potser el que falla són els procediments. No progresso adequadament. M'hi hauré d'esforçar, vull progressar com cal. Ho necessito. La meva ment ho necessita sinó, tard o d'hora, esclatarà. Mil bocins de sentiments escampats damunt la taula. Inspiro i m'hi torno a posar.

Estiro i estiro. Em perdo. M'embolico amb tant fil! Em distrec amb detalls sense importància, bonics. Futileses que em fan somriure. Una selecció dels millors moments, podríem dir. Que senzill que sembla tot, ara. Hauria de continuar el meu periple particular pels racons més foscos, cert. Diuen que no deixis per demà el que puguis fer avui, que potser aleshores ja serà massa tard. Però prefereixo gaudir d'aquesta innocència tan estúpida, tan falsa,

almenys una estona més.