Xàldiga

Les veritats II

2010-08-12T18:02:00.003+02:00

La cosa més senzilla de la vida, ser feliç quan passa. No caldria dir res més.

Si això és París

Roger Coma

Més FM 2010

2010-08-06T14:09:00.006+02:00

Castell de focs, 4 d'agost de 2010.

http://www.youtube.com/watch?v=F96zyCnbXYY
La cançó que descriu a la perfecció la nit del dia 4; uns Strombers que, una vegada més, han participat en la nostra Gran Festa Major. I ens han fet saltar i brincar, sí!! Pell de gallina.

Visca la Festa Major de Vilanova i la Geltrú!!
Esperem l'any vinent...

FM 2010

2010-08-02T10:52:00.002+02:00

Ja hi som, de ple.

Un tastet:
http://www.youtube.com/watch?v=8ufwPnWa79Q&feature=related

Hi ha una festa a baix al port
i la gent se n'hi va amb els ulls plens d'espurnes, cantant;
mudadeta hi has anat,
que la vida et somriu amb la força del sol a l'estiu.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulat
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollesin
no trobarien un segon de més.

Mudadeta tu has tornat
cap a casa plorant com cada any pels tristos carrers.
Es fa tard però tingues fe,
que la fe al capdavall és de franc i no costa diners.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Jo també vindré mudat,
a l'ofici de demà.
Flors i violes per dinar,
Flors i violes i xampany.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Flors i violes

Quimi Portet

Som una nació. Nosaltres decidim.

2010-07-10T19:59:00.002+02:00

Dels ports del Ribagorça al cor de la Noguera
paro el meu cotxe i resto badant,
les alzines que s´allunyen al capvespre
de la terra surt quelcom sobrenatural.

Lluny les mentides i els errors,
lluny la injustícia i la por.
És l´amor qui m´empeny a estimar
la justícia que aquesta terra
m´està demanant.

Per l´Eix del Llobregat pujant a Berga,
s´em fa evident dels homes el progrés,
els boscos i els rius que abans eren nets.
Paissatge fet a clapes que ens han cremat.

Potser sí, sortim endavant.
Tots gaudim d´oportunitats.
Però mentre l´home no entengui la raó
d´estimar, l´indret on viu, al seu voltant, jo...

Seguiré lluitant enmig la fredor
com una flor que neix amb el desgel
embriac d´amor llenço el puny al vent
jo vull per demà la meva terra lliure!

Si heu pujat als cims pels volts de maig
i heu vist la bellesa que s´ofereix,
heu sentit remoure els vostres endins
amb el vent que us retorna el vostre esperit,

jo també he somniat aquesta nit
tota la terra estés així,
homes com flors neixent arreu
sacsejats pel vent de llibertat
que els fa més digmes i he pensat que

Seguiré lluitant enmig la fredor
com una flor que neix amb el desgel
embriac d´amor llenço el puny al vent
jo vull per demà la meva terra lliure!

Brams

Vull per demà

Consells savis

2010-06-07T22:35:00.006+02:00

Life is short,
break the rules, forgive quickly, kiss slowly,
love truly, laugh uncontrollably, and never
regret anything that made you smile..

Momentets VIII

2010-05-17T22:43:00.002+02:00

Gràcies Barça, gràcies Guardiola,
JA LA TORNEM A TENIR AQUÍ!!!

Al millor equip, als qui escriuen la història:
http://www.youtube.com/watch?v=ykNjy_7w8Gk&feature=related

El no-temps

2010-05-12T18:39:00.004+02:00

Tot és present i deixa pas al futur massa de pressa. Instants d'ara que fugaçment se'n van, són passat. Tot massa intens, ràpid, sense temps d'assaborir-ho. Tot es fa una muntanya, i quan tot hagi passat... tant com ho trobarem a faltar!!! Gaudir-ho mentre es pugui, i esclar que sí: però el no-temps sovint no perdona; i la vida gira, gira... i tu només n'ets un mer espectador.

Atura-la, fes-la teva!

http://www.youtube.com/watch?v=JWWQUHRPb3g

Va de fitipaldis!

2010-02-01T20:56:00.003+01:00

Recordo haver parlat ja d'aquesta cançó, però no s'esgoten els bons adjectius ni les encertades paraules per descriure-la, per gaudir-la. Sempre, en qualsevol moment.

http://www.youtube.com/watch?v=45atfuH-s5o

A Reus, el 29 de gener de 2010, no va sonar: llàstima! Però no van faltar-hi altres grans lletres. Poesia.

La màgia II

2010-01-04T20:16:00.005+01:00

... és:

http://www.youtube.com/watch?v=1efB_wblN54&feature=related

Finals II

2009-12-31T14:16:00.005+01:00

És millor tornar-se'n enrere que perdre's pel camí.

Proverbi xinès

Lluny quedarà el 2009 quan hi sumis un dia més, i un altre, i un altre... Suma de nous dies que també arribaran a la fi.

13 D

2009-12-13T19:57:00.003+01:00

Per a ella. Per a ell.

Perquè avui és un dia important. Sempre endavant!

http://www.youtube.com/watch?v=4F9vp2wosw0&feature=related

Munta-t'ho bé!

2009-09-07T08:49:00.007+02:00

De concerts.

Divendres, Coldplay. A les sis de la tarda del mateix divendres: ring, ring, què fas aquest vespre? vols venir al concert?. Vinga, som-hi doncs. Estava a punt d'assistir a un d'aquells concerts que, diuen, són inoblidables, espectaculars, imponents, vaja, un dels grans segons premsa, públic, i jo enmig de tot: llum, focs, i globus grocs. Ple com un ou, sí; però el cor no em feia pum pum ni ressonava fort dins meu. Senyors de Coldplay, què els va passar amb el so? No habituats a concerts de gran format, decideixen no fer-lo gran, sinó fer-lo enorme. I potser sí que se'ls va fer gran l'estadi, crec que sí! En definitiva, espectacle deslluït, decepció. Senyors de Codplay, segurament candidats a consagrar-se entre els grans, encara els queda camí per recórrer, molt camí.

Dissabte, Ateveu III Mostra de Cançó d'Autor. Vaig arribar tard, però en Feliu Ventura no va decebre, tal com esperava. En un escenari immillorable, màgic, acollidor. Les nits d'Ateveu es reafirmen any rere any sota el concepte de grans nits, oh i tant que sí! A l'espera de la propera edició!

http://www.youtube.com/watch?v=qI8I6qcxWyU&feature=PlayList&p=A5F48B4D5DF09E7B&playnext=1&playnext_from=PL&index=1

http://www.youtube.com/watch?v=1qnd0_fvF68&feature=related

Gratuïtament

2009-09-02T19:28:00.003+02:00

Quan hi ha paraules que fan mal.

Encetem setembre; mes d'inicis, propòsits, canvis, reformes, enyorança, pèrdues i retrobaments. Punts de partida, de nou.

Cel gris, ambient xafogós. Els dies s'apressen, la llum es consumeix.

Tocat i enfonsat, sense permís.

2009-08-25T12:25:00.004+02:00

Momentets VII

2009-08-12T23:18:00.007+02:00

(O quan et saps feliç).

Lectura.

Quan t'adones que somrius, sol, sola; amb paraules entre mans.

Temps.

Quan t'adones que et sents bé; amb paraules dites en silenci.

Vida.

Quan t'adones que els ulls et brillen, energia positiva; amb paraules que t'obren al món.

Més lectura. Més temps. Més vida.

Quan t'adones que no et queda temps, que no et queden pàgines ni paraules. Buit, que desitges omplir de nou, tan aviat com sigui possible, siusplau. Fora precipitació, gaudeix. El tornaveu de les paraules resseguides amb els ulls, pronunciades amb els llavis closos, premuts amb força, repetides interiorment. Quan t'adones que fas esforços per retenir-les. Que l'oblit no les esborri.

Lectura.

Quan t'adones que tens set d'històries, de personatges que ni fets a mida, d'olors que et mores per sentir, de llocs que imagines, que trepitges amb ulls ben oberts, absorts, de sorolls que pares l'orella per identificar millor, de colors que t'imagines pintant damunt la paret del teu davant.

2009-08-07T14:11:00.010+02:00

Momentets VI

2009-07-30T11:34:00.005+02:00

De bombolles.
(O la fragilitat de la bellesa)

D'aire, de llum, de calor, de sabó, de color, d'aigua, de foc, de somriures, d'emocions, de fragilitat, d'ulls brillants, de ganes de cridar, de força, d'ànims, de llàgrimes salades.

Com l'aigua de la mar.
I un gelat de xocolata, ai! Empastifades de juliol.

Estiu, carrer, música.
És efímer.

De nits d'estiu

2009-07-05T21:05:00.003+02:00

És estiu.

I ja s'ha acabat, altre cop, un cap de setmana de Faraday. El primer gran esdeveniment de l'estiu. El primer sí, però no l'últim. Encetem temporada, amb ganes de... sol, platja, birretes amb gust de xiringuito, sopars a l'aire lliure, bona música i millor companyia, i tot el que ens passi pel cap.

Gran puesta en sociedad del verano.

La pell de gallina amb acords de Dorian en acústic. Els virtuosos The divine comedy. Enorme directe de Manel, enorme!!!

Les veritats

2009-06-10T17:17:00.006+02:00

http://youtube.com/watch?v=JK2-oxVwEKw

Callar, escoltar.

Tan preciosa, tan certa.

Momentets V

2009-06-01T11:30:00.005+02:00

Adrenalina a dojo:

http://www.youtube.com/watch?v=dvgZkm1xWPE&feature=PlayList&p=C49AE1DCA964D80D&playnext_from=PL&index=15

I tant com n'hem gaudit: gràcies Barça, gràcies Guardiola!!! (Torno a tenir els quinze).
I ja ha fet dos anys: el temps passa que vola!!! (Jo també en tinc dos més...).

Momentets IV

2009-05-20T12:21:00.002+02:00

Les flors de cada dia.

Quan ho engegaries tot: un somriure. I s'encomana. Quan et mires al mirall i odies el que hi veus: un petó. I canvia la perspectiva. Quan sents que no controles res: un copet a l'esquena. I tot torna al seu lloc. Quan el món t'avorreix: el joc més estúpid. I reneix quelcom. Quan t'han vençut: aquella mirada, tu ja saps la que vull dir. I la força per seguir. Quan busques recer: una abraçada. I sota uns braços tot és senzill.

Rareses

2009-05-19T13:48:00.006+02:00

Congelat.
Fa temps que ho arrossego: actualitzar. I encara fa més temps que en tinc ganes, però mai sóc davant la pantalla quan toca. Tot va i ve.

Tranquil·litat inquieta.

"Començar és continuar un final,
tard o d'hora arribarà.
Però d'aquelles cendres una nova flor

brollarà.

Va robar-me el cor, després del primer mot,
Abans que el seu nom, ja coneixia el seu cos.
I ens vam sentir sols a la gran ciutat, tot Barcelona i ella sola.

Començar és continuar un final,
tard o d'hora arribarà.
Però d'aquelles cendres una nova flor

brollarà.

Tendra i transparent, dolça nena turgent,
radiant i somrient, enamorant mil hotels.
Van caure l'hivern, el març i el fred,
cercant la manera, trencant les reixes.

Vam tocar de prop el límit
i vam jugar a no fer-nos mal.
Vam sentir-nos música i lletra, desig i tendresa,
esperits mortals.

Va arribar l'adéu, crec que era juliol.
Feia xafogor però va dir-m'ho amb el cor fred.
Això s'ha acabat, res serà igual.
Ens queda sorpendre'ns, besar-nos, tornar a començar.

Començar..."

Lax'n'busto

Començar

L'he descoberta fa un parell de dies: realitats massa reals. Jo mai no les he sabut expressar millor. Des del silenci, va per nosaltres.

(Punts i final que de vegades es reobren i esdevenen, per uns instants, punts i seguit. Per, acte seguit, tornar-se a tancar.)

La somnolència

2009-05-05T15:46:00.004+02:00

Sents els ulls, el seu pes, la coïssor. La son, les ganes de dormir. Penses en l'agradable son d'havent dinat: arraulit de cap a peus sota la manta de quadres. Ai! Que el cansament et venci és qüestió d'una estona, però repasses tot el que encara has de fer avui: massa coses abans de poder agafar el llit. Però el somies despert: el llit, el moment en què t'hi fiquis dintre, en què t'hi abandonis.

Son, son, son... Cap més paraula dins el cap, i avui encara no s'ha acabat. D'hora al llit, et recordes. Mitja rialla, saps que no és veritat. Queda massa dia per endavant, massa. Com sempre todo se andará. I demà hi tornaràs: sents els ulls, el seu pes, la coïssor...

Però hi ha tant per veure, tant per viure!!!

En construcció II

2009-05-01T21:57:00.004+02:00

Bocins.

http://www.youtube.com/watch?v=QbWyNCJ-XQ0

La fragilitat III

2009-04-27T13:50:00.003+02:00

Mals humors. Mals de cap. Males cares.

Quan t'aixeques un dilluns i ho fas, aparentment, com sempre; un dia més, sona el despertador i toca fitxar (et quedaries al llit una llarga estona més, potser eternament). Has mirat per la finestra: sembla que sortirà el sol. El teu sol, el que necessites per fer la fotosíntesi -així és com en dius tu de la bona sintonia que et provoca la llum, la no sensació de fred-. Però, dues llàgrimes et rodolen avall, per la galta dreta. Avui no serà un bon dia, pressents. Et saps incapaç de reproduir ni l'esbós tènue i lleuger d'un mig somriure. Només llàgrimes aïllades i intermitents.

Orfes de motiu.

Sant Jordi

2009-04-23T11:50:00.005+02:00

Expressió d'emocions, de sentiments.
Roses i llibres; llibres i roses.

**Res tan bonic com veure un somriure dibuixar-se en uns llavis. En els teus llavis.**

En construcció

2009-04-20T20:34:00.003+02:00

Fem coses. Junts.

Acumulem vivències, anècdotes, instants, indrets, pel·lícules, menjars, cervesetes i cafès, despertars, cigarretes imprescindibles, llibres, robatoris de llençol, rialles i alguna llàgrima també, música i soroll, silencis, copes de vi, fotografies, converses, pessigolles, caminades vora el mar, diaris, cerques al google

...

per construir quelcom. Nostre.

De tornada

2009-04-17T11:23:00.010+02:00

Carrerons estrets, empedrats, laberíntics.

L'Alguer.

De viatge

2009-04-08T11:29:00.005+02:00

Demà.

"T’han condemnat a fer-te gran,

dues llàgrimes no fan un fracassat.

Si vols volar,

salta primer al barranc.

Jugant com nens tota l’estona,

vols vindre amb mi,

i amb un cop de sort, no ens caldrà tornar. (...)"

Gossos

Condemnats

Avui no hi ha paraules; però sí, ganes de descobrir. De viure.

Dijous 9 d'abril de 2009 a les onze menys cinc del matí l'avió s'enlairarà... Destinació: Sardenya.

Adióssu!!!

La incertesa II

2009-04-05T12:55:00.004+02:00

Voltes, voltes i més voltes.

Perquè saps (creus saber) que no tens perquè preocupar-te. Però no pots evitar-ho: no fas més que pensar-hi. I no t'ho pots treure del cap, ha arribat el punt en què forma part de tu, no et deixa viure, s'ha convertit en una obsessió. I saps que en fas un gra massa; tota la importància que té és, únicament i exclusiva, la que tu, i tan sols tu, li dones. L'altre ni se n'adona. I tu et mossegues la llengua, i et donaries cops de cap contra la paret si això esvaís tot dubte, per petit i insignificant que fos. Et dius que no té importància: paranoies! Que no hi pensaràs més. Però no pots evitar-ho. Sempre hi ha un: i si?

Tantes voltes que vols girar-ho del revés: què seria de tot plegat si no tinguéssim aquest neguit a la panxa? Deu ser que val la pena.

Momentets III

2009-03-28T20:23:00.003+01:00

Dissabte que plou.

L'hivern ha quedat enrere i ha deixat pas a la primavera, època de flors i llum. Però, qui ho diria! L'ambient és fresc (fins i tot fred, segons algú) i el color és el gris. La sensació és la d'un dia plujós d'hivern; mandra que costa de fer fora, els ulls que no s'acaben d'obrir, però un dolç somriure als llavis.

T'he mirat als ulls i t'he dit que no me n'arrepenteixo. De res. I m'he deixat endur endins, en la immensitat dels teus ulls...

25+1

2009-03-22T21:02:00.004+01:00

I sumant-ne, que és el més important.

Avui, expectació; m'agradaria veure per un foradet què em deparen els vint-i-sis. Però, alhora, penso que, aleshores, perdrien tota emoció. Vull viure'ls, paladejar-los i assaborir-los tant com em sigui possible.

Cada dia, una descoberta!

"Per tu, per mi

i per tot el que hem viscut:

els anys, les pors

i el que hem abandonat.

Plorem, riem

sabem el que volem,

que sí, que no,

i fem el que podem.

Porca misèria, que la vida va com va.

Porca misèria, el que tenim ho aprofitem,

tant si és bo com si és dolent.

Trapem, caiem

i tornem a començar,

què faig, què fem,

mirem de ser concients.

Porca misèria, que la vida va com va.

Porca misèria, el que tenim ho aprofitem,

tant si és bo com si és dolent.

Tot el que som

i el que serem, ho som,

el que hem viscut,

el que viurem.

Per tu, per mi

per tot el que hem tingut,

per mi, per tu

i per tot el que tindrem."

Joel Joan

Porca misèria

De memòria

2009-03-20T21:19:00.005+01:00

Compto moments, infinitat de diapositives faig passar una rere l'altra. M'agrada; reprodueixo històries, penso i sí? - mai obtinc cap resposta -, rectifico tot allò que canviaria si pogués tornar enrere, revisc una i mil vegades més les petites meravelles que guardo al fons de tot, amb cura, gairebé impecables.

Recapitular: a tocar de sumar-ne un més, revisc detalls que vull conservar, com repassant-los ben fort amb permanent perquè el pas del temps no els esborri. Els sentiments es remouen des de ben endins; dies de tocar fons i d'alçar-se ben amunt.

Em sento lila, malgrat tot.

D'impotència

2009-03-17T13:51:00.006+01:00

"M'és tan difícil negar que estic perdut

no trobe el camí correcte.

M'és impossible desfer-me del dolor

tot és tan gris com sempre.

I passen les hores i el món està igual

els somnis són paper mullat.

A voltes la vida no atén a raons,

em costa massa entendre el món,

em costa entendre el món.

No tinc ales per viure en els núvols,

no tinc esma per travessar ciutats,

no tinc forces per creure en discursos

sobre el mite de la felicitat.

M'és tan difícil trencar a colps de puny

les parets de la tristesa,

m'és impossible guiar-me en la foscor

no trobe cap llum encesa.

I passen els dies i el món no ha canviat,

els somnis són castells de fang.

A voltes la vida no té compassió,

em costa massa entendre el món,

entendre el món."

Pau Alabajos

En companyia d'avisme

Avui, de bon matí, somreia. Tan sols cal un instant per desdibuixar una rialla dels llavis, la que t'havia costat tant esforç d'aconseguir! De bon matí, el dia era assolellat i optimista; el Sol continua ben amunt, sobre el meu cap. I procuro ser positiva, miro de tornar a dibuixar el somrís.

Tot sovint, cal treure forces de sota les pedres, alçar el cap i mirar endavant; dir-se a un mateix que tot passarà, que vindran temps millors. Encara més sovint, aquestes paraules sonen com un tòpic, fan un sorollet de buidor que glaça de cap a peus, que paralitza i no deixa seguir. Però sempre, sempre, hi ha una llum; per petita que sigui, per molt tènue que pugui semblar.

Pren la meva mà, agafa-t'hi fort, ben fort,

i no la deixis anar.

Epíleg

2009-03-01T14:31:00.006+01:00

D'un gran Carnaval.
Per Carnaval tot s'hi val; Carnaval t'estimo; Comparsers, la plaça és vostra; Visca el Carnaval de Vilanova i la Geltrú!!!

Disfresses, música, disbauxa, coloraines, beguda, barretines i mantons de manila, Arrivo, Vidalet i Vidalot, caramels, merenga, xató i truites, paperets i serpentines, plomes de moixó, coros, cercaviles i comparses, banderes, mocadors de farcell i clavells, carnestoltes i concubines...

L'any que ve més. Comencem el compte enrere.

Preludi

2009-02-11T12:44:00.006+01:00

Ja olorem Carnaval!

Que el sol no t'enganyi, fa fred; fred de febrer, fred d'hivern. Però, els motors s'escalfen: poc a poc, la sang arrenca al bull.

I tant com bullirà...

2009-02-07T20:56:00.005+01:00

Monocrom.
Una mica de groc, un xic de vermell i un pèl de verd; artista dels pinzells.

Llum. I coloraines!

La fragilitat II

2009-02-02T13:10:00.004+01:00

Ganes d'escapar.

Res no t'agrada, tampoc res val la pena. Tens ganes de tenir ganes de. Només hi veus d'un color, i no és el rosa precisament. Tens ganes de no tenir ganes de plorar. Crits que s'ofeguen en llàgrimes que busquen on caure. Mans que no troben on agafar-se, mig somriures forçats que no troben reflex. Crits perduts en la immensitat del buit, sense ressò.

Ets vidre.

Busques un motiu. Implores una resposta.

A crits

2009-01-20T12:36:00.004+01:00

"Poder viure a prop d'aquest camí,

poder beure l'aigua d'aquest riu,

sentir la pluja com cau i ens mulla,

i tenir-te al meu costat agafant-te de la mà,

per si no ho podem fer demà.

(...)"

Això es pot salvar

Llibertat als instints més amagats.

Deixar anar el plor ofegat, dir tot allò que s'ha callat. Quan no puguis més, crida!

Crida'm...

En silenci III

2009-01-14T21:53:00.004+01:00

Quan sona el telèfon.

Dies en què dins teu no surt el sol; dins meu, tampoc. Moments de tu contra el món; jo també tanco els punys. Quan una llàgrima s'escapa; mig teva, mig meva. Paraules que costen de dir; intuïcions que convertim en certeses. Sentiments que et brollen dels ulls; m'ets reflex.

Pensaments que costa pronunciar. Colze amb colze.

En silenci II

2009-01-13T12:16:00.003+01:00

Paraules a mitges.

Perquè tantes coses et diria... Et miro i perdo la veu. Et miro i em paralitzo. Et miro i penso que ets somni. Et miro i desapareixes. Et miro i no m'ho crec. Et miro i no vull despertar-me. Et miro i brillo. Et miro i em pessigo, em frego els ulls. Et miro. No ets somni, ets real. Et toco, no t'esfumes com un miratge. Et miro, et torno a mirar; no desapareixes com una il·lusió. Et toco, et toco... no ets producte de la imaginació. Hi ets.

Perquè tantes coses et diria... i tantes més te'n faria! Sense veu, sense mobilitat; no puc parlar-te, tampoc no puc tocar-te. Una estàtua de sal. Que algú mogui els fils com si fos un titella. I així, poder dir-te a cau d'orella, poder palpar-te.

Perquè tantes coses et diria...

La felicitat V

2009-01-08T13:31:00.005+01:00

De color carbassa.

Res tan bonic com veure un somriure dibuixar-se en uns llavis. En els teus llavis.

No necessito res més.

La màgia

2009-01-05T15:44:00.009+01:00

Aquesta nit.

Fixeu-vos en els ulls dels infants. Tot és màgic aquesta nit.

Una de nassos II

2008-12-31T13:56:00.007+01:00

Avui surt al carrer l'home dels nassos.

"Si em dius adéu,

vull que el dia sigui net i clar,

que cap ocell

trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort

i que trobis el que t'ha mancat

en mi.

Si em dius: et vull,
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar

temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren, i així pren
tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc,
escrius per demà.
Que demà, que demà
mancarà el fruit de cada pas;
per això malgrat la boira,
cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg."

Lluís Llach
Que tinguem sort

Una de nassos

2008-12-29T22:09:00.006+01:00

I el pastís d'en Nobita!

capgirell

1 m. [LC] Caiguda en rodó. Rostos avall, a capgirells.

2 m. [LC] Tombarella . Fer un capgirell.

3 m. [LC] Canvi sobtat de situació, de fortuna, etc., ruïna. En aquests moments, hi ha moltes cases comercials que fan un capgirell.

Capgirat. Un bon espectacle circense. Nas vermell, acrobàcies, gags, mímica... El resultat: diversió a tutti plen.

Que bonic tornar a ser criatures. Impagable.

De tradicions

2008-12-27T13:38:00.003+01:00

Fer Nadal.

Família al voltant de la taula. Neules de xocolata, torró i cava. Nadales. Brindis, versos i desitjos de prosperitat. Regals, petons i somriures. Compres, consum i despeses. Pessebres i arbres de Nadal. El joc del quinto, la quina, el concert de Sant Esteve, i el 25 de desembre fum fum fum. Cop de bastó al pobre tió, pares Noel que arrisquen la seva integritat física tot enfilant-se als balcons. Carrers engalanats i pessebres vivents, missa del Gall i cantada de nadales. Sopa de galets, escudella i carn d'olla, i canelons.

Torna Nadal
L'arbre desvella sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

A la una, a les dues, a les tres...

2008-12-19T21:03:00.007+01:00

Bufa! (però, abans pensa't un desig)

Aniversaris.

Un any de lletres entrellaçades. Tres-cents seixanta-cinc dies de somnis somiats. Dotze mesos d'esperances no perdudes a mig camí. I encara no hem arribat.

Tot és possible i tot està per fer.

Miquel Martí i Pol

Ara mateix

Momentets II

2008-12-14T21:22:00.007+01:00

Persecucions nocturnes.

"Sigo buscando una sonrisa de repente en un bar,

una calada de algo que me pueda colocar,

una película que consiga hacerme llorar, ahá...

Cambiar un “no me creo nada” por “te quiero, chaval”,

cualquier excusa, una chorrada, es buena para brindar

soltar en una carcajada todo el aire y después respirar.

Sentirme como una colilla entre unos labios al fumar,

colgarme de cualquiera que le guste trasnochar,

qué inoportuno fue decirte “me tengo que largar”,

pero qué bien estoy ahora, no quiero volver a hablar

de princesas que buscan

tipos que coleccionar

a los pies de su cama,

eres algo que he olvidado ya.

(...)"

Pereza

Princesas

Somriures gratuïts. Perquè sí, només perquè en tens ganes. Una d'aquelles cançons que t'encanta; no té res d'especial, i fins i tot és simple, enganxadissa, repetitiva, però et produeix una sensació impagable: bon rotllo a dojo!!!

Per la pluja, el fred, la nit, el sol del migdia, el color lila, la criatura que portes dins, les abraçades, la copa dalky, el te a la intempèrie, la cita acordada, la becaina al tren, la gent que té ganes de xerrar, les boníssimes notícies, el futbol espectacle (o l'espectacle del futbol), l'olor dels llibres, el plaer de tenir-te, la solidaritat, el petó espontani, el retrobament, la superació personal, les ganes de viure, el recolzament incondicional,

per la lluna plena.

Viure IV

2008-12-11T13:53:00.003+01:00

Fred.

Sense tacte a les mans, tampoc als dits dels peus. Llavis tallats i nas vermell. Orelles congelades, pell resseca. Glopades d'aire gèlid. Mans encongides dins les butxaques, rostres amagats sota les bufandes. Les dents espeteguen.

Un cafè amb llet ben calent, hi apropes les mans. Quin plaer! Un glop; la llengua crema però tan se val, o potser ni te n'adones. Només escalfor que recorre tot el cos: et revifes. I allargues aquest moment, a glopets petits.

Sense por

2008-12-08T21:19:00.006+01:00

Ara sí!

Mans entrellaçades que s'estrenyen amb força. Mirades que desprenen espurnes. Cossos nus que no tremolen. Et miro i sé que lluitarem si se'ns giren en contra. Que hi tenim el cul pelat, potser és cert. Que sovint n'estem fins els collons, una gran veritat. Que l'ambient és pura hipocresia, això sempre ho hem sabut. Que estem farts de caure però que sempre ens tornem a aixecar, ningú no ho podrà negar mai. Que no abaixarem la mirada, per desafiar el món.

Que em tens i que et tinc, aquí.

"(...) Recordo el dia que em vas dir si et podia escoltar;

jo tenia els ulls cansats, m'acabava de llevar.

(...)"

Tu ho esperes tot de mi

Teràpia musical

2008-12-05T12:29:00.004+01:00

I divendres faves tendres. (oh lai la, la masovera, la masovera!) *

Busques una mitja rialla que t'il·lumini el rostre. Quelcom que valgui la pena, que et faci tirar endavant. Vols abandonar aquesta actitud pessimista; sembla, però, que ella no et vulgui abandonar a tu: se t'arrapa més fort que una paparra.

Busques una cançó que il·lustri sentiments. Una melodia trista, la trobes. Apuges el volum, ben alt, i cantes fort, molt fort. Poc més d'un parell de minuts i la música calla, tu també. Una mena de pau interior, un mig somriure. No saps perquè ni de què, però t'has alliberat.

I penses que és divendres, i un cap de setmana llarg, i fa solet, i saps que hi haurà tranquil·litat, i sentiràs el silenci, i t'escoltaràs, i tindràs temps per a tu. I t'encanta! I taral·lareges oh, lai la, la masovera, la masovera... I somrius.

* Cançó popular

La masovera

L'angoixa

2008-12-01T14:25:00.003+01:00

Nits en blanc.

Quan no tens on agafar-te. Ni sí ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata. Incertesa.

"Huyes, huyes, huyes a otro lugar,

otra percepción de la vida te ayudará.

Otra percepción de la vida demuestra

que nada es verdad, otra percepción

de la vida, te ayuda a pensar.

Huyes, huyes, quieres tranquilidad,

que te dejen pasar un rato en soledad,

que te dejen pensar un rato por qué

sientes gran malestar. Escuchando un disco

barato en soledad"

Skalariak

Huyes

Un disc barat. I que quan desperti tot hagi estat un malson.

La fragilitat

2008-11-29T12:21:00.002+01:00

De sota les pedres.

Com fulles tremoloses, que pengen d'un fil abans de caure i perdre's a la seva sort. Arriba una ràfega de vent, violent, i empeny, arrasa tot el que troba al seu davant. Aleshores, no som res, no som ningú.

Somriures de vidre, trencadissos.

La no-felicitat

2008-11-26T21:46:00.005+01:00

Fet miques.

Algun dia em van dir: la vida és bonica. Més d'una vegada he vist la pel·lícula La vita è bella (Roberto Benigni), una de les grans del cinema, sens dubte. I canten que La vida és bonica (però a vegades complicada).

Em quedo amb la darrera, d'Els pets. Quina raó!!! I és que pequem, pequem d'innocència. Tot va bé, i ens despreocupem; caminem per la vida com si flotéssim en un mar de núvols de sucre. Feliços, riallers, banals fins i tot. La sort ens va de cara. Ens creiem reis i reines del mambo, els més grans, els millors. Res ni ningú ens podrà tòrcer. Res? Ningú?

El somni trencat a bocins. Un bon dia el vent se'ns gira en contra. Ja no som reis ni reines del mambo, ja no som els més grans, ni els millors, sinó tot al contrari... i tot d'un dia per l'altre, així, en un obrir i tancar d'ulls. Érem a dalt de tot i hem caigut, de ben amunt. Ara tot és de color negre, res no va com hauria d'anar. No veiem llum al final del túnel.

Replantegem-nos la realitat.

Deliris

2008-11-21T21:20:00.006+01:00

(O la troca groga)

Si camino i no arribo enlloc.

Tot. És massa per a mi. Em faig petita en aquest món (de mones), sóc petita. Petita o no, tan se val. Alço la mirada, em perdo. Tampoc no sé què busco. No em trobo. Idees, sensacions, mareig. Tot, no-res. Blanc, ara negre. Notes en un paper mig esquinçat, gargots. Missatges codificats. Tot. És complicat. Una sortida, llum ben lluny, però llum al cap i a la fi. Decisió i fermesa. Tornem-hi altre cop: ensopego. Una pedra rodola carrer avall. Tot, què és tot? Sense resposta. Nit, somriures. I els fanals encesos. Fuig, indiferència. Intents. Si caic em torno a aixecar, si caic em torno aixecar, cauré... sí! Mans entrellaçades. Abraçades fetes miques. Una llàgrima, brilla a contrallum. Pluja fina, el vent em confessa un secret. Tot, res, sempre, mai. Extrems. Violència i tendresa. El so del silenci, el silenci del soroll. Entre tanta gent, ningú. Dibuixo amb els dits enfonsats en la sorra...i s'esborra, tot. No en queda res. En blanc.

Redescobrint la importància dels petits detalls.

Un cafetó, si us plau

2008-11-17T13:10:00.004+01:00

(encara que sigui virtual)

Només són quilòmetres.

Moments compartits que quedaran sempre per al record. L'atzar ens va fer trobar i vam connectar, tan simple com això. Èpoques d'estudi, dolces èpoques d'estudi... ara que ja han passat.

Els amics al costat de casa: fas un truc i ja ets en un bar fent un cafè tot conversant-hi. Els coneguts que et creues tres vegades cada dia pel carrer. I els habituals dels cap de setmana a la nit. Amics de la infància que tornen, com si no haguessin marxat. Amics d'amics que es converteixen en amics. I companys de facultat, i amics de la facultat. I amics que són lluny, però sempre propers.

Quan necessites que s'inventi el canvi de lloc instantani. Quan trobes a faltar aquella expressió, la mirada de complicitat, hores perdudes en qualsevol racó, passejant, en una llibreria, una cerveseta al bar del costat de la facultat (i els comentaris dels cambrers), les hores com passaven volant al jardinet, i la campana habitual a l'hora de francès, i el Raval, i les competicions de morenor, i aquell somriure que t'arregla un dia de merda, i les hores compartides al tren, i sopars i festes (borratxeres ultracomentades i inoblidables), un petó perquè sí, perquè fas cara de trista, en el moment adequat.

Somriure als llavis. Malgrat la poca constància, hi ha coses que perduren.

... reprendrem la conversa en el mateix punt...

Banda sonora III

2008-11-13T13:56:00.003+01:00

"Tan tan...
Llaman a la puerta otra vez,
¡Ya va! ¿Quién es?
Fuí a abrir,
y se metió en mi casa un amanecer.
(...)"

Extremoduro
Golfa

Teva. Meva. Nostra.
Em sembla que si mai em preguntessin quina és la nostra cançó, contestaria: "Golfa, d'Extremoduro". Sí, és probable. Tot i que hi ha una llarga llista de cançons d'aquest grup que em recorden a tu (com ara La vieja (canción sórdida), So payaso, entre d'altres). I és que aquella cinta de casset va girar infinites vegades dins la platina del radiocasset del teu cotxe.

Temps era temps...

Momentets

2008-11-09T23:04:00.003+01:00

Perquè em ve de gust,

escalfar-me les mans davant de l'estufa, comprar tomàquets al mercat, menjar torró de xocolata abans de Nadal, i fer bombolles de sabó amb el meu nebot, i sentir-lo riure, caminar pel carrer despistada, molt despistada (com sempre), fer-te un truc a mitja tarda, fer un cafè en bona companyia, aprofitar el solet en una terrassa del passeig, brindar per un any més, abraçar-te tota la nit, regalar coses verdes, i corticoles para volver a empezar, riure fins a plorar, adormir-me al sofà, escriure coses sense sentit, olorar la rosa vermella (que no fa olor), mirar-te mentre dorms, fer-te massa petons, estar-nos en silenci...

Perquè sí.

2008-10-29T10:59:00.004+01:00

"Quan tot sona tan repetit,

tan inútil, tan avorrit,

quan l'únic combustible és el dolor.

Quan la veu que tant t'ha promès

et confessa que no pot més,

quan el que era per sempre, ara és record.

Quan se't fa tan costa amunt

començar des del mateix punt

prova de cridar-me, que no tens motiu per estalviar-me.

Jo sóc el teu amic,

vull que em molestis, sóc aquí,

parla'm o plora,

mai és mal moment, mai tard o d'hora.

(...)"

Els pets

Jo sóc el teu amic

Un d'aquells dies en què costa seguir. Sense motiu (aparent).

Gris és el color del dia, i amarg el gust del meu somriure. Busco una raó per justificar aquest estat d'ànim; deu ser que necessito fer la fotosíntesi, un raig de sol, si us plau! Per tornar a brillar.

Em regales un somriure?

En positiu

2008-10-22T17:13:00.003+02:00

El dia és gris, ennuvolat. Però duu un missatge amagat: avui pot ser un bon dia. Fem que així sigui!

Les històries del passat. De vegades fa mandra remenar-les, altres cops fa mal, sovint fa replantejar-se actuacions, pensaments i altres menes de sentiments, ja sigui en positiu o en negatiu. Ens fan riure, i ens fan plorar. Potser no canviem, potser; però evolucionem, de ben segur que sí.

Quan es curen les ferides. I compartim.

La felicitat IV

2008-10-19T20:55:00.008+02:00

Converses a mig matí.
Xerrades de llit, amb el llençol que ens tapa fins al capdamunt, escalfor, paraules tranquil·les i sinceres que res no volen fer malbé, ans al contrari... Mirades penetrants, de confiança, benestar, abraçades càlides i intenses que voldríem que no tinguessin final.

Sensació de ressaca, injustificada. Son, molta son. I mandra, encantadora. Ai! Què faríem sense aquestes tardes de diumenge? Amb pijama i bata d'estar per casa, lleganyes als ulls, la marca dels llençols, permanent, a la galta dreta, la boca com pastosa, els cabells despentinats, despentinadíssims, cadascun fa la seva, i els ulls que pesen, massa, i piquen encara més, els reflexes van tard, no tenen pressa, la vida passa lenta, sempre, els diumenges a la tarda.

D'això se'n diu felicitat.

Gris

2008-10-17T18:23:00.005+02:00

Viure en una bombolla.

No pensar, no, no, no! Silenci, quietud i color blanc, quasi transparent. Sentir l'imperceptible so del no-res, l'esclafit de les bombolles de sabó. Alimentar-me de moments que facin somriure, somiar amb muntanyes impossibles, somiar. Fer-me petita, recordar jocs innocents que retornin aquella felicitat. Evadir-me, respirar molt profundament i volar, volar ben amunt. Conventir-me en un punt llunyà i minúscul, gairebé invisible. Desaparèixer.

Un bon dia

2008-10-12T20:35:00.006+02:00

Aire als pulmons.

Diumenge. Res a celebrar. Somriure espontani, enorme, i ulls brillants. Camisa, pantalons, sabates, i cinturó: tot elegància.

Celebro que sóc jo amb tu, que ets tu amb mi.

(Sense) fum

2008-10-03T15:12:00.004+02:00

Les hores passen lentes,
els dies no es fan nit.
Nits sense gust a res, insípides.

Cercles de fum, trencats.
Cendrers que perden tota utilitat,
encenedors que s'apaguen.

D'entretemps

2008-09-25T13:28:00.003+02:00

Filigranes per un raig de sol, intens; no escalfa prou. El paisatge de tons groguencs, terrossos. Fulles tremoloses. Algunes cauen i es fan sentir sota les sabates, a cada pas. ni màniga curta ni llarga, mitges mànigues i mocadors al coll.

Benvinguda, tardor!

A flor de pell

2008-09-22T16:45:00.006+02:00

Errors, records, i crits de revolta.

No sempre és fàcil. Aixecaré la vista i t'afrontaré, de fit a fit. És el moment, tinc ganes de gaudir-lo, i de gaudir-te. Mots i mirades, somriures i ganyotes, brindis i silencis, cendrers i flors, papers i llaminadures de maduixa.

Via lliure a la imaginació. Per a tu.

"Tinc una mania inconfessable

i és que m'encanta capbussar-me

en els teus ulls

tocar-te en silenci,

besar-te lentament

per tot el cos.

L'alba ens sorprèn

mirant-nos tendrament

després de la batalla

sempre ve la calma,

des del teu llit tot sembla diferent.

Tinc una mania incontrolable

i és que m'agrada mossegar-te en el bescoll,

ficar-te les mans per dins de la brusa

i jugar amb els teus pits.

I arrancar els botons dels teus pantalons,

amb tan poca destresa

que redolen per terra

com si foren

dos gladiadors.

Ja no aguante més,

vaig a rebentar,

sent calfreds per la columna vertebral,

quina sensació d'immortalitat,

com si tan sols existirem en el món nosaltres dos,

com si acariciara els núvols amb les mans...

Sent una alegria irreprimible

cada vegada que em desperte

al teu costat,

i em ve a la memòria

la nit increïble

que se n'ha anat volant.

Isc al carrer,

camine entre la gent,

és hora de somriure,

és el moment d'escriure

cançons que parlen del present.

Ja no aguante més,

vaig a rebentar,

sent calfreds per la columna vertebral,

quina sensació d'immortalitat,

com si tan sols existirem en el món nosaltres dos,

com si acariciara els núvols amb les mans...

Ja no aguante més,
vaig a rebentar,

sent calfreds per la columna vertebral,

quina sensació d'immortalitat,

com si tan sols existirem en el món nosaltres dos,

com si el temps es detinguera en aquest mateix instant,

com si acariciara els núvols amb les mans, amb les mans..."

Pau Alabajos

Tinc una mania inconfessable

2008-09-17T20:20:00.006+02:00

Crits, gargots, boira.
Somriures ofegats, llàgrimes.
Silenci.

Preguntes al món, i calla. La Lluna brilla.
La ciutat s'apressa, acaba un altre jorn.
I tu immòbil.

Preguntes al món, i calla. Covard.

Sensacions

2008-09-14T21:46:00.008+02:00

... de finals d'estiu

"(...) dies que em toquen el cor,

petites carícies que em treuen la por,

instants que encadenen les penes,

bocins de tu que em fan millor.

(...)

flors de taronja,

espelmes i esponges,

llibretes noves,

nines de roba,

platges amb arbres,

llocs on besar-te,

flors de taronja,

espelmes i esponges,

llibretes noves,

nines de roba,

flors de taronja,

espelmes i esponges,

platges amb arbres,

llocs on tocar-te

la meva millor cançó. "

Els pets

Bocins de tu

Setembre.

Canvia el temps, es fa fosc més d'hora, passen les hores a poc a poc, sense pressa. Bonica sensació de mandra. Fulles que cauen, primerenques. Aprofitem els darrers raigs de sol, del migdia. Gotes de pluja damunt la pell, arraulits sota el llençol.

M'agrada.

Engrunes

2008-09-02T16:37:00.003+02:00

Miquetes de tu, miquetes de mi.

Elimino imatges, innecessàries. Retoco moments, imperfectes. Repasso contorns, mig esborrats. Detalls borrosos, indefinibles.

Arranco full rere full, fins a quedar-me sense. He esgotat tota paraula possible. Res que et defineixi. Invisible.

Ja només ens queden les engrunes; de tu, de mi,

les nostres.

Camins

2008-08-20T13:11:00.002+02:00

Cicles.
Torna l'agost. I el paradís.

Moments de tranquil·litat transparent.

La cobardia II

2008-08-12T18:33:00.006+02:00

He arribat a l'última ratlla de la darrera pàgina d'un llibre de contes curts d'en Pàmies, breus però carregats d'intenció. Un bon exercici? Aturar-se a pensar què amaga cada conte, què ens xiuxiueja entre línies. Doncs sí, com deia, he tancat el llibre, però minuts més tard l'he tornat a obrir per rellegir-ne algun conte, alguns fragments a l'atzar. I l'última frase del darrer conte: "(...) A la ràdio, he sentit que si menges una llimona sense fer ganyotes, s'acomplirà tot el que desitgis, però em fa por provar-ho, fer ganyotes i que cap desig no es faci mai més realitat"

Sergi Pàmies

Precisament parlàvem de tu,

dins el llibre Si menges una llimona sense fer ganyotes

Els ulls fixos en el punt final. Paràlisi. En blanc. Estat de xoc. A mi també em fa por. No en sabria, no en sabré, i aleshores cap més desig... mai més... El món s'acaba. Tanco el llibre de pressa i el deso al prestatge, al final de tot: ara, els contes curts de'n Pàmies són els últims de la fila, a l'espera que algun altre llibre, aviat, ocupi aquest darrer lloc.

Sentència carregada de significat. Efecte aconseguit: no deixo de pensar-hi. Pensament que em condueix cap a altres camins, altres pensaments. No oblido la llimona ni les ganyotes.

Em fa por la carretera, tinc por dels gossos, em fa por la ignorància, em fan por les alçades, la soledat, em faria por viure una guerra, i em fa por perdre aquells a qui estimo, i tinc por...

i tanta por!

Sense ordre ni concert

2008-08-07T17:52:00.004+02:00

"És tard, no sé quina hora és,

però és fosc fa estona.

És fàcil veure que no hi ets,

ni un paper, ja poc importa.

Poso els peus a terra, vull caminar,

necessito despertar en un dia radiant.

Encara em queda temps per descobrir

tot allò que m'he amagat i que no m'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren

paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.

I ploren, ploren pels carrers, ploren

com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Difícil descobrir qui sóc avui.

(...)"

Gossos

Corren

D'ahir i d'avui.

Dimecres 6 d'agost, ahir, vàrem posar fi a la Festa Major 2008. Moments que no s'esborraran: molta cervesa, moltes estones ballant al so dels tabals i les gralles, actuacions castelleres, i falconeres, concerts, foc i bèsties...

Grans estones, que es barregen amb sensacions un pèl estranyes; dies de festa i gresca de la grossa marcats per un cert regust amarg, el pes de temps passats. Agafem distància i sembla que tot brillava, que tot era meravellós. I sí, segurament va ser-ho, si més no, prefereixo guardar-me'n aquest record, l'idil·li.

Avui, però, el sol també espurneja.

FM '08

2008-08-01T13:47:00.007+02:00

Omple't de festa!

Veure com plouen espurnes de foc, sentir l'olor de pólvora pels carrers plens de gent, amb barrets de palla, fent dringar els gots que vessen de beguda, amb el repic dels tabals tothora. I música, nits d'estiu al costat del mar. Seran dies llargs, de sol a sol, intensos. Fins a l'últim toc de gralla, l'últim brindis, l'última boja, l'últim pilar, el darrer acord... A gaudir-ne com mai, com sempre, un any més!

VISCA LA FESTA MAJOR!!!

Etapes

2008-07-28T18:02:00.004+02:00

Cada día trato de acertar

por donde saldrás,

eso es tanto como adivinar

qué nos va a pasar.

Has estado, hace tiempo,

algo raro por momentos

me pregunto, algo inquieta,

qué nos va a pasar.

No recuerdo cuando decayó

la conversación,

ni el punto en que dices tú

que algo cambió.

Sin embargo, mientras tanto

yo me guardo la esperanza

y las cosas que en la plaza

nos dijimos hoy.

Ahora que te vas, pediré perdón

y dirás que no y estará muy bien,

ya sabes porqué, yo me esconderé.

Ahora que te vas ya no saldré más,

dime para qué, si no te voy a ver...

Cuando pase el tiempo

conocerás a alguien más

y me olvidarás, es que es lo normal.

Aunque nos dé rabia siempre ocurre igual,

y nos esforzamos en disimular...

La buena vida

Qué nos va a pasar

Tanquem parèntesi

2008-07-22T12:45:00.004+02:00

* He vist un riu a París/ a prop de sa torre gris...

París queda enrere. Una joia. Una ciutat per tornar-hi, sens dubte. Tanco els ulls i encara la veig; que perduri molt temps dins la memòria, fins que els ulls la puguin tornar a assaborir.

Silenci opressor, martiri de covards.

Mirades que busquen reflex en pupil·la aliena.

* Antònia Font

Mecanismes

Parèntesi

2008-07-08T18:42:00.003+02:00

Amb el cap de setmana passat encara ben viu. Faraday 08: la puesta en sociedad del verano, que dic jo. Ubicació immillorable, bona temperatura, bona música, millor ambient (amb guapitos i guapitas inclosos, no s'ho perdrien per res del món) Repetirem l'any vinent, com cada any.

Inici de setmana amb pedals, tanta festa! I demà passat: París, la ciutat de la llum, la ciutat de l'amor, m'espera. Per perdre'm-hi. Ganes de passejar, d'impregnar-me de paisatges, de colors, d'olors, de sensacions...

À bientôt, Vilanova!

"S'aire l'atravessa amb un minut i un avió de ferro bimotor

vola més enllà des niguls a 9'5 mil peus d'altitud, latitud sud

mos precipitam damunt París i sa maniobra és en descens

t'he d'escriure un vers un moment..."

Antònia Font

Love song

No sóc valenta

2008-07-04T18:38:00.003+02:00

Busco una llum
busco un color
camino sense direcció.
El carrer és fosc
me'n vaig de tort
avui no em sento triomfador.

Espero que et vagi tot bé
ja ens trobarem allà a l'infern
ens en riurem del que vam ser.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
No sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
tot queda igual.

M'aixecaré d'aquest racó
m'escaparé de la paret
als meus records calaré foc
quan trobaré algun bar obert.

Vull perdre el nord
vull estar boig
Beure'm un riu sencer d'alcohol.
Vull cridar al cel que ja no hi sóc.

No sé si això és l'inici del final
no sé si estic despert o estic somiant
només sé que quan provo de canviar
tot queda igual

No sé ...

Sopa de cabra

Tot queda igual

Quan el que falta és comunicació.

A tota persona que, com jo, algun dia, o tot sovint, no ha sabut trobar les paraules. Un cop deixes anar la primera tot és més senzill, diuen.

Banda sonora II

2008-06-20T12:08:00.005+02:00

¿Qué tiene tu veneno,
que me quita la vida sólo con un beso,
y me lleva a la Luna,
y me ofrece la droga que todo lo cura?
Dependencia bendita,
invisible cadena que me ata a la vida.
Y en momentos oscuros,
palmadita en la espalda ya estoy más seguro.
Se me ponen si me besas...rojitas las orejas.
Pon carita de pena,
que ya sabes que haré todo lo que tú quieras.
Ojos de Luna llena,
tu mirada es de fuego y mi cuerpo de cera.
Tú eres mi verso, pluma, papel y sentimiento.
La noche yo y tú la Luna,
Tú la cerveza y yo la espuma.
Se me ponen si me besas...rojitas las orejas.

Fito y Fitipaldis

Rojitas las orejas

Qui canta...
Recordo, com si fos ara mateix, la primera vegada que vaig sentir aquesta cançó: era migdia, tornàvem de l'institut i un amic em va posar un auricular a l'orella, em va dir "escolta, és boníssima". Vaig escoltar, en silenci. Quan va sonar l'últim acord, vaig somriure. Tenia raó. I aquella veu m'havia atrapat, m'havia captivat, m'havia hipnotitzat...

"Orgàsmic", li vaig dir.

D'altres temps

2008-06-15T22:55:00.004+02:00

Parábolas I

Era un niño que soñaba

un caballo de cartón.

Abrió los ojos el niño

y el caballo no vio.

Con un caballito blanco

el niño volvió a soñar;

y por la crin lo cogía...

¡Ahora no te escaparás!

Apenas lo hubo cogido,

el niño se despertó.

Tenía el puño cerrado.

¡El caballito voló!

Quedóse el niño muy serio

pensando que no es verdad

un caballito soñado.

Y ya no volvió a soñar.

Pero el niño se hizo mozo

y el mozo tuvo un amor,

y a su amada le decía:

¿Tú eres de verdad o no?

Cuando el mozo se hizo viejo

pensaba: Todo es soñar,

el caballito soñado

y el caballo de verdad.

Y cuando vino la muerte,

el viejo a su corazón

preguntaba: ¿Tú eres sueño?

¡Quién sabe si despertó!

Antonio Machado

L'havia oblidat...

i ara m'ha tornat, com un cop sec i inesperat.

La tranquil·litat

2008-06-09T13:08:00.003+02:00

Empremtes i contorns
Sola, enmig de la cridòria d’aquest món boig que no s’atura, lluito per allunyar-me de la pressa; que el so despreocupat de les ones s’apoderi de mi. Busco un refugi, un racó per trobar-me. Necessito deixar-me anar, alliberar les paraules que m’habiten, tancades en la foscor dels viaranys del meu cervell.

M’enlluerno. Raigs de sol topen amb el blau més pur. Un mirall de mil cristalls turqueses s’alça imponent, s’ofereix com un regal. Un dia, de més, per no deixar-ne perdre ni un sol gra d’arena.

Trepitjo. Sense adonar-me’n els peus es dibuixen a la sorra. Cinc segons més tard, desapareixen. És l’empremta inescrutable del pas del temps. Sento el present damunt la pell, el vent de l’illa m’acaricia suaument, sense aturador, l’olor de la mar em transporta fins als dies de jocs infantils que ja no tornaran. Recordo el passat i visc l’avui.

Torno d’un viatge a través del meu temps. Potser em calen només uns minuts, o potser més estona per desfer-me de l’estat de nostàlgia que s’ha instal·lat dins meu. Un cop ha desaparegut aquesta sensació, observo. Deixo que els ulls s’impregnin del blau del cel, que en retinguin la intensitat, n’aprenc de memòria tots els tons. Ressegueixo ara un núvol amb la mà, ara un altre amb la mirada, després en toco un, és cotó fluix! Vull tastar-ne un, un amb gust de llimona i textura flonja! Continuo com hipnotitzada, captivada per aquest paisatge feréstec que m’apareix davant dels ulls sense que jo pugui evitar-ho. Les roques, immòbils i desgastades, em recorden que el temps és efímer; l’ara i l’aquí ja s’han convertit en moment passat amb regust estrany de record entranyable.

Xàldiga
23/8/07

Banda sonora

2008-06-06T13:42:00.003+02:00

Temps per al record.

Cançons que han posat lletra a la meva vida, a la nostra. Acords que creia oblidats, tornen com si mai no haguessin callat. I em provoquen un somriure, amarg. Pensem que qualsevol temps passat va ser millor. Demà també recordarem l'ahir. I somriurem, mig tristos.

Se m'escola entre els dits.

"Para algunos, la vida es galopar un camino empedrado de horas, minutos y segundos. Yo más humilde soy, y sólo quiero que la ola que surge del último suspiro de un segundo me transporte mecido hasta el siguiente"

Extremoduro

Salir

Intuïcions

2008-06-03T12:44:00.008+02:00

El principi del final.

Saps quan tens aquella sensació? Sí, aquella en què saps una cosa però ben bé no saps perquè la saps, però saps que la saps (?) Em fa l'efecte que ho he fet més complicat del que és en realitat, però bé, ja em passa això a mi... No ho intentaré arreglar, no sigui cas que hi doni més voltes i ho acabi d'enredar del tot!

Tornem-hi: saps quan tens aquella sensació? Un cuc a l'estómac que et fa pessigolles, que se't passeja amunt i avall, que se t'entortolliga al coll fins a fer-t'hi un nus. Quin patir! I el cuc que no marxa, no hi ha manera de fer-lo desaparèixer. I les nits passen, en blanc i els ulls oberts. Des del llit (i dins el cap) vius mil històries en color, reals com la vida. En canvies els diàlegs, els torns de paraula, l'entonació i, evidentment, també en canvies el final no saps quantes vegades. I les hores passen, lentes.

Inventes una història sense final. T'enganyes.

La por III

2008-06-02T13:32:00.004+02:00

Damunt d'un trapezi.
Em fan por les altures. Estic a dalt, a dalt de tot. I tanco els ulls, ben fort. Els obro: la immensitat del món davant meu. Reina del cel. El vent em fueteja la cara. Aires de llibertat.

Abaixo la mirada. L'abisme als meus peus.
Caiguda lliure.

"Por de parlar,

de dir alguna cosa que no et pugui agradar,

de deixar anar una altra mentida

a la teva mida.

Por de callar,

desant les paraules a qualsevol calaix,

per no deprimir-te o fer-te badallar,

saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga.

(...)"

Els pets

Por

Sentit(s)

2008-05-30T13:44:00.006+02:00

Et miro, em mires.

Ulls endins.

T'oloro, m'olores.

Perfums.

Et tasto, em tastes.

Entre gustos.

Et toco, em toques.

Sense mans.

Et sento, em sents.

Tremoli el món.

La pluja

2008-05-27T21:37:00.004+02:00

Quan ballo danses ancestrals.

No m'ha quedat altre remei que acostumar-me a les gotes d'aigua. A aquelles que cauen del cel, quan els angelets ploren o pixen (diuen alguns). Doncs sí, amb resignació, o amb més o menys bon humor no me n'ha quedat altra que acceptar-ho. No per res, sinó perquè els fenòmens naturals no els puc controlar: tandebò pogués obrir i tancar l'aixeta quan més de gust em vingués. Però el món no funciona així.

Primer remugo, em queixo, odio aquestes gotes, que sembla que mai hagin de parar de caure. Després m'ho miro des de darrera la finestra. Cauen incessants, amb força. Passa l'estona i continuo immòbil a l'altre cantó. Decideixo obrir una miqueta: una alenada d'aire fresc m'arriba. Em relaxo. No deixo de mirar-m'ho: el paisatge mullat té quelcom d'especial. M'atrau, el so de les maleïdes gotes quan topen contra el terra. No sento res més, només el xiri-miri. I no em moc. Que res ni ningú espatlli la màgia d'aquest instant, que sembla que hagi de durar per sempre.

M'enamoro del que veuen els meus ulls, d'aquest caure i topar de les gotes contra el terra mullat, i del moment. Em quedaria així, quieta, fins al final. El temps m'ha fugit. Ara ja no plou. El carrer mut, humit. El cel gris, mig trist. Surto al carrer a respirar, que tot l'aire sigui meu. Els llevis premuts amb força l'un contra l'altre, que cap soroll inútil ho espatlli.

Un moment de silenci.

Jo mai mai...

2008-05-26T13:52:00.002+02:00

...

Arriba divendres. Compres. I plans. I missatges i trucades. Confirmat. Bombons de Bèlgica. Formatge de cabra a l'amanida, massa. Xibeques buides, l'endemà trencadissa al contenidor de vidre; serem sostenibles. Olives negres i olives verdes. Catànies, un pecat deliciós. I pizza, per no perdre el costum. I vodka, rus. I més vodka. Preguntes indiscretes, i descobrim coses que no ens esperàvem jajjaja. Una altra ronda, i una més, i per què no una altra? Jo mai mai... toca beure, confessió d'inconfessables! Fins l'última gota. I Patum a Berga. Brindis amb barreja? Salt de plens i l'últim tirabol. Pluja a manta, ganes de sol. I el llit em dóna voltes. Donuts mini max, mmm... orgàsmic! Sofing. Coca de la iaia, i pizza. Més bombons. I cigarretes que seran burilles al cendrer, ple a vessar. Vinillu del bo. La selecció, la nostra. Partit a partit ho aconseguirem. I obrim més xibeques. I el Chiquilikuatre. Perrea, perrea. I va, marxem. L'última copa de vi, brindis. Seguim amb cervesa. Els llums s'encenen, ens fan fora. A dormir! I plou... Diumenge fa mandra, i sofà i més birretes. I conversem.

De cap de setmana.

Patacs d'aigua

2008-05-19T21:44:00.007+02:00

"Pienso que un sueño parecido no volverá más

Y me pintaba las manos y la cara de azul

Y me improviso el viento rápido me llevo

Y me hizo a volar en el cielo infinito

Volare, oh oh

Cantare, oh oh oh

Nel blu dipinto di blu

Felice di stare lassu

Y volando, volando feliz

Yo me encuentro más alto

Más alto que el sol

Y mienstras que el mundo

Se aleja despacio de mi

Una musica dulce

Se ha tocada solo para mi

Volare, oh oh

Cantare, oh oh oh

Nel blu dipinto di blu

Felice di stare lassu

Pienso que un sueno parecido no volverá más

Y me pintaba las manos y la cara de azul

Y me improviso el viento rápido me llevo

Y me hizo a volar en el cielo infinito

Volare, oh oh

Cantare, oh oh oh

Nel blu dipinto di blu

Felice di stare lassu
(...)"

Doménico Modugno

Volare

Llibertat.

Olor a terra mullada, aire pur.

Després d'un ram d'aigua, el silenci.

Inspiro vida, expiro bones sensacions.

Perquè sí.

Un bon dilluns.

La cobardia

2008-05-17T20:01:00.010+02:00

Tot el que m'agradaria.

Vespre de dissabte, insípid. Sense gust de res, hi falta sal. Des de fa molts dies, desitjava un cap de setmana tranquil, lent. Potser ha arribat. És aquest. Ara que m'hi trobo de ple, no em desempallego de la sensació de mandra i son permanent. Sense ganes de fer res, gairebé ni de moure'm. Miro per la finestra. El cel és gris, el terra humit. Tot en harmonia, lentitud. M'imagino dins el llit: els llençols que em cobreixen fins al cap, només sobresurten els ulls. Immòbil. Sense pensar; deixar de ser, deixar d'existir. Quina sensació tan agradable!

Sento passar el temps: segons, minuts, hores, tot s'esfuma. I miro per la finestra. Bona música per acompanyar el temps, que se'n va. Cau el dia, exacte, com cada dia a aquesta hora. I gaudeixo de la calma. Silenci. Observo: el món es mou, més enllà de la meva bombolla de dissabte vespre. I me'n vaig. Com sempre, fixo la vista en algun punt, qualsevol, escollit sense pensar. I ja no hi sóc. Ara escric una carta, aquella que sempre dic que hauria d'escriure. Però mai no és el moment. Ara sí. Mentalment, remeno i trio paraules. Intento que siguin les millors, les més adequades. Però això no se sap mai. Provo d'ordenar-les i que, juntes, tinguin sentit; em temo que no me'n sortiré.

Per tercera vegada, giro la mirada cap a la finestra. I veig vida al carrer, una mica més fosc i gris, però menys humit. I torno d'allà on era, perduda. Esborro les paraules. M'oblido, un dia més, d'aquella carta que sempre dic que hauria d'escriure. Però mai no és el moment.

Potser demà.

La felicitat III

2008-05-16T20:03:00.005+02:00

Somriure fàcil. Rialla ampla i sincera.

És un d'aquells moments petits. Un momentet efímer efímer. Un dels que t'hauria agradat enregistrar per prémer el play quan volguessis. I congelar-ne la imatge just quan toca, ni un segon més ni un menys.

I rebobinar. I reviure'l idèntic, com si sempre fos la primera vegada.

2008-05-12T13:11:00.002+02:00

Pròleg
Obro la llibreta de tapes dures, la de color blau. Passo els fulls, quadriculats i plens de mots qualsevols, un rere l’altre fins a trobar-ne un que estigui en blanc. A la fi el trobo, destapo el bolígraf, i em disposo a escriure-hi alguna cosa. Encara no sé ben bé què, però de seguida la tinta va impregnant la nitidesa blanca.

Decideixo no pensar, només escriure: una lletra lligada amb la següent, una paraula, un espai buit, a continuació un altre gargot que sembla una lletra seguida d’un altre traç insegur, i un altre... quan me n’adono ja he de girar full. Abans de continuar, però, rellegeixo el que he escrit: res massa transcendental als ulls dels altres, em sembla.

Després d’aquesta reflexió d’estar per casa, giro full i continuo escrivint, o potser més aviat hauria de dir fent gargots, no ho sé. Ara, una mica més conscient de tot plegat, reflexiono: aquesta és la meva manera d’escoltar-me i, alhora, de fer-me sentir encara que sigui en silenci. M’explico i us explico coses: de vegades són imatges del dia a dia, de vegades petites pinzellades dels meus somnis, dels meus neguits, alguna vegada també intento trobar les paraules exactes per descriure instants viscuts, en fi, un munt de paraules encadenades que se’m passegen pel cap.

Sigui com sigui, sempre comença de la mateixa manera: amb la necessitat d’evocar-ho tot, de tenyir el full en blanc. I a poc a poc, a mesura que brollen les paraules, aquesta necessitat es va esvaint fins arribar al punt i final. Només aleshores s’acaben les ganes d’expressar-me i expressar-vos. Arribat aquest punt, llegeixo i rellegeixo, retoco i torno a retocar, i hi torno una i infinites vegades. La satisfacció mai no és plena: continuaria buscant sempre la perfecció, malgrat que no existeixi. Una cosa és ben certa, però: un cop tapo el bolígraf i tanco la meva llibreta de tapes dures, la de color blau, em sento bé amb mi mateixa. I penso també què busco: només pretenc despertar-vos emocions quotidianes, somnis, neguits... en definitiva, fer-vos sentir una mica més vius.

Xàldiga
29/10/07

De color de gos com fuig

2008-05-10T18:56:00.002+02:00

Aigua. Núvols. Vent. Bassals. Paraigües desplegats. Bombolles.

Quietud.

Finals

2008-05-07T21:54:00.005+02:00

La quinta essència
Era de nit. Algú em va dir que vagava pel món cercant la quinta essència. Ho recordes? Va emergir dels teus llavis, punyent. La temuda sentència. Era una nit de principis d’agost. Tu i jo. Dins del cotxe, aparcat, la immensitat del mar davant nostre. Negra nit, quarts d’una o la una. Tu parlaves i parlaves, ni un silenci. Mentre, jo, absorta, vaig fixar la mirada en la blanca lluna, que creia plena. S’enfilava enorme, majestuosa, inabastable horitzó enllà. Lluny, molt lluny. La Lluna; milers i milers de quilòmetres la separen de la Terra. Entre tu i jo, la mateixa distància.

Em feia petita per moments. Arraulida en el seient del copilot; volia desaparèixer, anar a fer companyia a la Lluna. Tu ocupaves el lloc del conductor; les mans se’t passejaven pel volant. Una emissora a l’atzar. Música ambient. I sons i sons encadenats; els pronunciaves l’un rere l’altre, sense pauses. Jo seguia captivada per la puresa d’aquella llum blanca d’agost. Les paraules m’arribaven esmorteïdes, llunyanes, buides. No podia mirar-te. Hipnotitzada.

Pensaves en veu alta. Un monòleg inacabable. Havies callat durant mesos. De sobte, sota la fosca, vas articular un so i se’n va desencadenar un altre i, un altre... Et desfeies de tot allò que t’oprimia. Cada paraula, una mica més de llibertat. Res no t’importava. Jo, ja no t’importava. Buscaves els meus ulls, però no els trobaves. Ni te n’adonaves. Jo seguia esgarrapant la lluna amb la mirada; li implorava una resposta, un perquè.

El cap em bullia. No entenia res; era incapaç de deixar anar ni un sol mot. Ho intentava, sense èxit, una vegada i una altra. Els pensaments no trobaven la sortida. Desordre i covardia. En canvi, tu creixies amb cada frase. Més i més gran. Ho veies tot molt clar: cercaves la quinta essència. Jo no ho entenia; la quinta què? Quelcom que jo no t’havia sabut donar. Quelcom que no havies trobat en mi. Resignació. Se’m tancava una porta sense que jo no hagués pogut fer-hi res. Tu havies decidit tancar-la.

Aquelles paraules, que vaig relegar al racó més inhòspit del subconscient, sempre acaben tornant. Ressonen dins el meu cap, buides, sense sentit. Hi penso. Intento donar-los forma, faig que tinguin sentit; un sentit a la meva mida. Mil vegades et sento repetir que vas pel món cercant la quinta essència. Mil cops més em pregunto si ja l’has trobada. Qui ho sap! Qualsevol nit, aixecaràs la mirada cap a la blanca lluna d’agost i ella et picarà l’ullet. Aguanta la mirada i dedica’m tan sols un segon. Un últim segon, si us plau. Aleshores, no ho dubtis, l’hauràs trobat.

Xàldiga

10/4/07

Absències

2008-04-29T23:39:00.003+02:00

Perquè les persones som així de curioses.
Et dibuixo en la foscor, ara ho sé del cert: t'aguanto la mirada i ja et trobo a faltar...

Entre vies i records.

La felicitat II

2008-04-28T13:45:00.003+02:00

Perquè mai no ho llegiràs, t'escric.

Papallones? Dius que no saps què són. T'estimo? Encara no has descobert què significa. Et miro de reüll, i tu no te n'adones. Somric quan m'expliques coses que ja he sentit abans. I callo. En silenci et dic tot allò que tu no sentiràs. Et faig preguntes que tampoc no em respondràs. T'espero quan fas tard. I m'enfado, però no marxo. Divaguem entre núvols de fum i mars que tot ho distorsionen. Espero que els teus dits es passegin, suaus, pel meu cos. Sento l'escalfor i m'agrada. Et regalo un petó, dolç. Preguntes estúpides omplen els buits del temps. M'abraces i callo. Sóc feliç. Potser tampoc no saps què és la felicitat. O, potser sóc jo que me n'he fet una imatge equivocada.

Tan a prop. Tan lluny.

... i Sant Jordi va matar el drac

2008-04-23T00:00:00.003+02:00

Projecteu somnis, regaleu llibres.

Provoqueu somriures, regaleu roses.

Descobriments

2008-04-21T22:33:00.004+02:00

La ceguesa del món.

Els has vist tantes vegades! Tantes com has donat per fet de quin color eren. Els has vist, sí, però no els has mirat. De sobte, un dia t'hi pares algun segon més del compte, i al·lucines en colors i en tres dimensions: aquells ulls que has vist milions de cops han canviat de color!? No, sempre han estat verds (i tu sempre els havies pensat blaus).

Petites subtileses.

Declaració d'intencions

2008-04-18T13:09:00.004+02:00

(o més ben dit: Intent de declaració d'intencions)

Faig dissabte un divendres.

La pantalla d'un blanc que fa por. M'hi assec al davant amb el propòsit d'endreçar la ment, però no sé per on començar. Pel principi, és clar, és obvi, suposo. Faig l'esforç d'estirar el fil, si estiro i estiro hi arribaré. No és tan senzill: pel camí em desvio. Em trobo bifurcacions cada punt i moment, i sempre trio la direcció equivocada (allò de sempre a l'esquerra es veu que no funciona, tu!). No desisteixo, cada cop que m'adono que he errat en l'elecció desfaig el trajecte. Torno al punt inicial, i altra vegada! De primer, hi insisteixo. No em dono per vençuda. Arribaré a desembolicar la troca. L'he de desfer, si vull treure'n algun profit de tot plegat. Però repeteixo que no és fàcil: són massa històries que s'entrecreuen. Massa temps, massa silencis. Malgrat tot, continuo.

Al cap d'una estona ben bona, m'adono que potser el que falla són els procediments. No progresso adequadament. M'hi hauré d'esforçar, vull progressar com cal. Ho necessito. La meva ment ho necessita sinó, tard o d'hora, esclatarà. Mil bocins de sentiments escampats damunt la taula. Inspiro i m'hi torno a posar.

Estiro i estiro. Em perdo. M'embolico amb tant fil! Em distrec amb detalls sense importància, bonics. Futileses que em fan somriure. Una selecció dels millors moments, podríem dir. Que senzill que sembla tot, ara. Hauria de continuar el meu periple particular pels racons més foscos, cert. Diuen que no deixis per demà el que puguis fer avui, que potser aleshores ja serà massa tard. Però prefereixo gaudir d'aquesta innocència tan estúpida, tan falsa,

almenys una estona més.

Fent memòria

2008-04-16T15:44:00.004+02:00

Així i tot, cada dia es torna fosc,

com un llagost de bot en bot,

queda clar que volia córrer món,

de camp en camp, de brot en brot.

De tant en tant s'oratge de la mar

li feia recordar.

Va fer un alè, es va jeure davall un pi,

cada pinyó era un desig.

Així i tot va bé, així i tot va bé, així.

Va germinar sa llavor

que es va sembrar.

Serà es febrer com cada any,

com una llum, com un estel a l'horitzó,

com cada nit a sa tardor,

com un arbre desfullat

davant sa fredor del món

contemplava es seu entorn.

Així i tot va bé...

Però volia tornar

a cercar es seu encís.

De tres en tres, de sis en sis,

s'embafava de pastís,

d'ensaïmades de Sant Joan.

Sa festa començà, va córrer s'alcohol

i es cavalls que peguen bots.

L'amo Joan arronsava en es Pla

més d'un el va tastar.

Així i tot va bé...

Ja t'ho diré

Així i tot

Grans cançons per a grans moments.

Recordes i somrius. Et deixes transportar pel temps i l'espai dels records, els pèls de punta. Fas memòria. Tot està igual que l'última vegada que t'hi vas passejar.Un calfred et recorre tot el cos.

La por II

2008-04-15T12:21:00.004+02:00

La pálida

Mis certezas desayunan dudas. Y hay días en que me siento extranjero en Montevideo y en cualquier otra parte. En esos días, días sin sol, noches sin luna, ningún lugar es mi lugar y no consigo reconocerme en nada, ni en nadie. Las palabras no se parecen a lo que nombran y ni siquiera se parecen a su propio sonido. Entonces no estoy donde estoy. Dejo mi cuerpo y me voy, lejos, a ninguna parte, y no quiero estar con nadie, ni siquiera conmigo, y no tengo, ni quiero tener, nombre ninguno: entonces pierdo las ganas de llamarme o ser llamado.

Eduardo Galeano

El libro de los abrazos

La por

2008-04-11T23:14:00.005+02:00

Sempre plou sobre mullat.
Algú em va dir un dia que si tinc por és perquè tinc alguna cosa a perdre (més o menys anava per aquí la història). M'acaba de venir al cap. Quanta raó tenies! No recordo qui m'ho va dir, potser ho vaig sentir o ho vaig llegir en alguna banda, ara no ho recordo exactament (una de les tantes males jugades que ens fa la memòria, en fi!). Tant és, anem a les coses importants.

Doncs sí, si tinc por deu ser que hi tinc alguna cosa a perdre, oi? Rotundament, sí. I no m'agrada tenir aquesta sensació; estic neguitosa, em mossego les ungles, les cigarretes volen més de pressa que de costum (que ja és dir...), no controlo les llàgrimes i menys els pensaments.

I no ens agrada perdre, a mi tampoc. Se'n diu egoisme, d'això? Potser hauríem d'admetre que som egoistes per naturalesa? No ho sé, ja m'ho acabaré de rumiar un altre dia. Ara no toca, com dirien alguns. Però, que no és bonic lluitar per allò que volem? Sí, ho és. Ens fa sentir vius, estem vius. Tinc por i no m'agrada. Estic viva perquè sento por. M'agrada sentir por.

Em neguitejo, ja no tinc ungles, enceto un altre paquet de cigarretes, més llàgrimes, pensaments cada vegada més contradictoris. M'importes.

Tinc por.

"Passe el que passe recorda respirar.
Passe el que passe recorda caminar.
Passe el que passe recorda caminar.
Passe el que passe recorda respirar.
Passe el que passe recorda imaginar
un dia, en el futur,
on siga lliure amb tu."

Feliu Ventura
Recorda respirar