Primeríssima hora del matí, un dia de cada dia, encara és fosc, el vent glaçat a la cara em fa despendre'm de l'últim son abans d'obrir els ulls i despertar-me, al món real. Les marques dels llençols oposen resistència i no volen fugir de sota la roba, de damunt la pell. Alguns fanals mandrosos s'amaguen en la foscor de la seva bombeta que no fa llum. Els sorolls discrets fan intuir un nou dia, i les primeres paraules dites en veu baixa surten a mig gas.
L'hora perfecta; a mig camí entre el dia i la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada